Una ciutat buida. Deserta. Sense el soroll habitual del trànsit i l'esvalotament dels alumnes quan surten de l'escola. Sense les postals de quotidianitat que veiem sense mirar i que recordem quan desapareixen. És la «surrealista» imatge del silenci que des d'una finestra, una terrassa o al carrer, quan es baixen les escombraries, perceben tres igualadins després de 15 dies de confinament a la Conca d'Òdena: una vida en somort. Pere Camps, regidor de Promoció Cultural; Núria Olivé, periodista; i Francesc Nogués, treballador d'una empresa de serveis de la Pobla de Claramunt, expliquen com han viscut les dues primeres setmanes de confinament pel virulent brot de coronavirus que ha situat la Conca d'Òdena en la zona zero del país i en l'epicentre de les baralles polítiques.

Sense abraçades ni piscina

«Estem com podem». Les fotografies del Fine Art, el festival de fotografia d'Igualada, encara pengen de les diferents sales de la ciutat. El certamen es va tancar abruptament ara fa 15 dies... i allí continuaran. Ho apunta Pere Camps, regidor de Cultura del consistori igualadí, que enumera les cancel·lacions, com La Mostra i el Festival Internacional d'Orgue, que ha patit el món cultural i associatiu. El seu món. Ahir, per primer cop en dies, Camps va assistir a la compareixença matinal de l'alcalde Marc Castells i va saludar de lluny els companys: «Som molt d'abraçades, i ara res de res, distància de seguretat i somriures amb les mirades», diu. Compres de supervivència i retorn a a casa.

Després de 15 dies de confinament i «fins a nova ordre», com ahir remarcava l'alcalde, Camps està convençut de la importància del «control mental. La salut anímica és molt important». Els projectes estan aturats, però ara la prioritat «és vèncer aquest virus». No pateix directament per cap familiar però sí pel conjunt de la població, pels qui «continuen treballant», pels sanitaris, o pels fills de les famílies amb menys recursos, i comparteix amb els seus veïns «l'angoixa de la incertesa. Fins quan i, sobretot, què farem després». Creu que els primers 15 dies de confinament han estat «com un entrenament» per als 15 o més que vindran: «Ara ja som savis del confinament», ironitza, «hem après a fer exercici al passadís de casa, a jugar en línia a l'scrabble...». Però si hi ha alguna cosa que enyora és «nedar».

Dosi diària de Skype amb l'àvia

«Tots érem molt conscients que el confinament s'allargaria. I aquí estem molt mentalitzats. Però sembla que l'escala de prioritats del Govern central és una altra. És una situació d'impotència. No es pot fer vida normal», explica la periodista Núria Olivé. La igualadina treballa a La Tremenda, una agència de comunicació i premsa cultural, i en aquests darrers quinze dies el volum de feina s'ha «reduït força. El sector cultural està aturat i tampoc no sabem quan i com es reprendrà. Segurament, més tard que altres àmbits, i aquesta incertesa és dura». És un moment per «repensar l'empresa, reinventar-nos», però «l'estat anímic no ajuda».

Ara fa dues setmanes explicava que tenia al cap posar en marxa mesures de quarantena creatives, com vermuts amb els amics. Ho fa?. «Sí, dissabtes al migdia, i diumenge a la tarda, ens connectem amb la família de la meva mare». Cada dia fa Skype amb la seva àvia, que viu sola: «Està a menys de cinc minuts de casa, som veïnes, però no la puc veure. Ara parlem cada dia». És qui li preocupa més: «T'angoixes quan veus les xifres i penses que estarà tantes setmanes sola», diu. Al principi, explica, estava contínuament connectada, però ara es mira les notícies: «Les xarxes només en moments concrets». Amb la seva parella es reparteixen les compres i baixar les escombraries al vespre: «I fins i tot fa por, no hi ha ningú». La terrasseta, els dies de sol, ajuda: «No ens podem queixar, tenim feina, estem bé i no tenim criatures petites», riu. Han creat un grup de WhatsApp amb els veïns i se saluden quan surten a les 8 del vespre a aplaudir el personal sanitari en una ciutat «estranya, buida, aturada, que és la meva però que no l'és», reflexiona: «La veiem més per la tele que directament». Li passa pel cap escriure un dietari per no oblidar «el que estem vivint». Projecte de confinament.

Sense posar els peus al carrer

El 13 de març, divendres, per a Francesc Nogués ja no va ser un dia normal. Viu a Igualada i treballa a la Pobla de Claramunt, en una empresa que fabrica caixes de cartró. Amb el tancament de l'empresa, des d'aquell dia, «no he sortit de casa, i mentre duri el confinament no ho faré». Treballa a distància i «miro de solucionar la feina de les comandes, però tot està tancat». Diu que es «desespera» quan veu les notícies, i és de l'opinió que la solució seria «el confinament total. Tots ens haurem d'estrènyer el cinturó, però seria seria més fàcil aturar contagis. Tinc una gran sensació d'impotència. El Govern espanyol es preocupa més per l'Ibex-35 que per les vides humanes o per subministrar el material que falta als hospitals. Si aixequen el confinament ens portaran a l'escorxador». Preocupat? «Molt. És una situació que genera tensió».

I no surt ni a comprar el pa? «No, la meva dona continua treballant i ja compra ella les quatre coses necessàries quan torna». A casa, diu,«miro la tele, YouTube, Twitter» i té la sort de tenir una ter-rassa «amb vistes a Montserrat». La seva vàlvula d'escapament.