02 de abril de 2020
02.04.2020
Regió7

«Què serà?»

Quan recuperes la sensatesa, et dius que el futur de la humanitat depèn de la humanitat, malgrat els virus o les catàstrofes naturals

01.04.2020 | 23:41
Personal mèdic, en un hospital

Què serà, serà/ Whatever will be, will be / The future's not ours to see / Què serà, serà /What will be, will be», cantava Doris Day a la pel·lícula del 1956 d'Alfred Hitchcock «L'home que sabia massa». Més o menys: «Què serà, serà; el que hagi de ser, serà. El futur no és nostre». En aquests dies tan especials que estem vivint, de vegades, malgrat posar-hi molta racionalitat, hom és temptat de deixar-se anar en els termes fatalistes o propis de religions paganes en relació amb el futur en mans de l'atzar o dels déus, que ve a ser el mateix.

Quan recuperes la sensatesa, et dius que el futur de la humanitat depèn de la humanitat, malgrat els virus o les catàstrofes naturals. Vaig tenir ocasió la setmana passada de seguir, quasi en estèreo, dues intervencions en directe on-line (això que ara ens estem avesant tots). L'una, del professor manresà Xavier Ferràs, un expert en innovació i prospectiva; i l'altra, d'un responsable d'assessorament d'una banca de gestió personal. Les dues es podien complementar.

De la xerrada de Xavier Ferràs retinc diverses coses. Com Corea i Israel, els Estats amb més proporció del PIB destinat a R+D, són els que han abordat millor la crisi del coronavirus. El paper creixent de les xarxes tant per la informació com per la desinformació. La capacitat de trobar una vacuna de forma accelerada per la capacitat de simulació dels superordinadors.

La geopolítica de la crisi de les tres D: Disciplina asiàtica (versió autoritària a Xina, versió democràtica a Corea, Taiwan i Japó). Descoordinació europea, on la Unió Europea ni tan sols ha actuat com a unió d'Estats, un campi qui pugui. Darwinisme nord-americà, on sense sistema de sanitat universal i amb l'obsessió productivista, acabaran recollint desenes de milers de morts pels carrers. I la imatge insòlita de veure la Xina i Rússia ajudant Europa, i en concret Itàlia. Com deia ja fa molts anys Edgar Morin: Europa, península asiàtica.

Parla Ferràs de l'entrada en una nova guerra freda digital entre EUA i la Xina. Europa, com a camp de batalla; i sense controlar un sector estratègic com el dels semiconductors. També el risc de caure en l'autarquia científica. O bé que podria fer marxa enrere per mor de la competència, la tendència promoguda des de posicions progressistes d'avançar cap a la ciència oberta (per exemple la que ha permès al Parc Taulí d'utilitzar recerques d'un institut americà per fabricar els respiradors).

Per altra banda, la crisi posa sobre la taula el valor d'allò que és públic com la sanitat, els serveis socials o l'ensenyament. Aquest coixí que es veu imprescindible, però que a la vegada és econòmicament insostenible si la societat que el demanda no produeix valor. Espanya i Itàlia, les més xocades pel coronavirus, són alhora els estats europeus occidentals més retardats en inversió en R+D. Uns estats que alhora són ineficients i que produeixen poc valor afegit, no tenen coixí econòmic per abordar situacions excepcionals. I llavors tenen dues sortides bastant inviables: l'una demanar més diners a l'Europa del nord, que ja respon indignada com és que no han fet estalvis, mentre xulegen de tenir més quilòmetres d'AVE que ningú. L'altra sortida, que ni els governs de dreta europeu estan practicant, és continuar extorquint els autònoms i pimes que ja han quedat sense feina amb els impostos corresponents o vehiculant a través de la banca possibles crèdits.

Caldran canvis de lideratge polític i empresarial, abordar reptes universals que sotraguegin el sistema productiu i públic, assumir el paper social dels investigadors, assajar programes com la renda universal..., acabava Ferràs.

Per altra part, l'analista financer donava consells als petits i mitjans estalviadors que tenen algun fons en alguna banca. La crisi serà en forma de U. Hi ha una caiguda més ràpida que en el crac del 29, però qui tingui valors variables en funció de rendibilitat a llarg termini que no toqui res. Està comprovat que la gent se'n va dels fons quan cauen; llavors aquests són comprats pels voltors que hi guanyen quan inevitablement reboten amunt, en cicles que segons l'expert duren, com a màxim, 4 anys. La prudència i tranquil·litat que volia infondre l'analista, es basava en els actuals indicis: els tipus d'interès baix, els ajuts sense límits que els governs més dretans estan impulsant per fer front al sotrac, la caiguda del preu de les matèries primeres, la creixent recuperació de la Xina un cop passat l'ensurt que ja torna al 80% de capacitat i el creixement dels mercats financers asiàtics i dels països tecnològics, mentre es desploma tendencialment el món de l'IBEX.

L'analista valorava com un factor de seguretat la diversificació entre: territoris, sectors, potencials de creixement i tipologies de productes financers. Unes gràfiques històriques mostraven els cicles des d'abans del crac del 1929, amb tots els esdeveniments que en el seu moment semblaven ensurts irreversibles i que després s'han acabat superant. I donava un darrer consell: en els moments d'eufòria és quan hi ha el major risc financer; en els moments de depressió les màximes oportunitats. Mentre els uns venen presos pel pànic, els altres compren gràcies al pànic.

Van ser dues reflexions on-line complementàries per no caure en el determinisme de Doris Day: el que hagi de ser, serà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook