La sortida de la crisi econòmica que ha arrossegat la sanitària molt possiblement serà desigual, i el cost, majoritàriament, el pagaran persones, famílies i empreses i organitzacions menys fortes. Aquesta partida ja s'està jugant, tal com ha passat en crisis anteriors internacionals o territorials.

Aviat veurem resultats, per exemple, en l'àmbit de més o menys pes i qualitat del sector públic, o en el reforç de les pràctiques oligopolistes en energia o telecomunicacions.

És cert que la pandèmia no discrimina per ella mateixa entre continents, estats, territoris regionals, creences, ideologies ni estatus social. Però, ni la duresa dels confinaments, ni les possibilitats d'accés al sistema sanitari, ni l'impacte relatiu negatiu sobre les economies i patrimonis individuals o col·lectius, ni és ni serà el mateix.

Els dirigents europeus que van imposar l'austeritat i la disciplina pressupostària a la crisi anterior -de la qual encara no n'havíem sortit- ara suprimeixen aquelles normes i es replantegen mesures com la creació -negada fins ara- d'eurobons o coronabons, o fons de reserva amb una funció similar que financiïn les mesures per pal·liar la crisi.

Ara, com que tots estem afectats, són els primers de canviar el discurs. Fins i tot De Guindos proposa des del BCE una Renda Bàsica Universal de forma temporal.

En aquest moment conviuen mesures solidàries com instal·lacions provisionals d'acollida de persones sense sostre amb presentacions oportunistes d'ERTO sense justificació.

Arreu la desigualtat econòmica ha crescut en els darrers deu o quinze anys. El que rebrà una persona assalariada es reduirà -en el millor dels casos- en el 40%, però les despeses seran les mateixes -alimentació, lloguer, hipoteques? En el cas dels petits autònoms la situació serà igual o pitjor.

Les mesures d'ajornament de pagament d'impostos o obertura de noves línes de crèdit per a empreses tenen un impacte positiu per evitar que no es col·lapsin i tanquin, però hipotequen molt fortament el futur.

Són mesures lineals en les quals influixen les dimensions, liquiditat i patrimoni de les empreses. Els bancs no regalen el crèdit i les garanties exigides són difícils d'aportar, encara que la banca pública avali les operacions.

És veritat que es multiplica la solidaritat, la cooperació i el valor del que és col·lectiu, però això també conviu amb una situació de democràcia d'excepció: recentralització, ordre i el qüestionament i atac a opinions crítiques, per molt constructives que aquestes siguin. La llibertat d'informació i d'opinió no són fàcils d'exercir en aquest moment.

Una de les febleses més clares és la situació del sistema sanitari i sociosanitari retallat, privatitzat i mercantilitzat molt profundament en les últimes decades.

Un sistema ara lloat pels qui el van retallar i criticaven els que el defensàvem i defensem.

De la nit al dia es va canviar la Constitució per fer prioritari el pagament del dèficit públic o injectar els milions necessaris per rescatar la banca.

Les rendes bàsiques mínimes es comencen a reivindicar els anys vuitanta per sectors tan diversos com sectors de l'Església catòlica o la Confederació Europea de Sindicats -CCOO en forma part-, però no es comencen a implantar fins fa molt poc, per raons d'eficiència del sitema ecònomic imperant.

En aquella dècada -d'un altíssim atur estructural- van irrompre amb molta força la informàtica i la robòtica industrial i l'opció d'anar reduint la jornada laboral fins a les 20 hores per al principi del segle XXI -una previsió totalment factible-, i l'extensió i repartiment de treballs socialment útils va quedar desbancada per la sortida ultraliberal d'aquella situació de crisi.

El sistema imperant -diguem-ne capitalisme o d'economia de mercat, o altres noms- no canviarà pel sol fet que s'hagi produït una crisi d'enormes dimensions. Al principi de l'anterior també es parlava de la ineludible reforma del sistema, i això no ha passat. I encara més: ni tan sols s'han produït tímides reformes parcials d'institucions bàsiques del sistema com la de societats anònimes per accions en la qual la Responsabilitat Social Corporativa i el balanç social segueixen sent figures no obligatòries.