L'any 1735, l'aleshores vila de Berga va patir una terrible epidèmia de «febres malignes» que va trasbalsar totalment la vida de la població. La malaltia va aparèixer a les dar-reries del mes de març i es va perllongar, amb alts i baixos, fins a primers d'agost.
No sabem amb exactitud a què fan referència les fonts contemporànies quan parlen de «febres malignes», ja que en cap cas s'especifica la malaltia concreta que afectà els habitants de la capital berguedana. Segons el doctor Joan Pujol i Ros, es podria correspondre a la febre tifoide, tot i que tampoc descarta que es tractés del tifus exantemàtic, però ell mateix afirma que no existeixen suficients dades que ens permetin afirmar ni una hipòtesi ni l'altra. En tot cas, el que queda clar és que a l'època ja van saber que l'epidèmia era de tipus contagiós, ja que «se anaven comunicant de uns i altres de tal manera, que si entrava en una casa de gent pobre, ò de conveniencias curtas passavan tots los de la casa la malignitat, y molts dels parents y amichs quels assistian, majorment en les casas ahont no y havia una gran limpieza».
Les xifres de mortalitat a Berga
Fos quina fos la malaltia causant de l'epidèmia, el cert és que la situació sanitària de la vila degué arribar al límit. O com a mínim això és el que ens indiquen les xifres, sempre fredes però molt representatives. Cal tenir present que en aquell moment Berga devia rondar els 2.000 habitants (els censos del 1717-1718, que són els més propers que coneixem, ens parlen d'una forquilla que va entre 1.703 i 1.802 veïns) i que en el moment àlgid de l'epidèmia va arribar a haver-hi 207 contagiats, al voltant del 10% de la població. Si analitzem la mortalitat, les xifres encara fan més feredat.
Els anys anteriors, el 1733 i el 1734, a la capital del Berguedà hi havia mort 39 i 34 persones, respectivament (19 homes i 20 dones el 1733, i 17 homes i 17 dones el 1734), i els anys posteriors, el 1736 i el 1737, n'hi moriren 31 i 46 (14 i 17 el 1736, i 24 i 22 el 1737). L'any que ens ocupa, el 1735, hi moriren 120 persones (43 i 77), la qual cosa suposa un increment del 320% sobre la mitjana dels altres anys, que era de 37,5 difunts per any. Per mesos, mentre la mitjana dels anys anteriors i posteriors era de 3,125 morts per mes, amb pics de 8 difunts el juliol del 1733 i el gener del 1734, la mitjana del 1735 fou de 10 morts per mes, amb 10 difunts a l'abril, 13 al maig, 19 al juny, 26 al juliol i 16 a l'agost. També cal destacar l'increment de mortalitat femenina, ja que va passar del 50,6% del total al 64,17%.
Els preparatius i la suspensió de la Patum
Ràpidament, l'Ajuntament va començar a prendre mesures de tot tipus per reviure la situació, des de fer rogatives públiques diàries fins a portar metges forans per tal que, juntament amb els locals, busquessin remei. Mentre l'epidèmia s'anava estenent entre la població, el Comú de la Vila intentava gestionar amb el màxim de normalitat possible el dia a dia, i això incloïa, entre moltes coses, l'organització de la Patum.
Malauradament, les actes municipals de la primera meitat del segle XVIII, que tanta informació ens haguessin pogut aportar sobre aquesta epidèmia, no es conserven, però cal suposar que, com de costum, el primer diumenge de maig, que aquell any s'esqueia el dia 1, l'Ajuntament degué aprovar de celebrar la tradicional Bulla durant les festes del Corpus. Les xifres ens indiquen que en aquell moment la situació encara no era massa greu. L'epidèmia havia començat feia poc més d'un mes, i malgrat haver-se documentat un increment de la mortalitat al mes d'abril (2 homes i 8 dones), les xifres encara no eren gaire desorbitades.
A mesura que els preparatius de la festa avançaven, i es devien contractar músics, encarregar fuets, comprar ventalls, posar a punt la comparseria, adquirir cera, encomanar feines, etc., els efectes de la pandèmia també guanyaven terreny, i el mes de maig finalitzava amb 13 difunts (9 homes i 4 dones), més de 4 vegades la mitjana habitual. Potser fou durant aquest mes, o molt a principi de juny, que el consistori va decidir de suspendre la celebració de la Patum, els actes de la qual havien d'iniciar-se el dimecres dia 8, però moltes coses ja estaven a punt.
Aquesta suspensió a darrera hora ens queda acreditada per una anotació conservada als comptes municipals referida al pagament dels fuets, que havien estat encar-regats i ja eren confeccionats al moment de la suspensió. Amb data 30 de juliol podem llegir que es van pagar un total de 12 lliures per aquests «quets», «los quals quedan en la Casa de la Vila per haverse determinat després de fets los cuets, no es fes la bulla del Corpus per la epidèmia de las enfermedats que patian los habitants de esta Vila».
Cal tenir present que aquell mes de juny la situació ja començava a ser desesperada. El mes va finalitzar amb un total de 19 morts (11 homes i 8 dones), i va esdevenir el segon més mortal de l'epidèmia, i, ja abans de Corpus, entre altres vides es va cobrar les de Josep de Gible i Descatllar i de Francesc Rocafort i Ferrer, regidors primer i segon del Comú, respectivament.
Es mantenen actes religiosos
Malgrat tot, com ha passat altres vegades al llarg de la història, l'anul·lació de la Patum no va suposar la supressió total de les festes del Corpus. Aquell 1735, tot i la gravetat de la situació, es nomenaren administradors i, a partir de les despeses documentades, cal suposar que es mantingueren els actes religiosos de la celebració.
Així, a banda de les 12 lliures pagades per uns fuets que aquell any no s'utilitzaren, a la comptabilitat municipal trobem una despesa de 10 lliures i 4 sous per la festa del Corpus desglossades de la següent forma: 9 lliures per 3 dotzenes de ventalls, 7 sous pels seus ports, 3 sous per l'escolà major i 14 sous a Pere Puig per tocar «lo fugot». També hi trobem una partida de 2 lliures i 10 sous pagada al sagristà Pere Puig per l'enramada; una altra de 9 lliures, 15 sous i 3 diners pel refresc que l'Ajuntament pagava als regidors i acompanyants el diumenge (no hi consta el que també acostumava a pagar el dijous de Corpus), i una darrera de 19 lliures i 10 sous per cera destinada a les funcions del Corpus i a les rogatives que es dugueren a terme a causa de les malalties. En total, doncs, es gastaren 53 lliures, 19 sous i 3 diners per les festes del Corpus d'aquell any (12 de les quals corresponents a uns fuets que no s'utilitzaren i part de 19 lliures i 10 sous per cera que no s'utilitzà per Corpus, sinó per fer rogatives per les malalties que afligien la població).
Si comparem aquesta despesa amb la de l'any anterior i el posterior, podem comprovar el descens notable d'activitat d'aquell Corpus. El 1734, l'Ajuntament havia invertit un total de 92 lliures i 5 sous en les festes del Corpus, desglossades en tres partides: 4 lliures i 10 sous pel refresc dels regidors i acompanyants del dijous de Corpus; 6 lliures i 10 sous pel mateix concepte el diumenge, i 81 lliures per la «Bulla de Corpus», partida que incloïa la feina dels músics i els seus àpats, la comparseria, els fuets, l'enramada, la cera... El 1736, la despesa va ascendir a 98 lliures, 8 sous i 11 diners, desglossades també en tres partides: 4 lliures i 8 diners pel refresc dels regidors el diumenge; 18 lliures, 8 sous i 3 diners per la cera, i 75 lliures per la «Bulla de Corpus».
L'epidèmia segueix en augment
La Patum, doncs, no se celebrà, però l'epidèmia va continuar augmentant fins a extrems inaguantables. El mes de juliol moriren a Berga 26 persones (7 homes i 19 dones), només 5 difunts menys que els enregistrats durant tot l'any següent!
Davant d'aquesta situació límit, el dia 15 de juliol l'Ajuntament va pagar 2 lliures al traginer Joan Lluch per anar a buscar el doctor Pla a Solsona per la «constel·lació de malatias que pateix esta vila» i 16 lliures i 16 sous al doctor Francesc Bonells per l'atenció de malalts, ja que el doctor Cristòfol Sastre també havia emmalaltit.
Malgrat les mesures preses per l'Ajuntament, entre les quals s'incloïen buscar persones per rentar la roba dels malalts pobres, cremar a llarga distància de la vila la palla de les seves màrfegues i escaldar i rentar la roba de les mateixes, finalment les autoritats convingueren que tot plegat era a causa d'un càstig diví contra els habitants de la vila a causa de les seves culpes i pecats. I arribaren a aquesta conclusió perquè «trobansa en esta Vila una sufficient guarnició de Set Compañas de soldats del Regiment de Infanteria de Mallorca, allotjats los officials de ellas en las casas dels particulars de esta Vila, Y molts en las casa ahont hi havia malalts, y que no morien en ellas, Y que ningun de dits officials, ni soldats no se enmalaltian».
La Mare de Déu de Queralt
Per aquest motiu, dies més tard, el 26 de juliol, fou baixada en processó la imatge de la Mare de Déu de Queralt i col·locada a l'altar major de la parròquia per demanar-li remei per les «enfermedades contagiosas que afligían a la población». La imatge va restar a Berga una novena, fins al dia 3 d'agost, realitzant-se oficis i pregàries cada dia i organitzant-se el diumenge dia 31 una processó general com per Corpus.
Segons les cròniques de l'època, «luego de arribada la Milagrosa Imatge de Maria Ssma. de Queralt á esta vila se experimentà que la Epidèmica constitució anà disminuint, tant que en breus dias fou molt poch lo número dels malalts de ella y que los que se trobavan molt agravats de la enfermetat lograren quasi tots la Salut ab la intercessió de Ma. Ssma. al temps que lograren de sa visita».
La realitat, però, ens indica que el remei no fou tan ràpid com diuen els textos contemporanis. El mes d'agost encara moriren a Berga 16 persones (4 homes i 12 dones), i malgrat que hom dona per finalitzada l'epidèmia aquest mes, els mesos de setembre i octubre encara presenten una alta mortalitat (8 i 9 difunts, respectivament) en relació a les xifres habituals; xifres que no es normalitzarien fins al novembre i el desembre, amb 3 i 5 morts, respectivament.
