El dia 12 de març, el Govern de la Generalitat va decretar el confinament de quatre municipis de l'Anoia, la part més important des del punt de vista demogràfic de la Conca d'Òdena: Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena. Una mica més de 66.000 habitants que quedaven tancats als seus municipis. Eren les primeres mesures d'una crisi sanitària sense precedents.

El dia abans, l'alcalde d'Igualada avançava que hi havia un brot de coronavirus detectat a l'Hospital d'Igualada, amb una persona morta. Aquell mateix dia 12 ja hi havia 4 morts més, i molts casos entre els personal del centre sanitari. S'havia encès el llum d'alarma, a Igualada i a la conselleria de Salut.

No era una alarma preventiva, era una situació d'emergència sanitària amb totes les de la llei, que havia col·lapsat el sistema d'atenció hospitalària a Igualada. Entre 25 i 30 persones anaven a urgències amb símptomes que podrien ser de la Covid-19 i cada dia hi havia més personal que havia de deixar la feina, ja sigui per malaltia o bé per formar part de l'entorn susceptible d'haver estat contaminat.

L'afectació del SARS-CoV-2 no era com una grip, com ens havien explicat setmanes anteriors. Potser tenia similituds en els models de transmissió, però les afectacions pulmonars passaven de lleus a greus o molt greus en poques hores i els pulmons de molts pacients no resistien l'obstrucció. L'hospital, amb manca de personal i una situació d'atenció sanitària desbordada, es veia obligat a traslladar malalts a altres centres de l'entorn, i a tancar serveis. Entre d'altres, una peça clau per a la resolució de les afectacions pulmonars que es deriven de la Covid-19, una part significativa dels llits d'UCI. En quedaven 8 en servei, amb una potència d'actuació de 16.

Si sumem les morts de l'última setmana a la Funerària de l'Anoia (18 del 7 al 10 d'abril) a l'última dada del departament de Salut (206 morts el dia 7 d'abril) la xifra de persones que han perdut la vida en aquests quatre municipis s'eleva a 224. Bona part de la població gent gran, i en un gran percentatge morts a les residències. Als geriàtrics, a diferència dels hospitals, la tragèdia va ser silent, apartada de les primeres mirades mediàtiques.

Hi havia més casos de coronavirus al país, però el de l'Hospital d'Igualada, justament la ciutat de la consellera de Salut, la republicana Alba Vergés, era clar i, en aquells moments, es creia que controlat pel que feia a la identificació de l'origen, de la persona número 1 en la cadena. Mentre l'OMS decretava que es passava d'epidèmia a pandèmia, Itàlia patia un brot virulent i a l'Anoia, la situació cada dia s'assemblava més als pitjors resultats de la zona de la Llombardia.

El virus, el SARS-CoV-2, però, s'havia escampat de manera molt important i dies després es va veure que el primer cas d'una treballadora de l'hospital infectada sobre la qual s'havia centra la determinació del focus podria no tenia a veure.

Ha estat una de les polèmiques del més, un dels moments de tibantor entre l'alcalde d'Igualada i la consellera, un de JuntsxCat, l'altra d'ERC. En aquest cas, l'alcalde va sortir a fer costat a una infermera anònima que va ser assenyalada com a número 1 de la contaminació des del primer dia, però amb unes relacions que el mateix departament va veure que no tenien fonament.

Ella va ser el primer cas tractat a l'hospital, però ni havia viatjat a Itàlia les setmanes anteriors a detectar-se-li la malaltia, ni havia participat en un sopar d'homenatge a un sanitari del centre, que es creu que podria haver estat un focus de propagació del virus entre el personal mèdic i d'infermeria. El Govern va fer públic un informe al matí on identificava aquest primer cas, i a la nit va haver de fer un nou comunicat indicat que a Igualada hi havia hagut més d'un brot. L'endemà l'alcalde indicava que ara no era el moment de buscar l'origen i treia pilotes fora quan se li posava sobre la taula la relació del brot amb un viatge a la zona de la Llombardia (Milà) d'industrials anoiencs del sector de la pell.

A finals de mes, Castells i Vergés mantenien un altre enfrontament ara per les dades. L'alcalde va posar sobre la taula que hi havia molt més morts dels que deia cada dia Salut, i que el dolors que estava causant la Covid-19 era molt més dura. L'endemà Salut va informar que no hi havia morts a la Conca aquell dia, i l'alcalde va esclatar. A la funerària hi havia 9 difunts. Tan aviat com va poder, Salut va deixar d'informar específicament del brot d'Igualada. El mes de març serà recordat a l'Hospital d'Igualada com el d'una crisi sense precedents. Va tenir més del 30% de la plantilla en fora de joc i va fer crides desesperades per trobar professionals. Salut tampoc en va poder portar i finalment la decisió va ser destensionar aquest hospital, treure-li feina i baixar activitat. Més endavant, a finals de mes, amb el departament reestructurant tota l'emergència, es va vincular el centre sanitari anoienc a la direcció hospitalària de Bellvitge, i es va situar un dels metges del SEM més reconeguts, l'igualadí Josep Maria Soto a reorganitzar tota l'emergència. La primària també es va girar com un mitjó i va concentrar efectius.

El nombre de morts dels primers dies d'abril encara és elevadíssim, prop d'un 400% més que l'any passat en les mateixes dates. I la preocupació, tot i que a l'hospital hi ha menys pressió i més llits d'UCI, és màxima per afrontar les properes setmanes. Es palpa una important crisi econòmica en un horitzó proper, el final del confinament específic s'ha vist com un problema, s'ha nota un cert relaxament entre els veïns, i l'objectiu no ha variat: reduir el contagi per evitar tants morts com sigui possibles.