El divendres 13 de març, ahir va fer un mes, vaig pujar al cotxe de línia de Manresa a Vic per una gestió administrativa. Els horaris eren els habituals, però al vehicle de seixanta places només hi viatjàvem tres passatgers. Encara no hi havia res prohibit però es notava un aire general d'aquietament. Ja s'havien tancat les escoles i reduït l'aforament dels locals a un terç, i els teatres i cinemes, després de provar-ho, havien anat tancant. El trànsit era força escàs. Però la gran prohibició encara no havia arribat i vaig poder fer un cafè en un bar quasi buit, i més tard un entrepà a la cafeteria també solitària de l'estació d'autobusos. Havia passat pels carrers més comercials de la capital osonenca i es veien desolats malgrat les botigues obertes. Encara no s'havia decretat la gran baixada de persianes.

Tancar Catalunya

CatalunyaLa primera ordre va arribar aquella nit amb efectes per a l'endemà, dissabte, als bars i restaurants. Quim Torra demanava al Govern central que confinés Catalunya, però es referia al perímetre del territori. En realitat reclamava el tancament, l'aïllament total, que no entressin ni sortissin cotxes, trens, avions ni vaixells, però les seves ordres per a l'interior del país eren més laxes: afectaven l'hostaleria i les zones no alimentàries dels grans centres comercials, que els dissabtes són un formiguer, però no aturaven les indústries o la construcció, ni tampoc botigues de carrer: les de roba, de sabates, d'electrodomèstics, de joies... Ho van explicar tan malament que la Policia Local de Manresa les feia tancar i després se'n desdeia.

Diumenge sense dilluns

A la Generalitat l'atabalava que el virus no entrés a Catalunya des de fora -tot i que ja era entre nosaltres - però no enviava tothom a casa. No pas llavors. Tant se valia, els carrers eren buits de compradors, excepte per omplir el carro del súper amb tones de paper de vàter, arròs, pasta, llegum i conserves. Com si en lloc d'un virus s'hagués anunciat la nevada del segle. Va arribar el diumenge, les botigues van tancar per descans dominical, i el dilluns ja només van tornar a obrir les «essencials». Súpers, carnisseries, fruiteries, drogueries, farmàcies. Era 16 de març del 2020 i quedava perfilat el paisatge que ens acompanyarà, com a mínim, fins al 10 de maig. En el millor dels casos.

Dimensió desconeguda

Tots a casa. El confinament individual, no el nacional que reclamava Torra, quedava fixat al Butlletí Oficial de l'Estat amb l'estat d'alarma i una maregassa infumable de decrets amb logorrea. Els ciutadans entràvem a una dimensió desconeguda. Des de la finestra miràvem al carrer com un indret prohibit, trepitjable només per causa justificadíssima. Es veu que de causes justificadíssimes n'hi havia moltes, a la vista del trànsit, que setmana rere setmana va anar minvant.

Arguments per a nous capítols de La dimensió desconeguda. Un que es diu «A casa amb la mainada». Els grups de whatsapp i els mitjans digitals es van omplir d'idees per entretenir-los i que no es posessin gaire nerviosos, que ja ho estaven els pares. La mainada té un avantatge, i és que s'acostuma a la novetat. Un altre capítol: «Els primers dies fa gràcia». Intercanvi de vídeos divertits sobre les mil i una maneres de passar l'estona compartint seixanta metres quadrats amb tres persones més. Diaris d'un confinament, autors diversos. No oblidem la seqüència del concert des del balcó.

Cansament, dolor, silenci

Tercer capítol de La dimensió desconeguda: «La meva cunyada és infermera i està acollonida». Això ja no en fa gens, de gràcia. Si no fos perquè no poden dir bufa i perquè se saltarien les normes que són els primers interessats a defensar, n'hi hauria perquè tot el personal mèdic, d'infermeria i els auxiliars que treballen amb ells sortissin en manifestació pel centre de les ciutats cridant «ja n'hi ha prou!». El que els ha caigut al damunt no es compensa amb aplaudiments, però diu que ajuden.

Quart capítol: «La iaia ha mort sola». Silenci!

Paraula de l'any

Teletreball, candidata a paraula de l'any al costat de «desescalar». Diu que som una potència tecnològica però a moltes empreses els ha agafat en pilotes. Correm-hi tots, a qui li manca ordinador, qui no té fibra a casa, a qui no se li carrega el programa. Ves que no sigui una d'aquelles mesures provisionals d'emergència que acaben tornant-se definitives. Fitness domèstic: mantenir-se en forma sense anar al gimnàs, cuidar la dieta. La nevera és el millor mal amic del confinat. L'estrès demana dolç. Compres online: els primers dies es col·lapsaven els servidors, deien que ho provessis al cap d'una hora i que no t'ho servirien abans de deu dies. Una comanda d'alimentació al cap de deu dies? Botigues tancades i cua de furgonetes de repartiment als molls de càrrega dels magatzems d'Amazon. N'hi ha que són botiguers aturats, que per necessitat contribueixen a enterrar el seu model de negoci. Mai no se m'hauria acudit comprar una cadira per internet, però se'm va trencar la d'oficina que tenia al racó d'escriure i la nova va arribar al cap de dos dies laborables. Ja sabem qui guanyarà aquesta guerra. Exempleats de sales de cinema repartiran televisors intel·ligents perquè els antics espectadors vegin pel·lícules per Netflix. Més endavant els asiàtics fabricaran els drons de càrrega amb què Amazon deixarà sense feina els repartidors.

De la tactilitat a la pantalla

Distàncies creixents, mascaretes creixents, videoconferències creixents, amb la feina, amb els companys d'afició, amb els amics de l'ànima. Estadístiques americanes diuen que s'han disparat les connexions a les plataformes que ofereixen aquest servei. Vermuts a distància, sense compartir els plats d'olives ni de patates, cadascú les seves a casa seva, mentre la fem petar virtualment. De tot això, què en quedarà quan la crisi hagi passat? Quina dosi de tactilitat ja no serà mai més recuperada?

Pantalles. La del televisor, que veiem més que mai. La de l'ordinador. Les de la tauleta i el mòbil. Aïllats i connectats al mateix temps. No podem sortir al món però ens hi podem passejar virtualment. No hi ha distàncies, som tan a prop de casa dels sogres com d'uns amics de Nova Zelanda, però totes dues proximitats s'esgoten en el darrer metre, el que ens permetria tocar-nos, olorar-nos, abraçar-nos, mirar-nos de dalt a baix amb afectuosa atenció. Aquest dar-rer metre és infranquejable. I sense ell, la realitat que veiem pel forat de les pantalles és una mena de simulacre. Ben mirat, no preferim els lleons salvatges i agressius de National Geographic als exemplars mandrosos del zoològic? Però cantar un gol tot sol davant la tele no és com cantar-lo envoltat d'amics, i encara menys a l'estadi, amb milers de germans de samarreta. Ni el teatre televisat és com el teatre, ni un enregistrament d'estudi sense públic és un veritable concert.

Coses noves, maneres diferents

Dèiem més amunt que els humans ens adaptem als canvis, és part de la nostra capacitat evolutiva. Som animals de costums però també som fàcilment acostumables. D'un mes ençà estem fent un munt de coses noves, i les de sempre les fem d'una altra manera. El dissabte és com el divendres i el dilluns s'assembla al diumenge. Han canviat l'hora i un diari va titular: «I què?». Ha estat setmana santa, i què? Temps era temps, en aquestes dates agafàvem el cotxe o l'avió. Ara mirem si per la tele fan alguna de les pel·lícules bíbliques tradicionals. La mona? Podem en-carregar a la pastisseria que la porti a casa del fillol. La processó? Per la tele passen imatges d'edicions passades. Els capellans diuen missa tot sols, l'enregistren i la pengen a YouTube.

A casa, el fidel pot decidir si s'alça en els mateixos moments que ho faria a l'església, si pronuncia les respostes de la litúrgia, si se senya quan el capellà invoca el nom del Pare. Però a aquesta missa li falta el símbol més important, la comunió, el gest físic de compartir el pa amb tots els altres assistents a la cerimònia. Si posem un bocí de pa davant de la pantalla quan el mossèn diu «aquest és el meu cos», es converteix en una forma consagrada? L'important no és el temple, l'important és la consciència de comunitat.

Enlloc com a casa

Els torturadors saben que una persona pressionada al límit rebrà com un gran alliberament que li afluixis una mica la corda. Vindran els dies de la «desescalada» i celebrarem cada ocasió en què la cadena esdevingui un pam més llarga. Potser acabarem desenvolupant una mena de síndrome d'Estocolm. Enlloc com a casa, oi?