Després de la Pesta Negra de la segona meitat del segle XIV i que va afectar tot el continent euroasiàtic, la població es va anar recuperant lentament. A mitjan segle XVII Catalunya va patir tres crisis molt greus: una guerra -la dels Segadors; la fam -per males collites- i una epidèmia de pesta.

A mitjan segle Catalunya, i també Manresa, va patir els efectes de la pesta que va provocar la mort d'un 20 % de la població.

L'episodi de pesta o morbo de mitjan segle XVII va arribar a la península per València, procedent probablement d'Algèria, i d'aquí es va estendre cap al sud i el nord. La malaltia va estar aturada fins que al 1648 va arribar a Tortosa i d'aquí es va escampar cap a Tarragona, Barcelona i la resta del país fins al 1654, que es va acabar l'epidèmia.

La pandèmia de pesta del 1648 al 1654 a Catalunya va ser, segons Jordi Nadal, la «dentegada més forta soferta al Principat des de la terrible Pesta Negra de mitjan segle XIV» i que va provocar un endarreriment per espai de mig segle de l'evolució demogràfica de Catalunya. No hi ha xifres exactes sobre la mortalitat però es calcula que a Barcelona van morir unes 6.000 persones d'una població que oscil·lava entre els 30.000 i 40.000 habitants i a Catalunya es creu que l'impacte de la pesta va provocar la mort d'una cinquena part de la població.

Tot i que a la comarca es van detectar alguns casos esporàdics de pesta ens anys anteriors (per exemple, a Santpedor i a Sallent), podem considerar que el brot epidèmic fort es van donar entre els mesos de juny i octubre del 1654 i va provocar, a Manresa, la mort d'unes mil persones, una sisena part de la població.

Va ser una pesta bubònica en què els vectors primaris de transmissió van ser les puces, polls, etc., i que provocava doloroses tumefaccions ganglionars, bubons, a la regió cervical, aixelles i engonals.

Quan en una ciutat apareixia una epidèmia s'organitzava per part del Consell Municipal una política sanitària de defensa i una higiene pública, imprescindible per lluitar contra la malaltia.

Era tan important una bona organització sanitària que els bons metges no acceptaven ser contractats per una ciutat si no hi havia una bona política de suport a la seva feina individual.

Per això una de les primeres actuacions que es feia era crear la Junta del morbo i nomenar una sèrie de càrrecs per organitzar i controlar l'epidèmia.

A la nostra ciutat quan es va detectar l'epidèmia, els quatre consellers de Manresa: Joseph Guàrdia, Domingo Monjo, Francisco Cornet i Pere Corrons, van activar la política sanitària de defensa, imprescindible per lluitar contra la malaltia. Per això una de les primeres actuacions que van fer va ser crear la Junta del morbo i escollir algunes persones per als diferents càrrecs per controlar l'epidèmia.

Entre d'altres, el batlle del morbo, que era el màxim responsable i es cuidava de tota l'organització per al control de l'epidèmia i de l'alimentació; els administradors de les despeses, dos ciutadans, nomenats pels consellers de la ciutat, que portaven el control dels ingressos i despeses de l'epidèmia i les accions que calia fer. Van ser nomenats Pere Oller i Magí Canyelles, adroguer, que va portar una detallada documentació (ACBG) de totes les despeses del còlera en el Llibre de les cases empestades el 1654 i autor, a la vegada, del llibre Descripció de la grandesa i antiquitats de la ciutat de Manresa, que descriu amb gran detall la Manresa de la segona meitat del XVII.

Un brot epidèmic representava una despesa molt important per a la ciutat, ja que, a part de procurar la curació dels empestats, enterrar els morts, reforçar la vigilància, perfumar les cases empestades, etc., la ciutat s'ocupava de donar menjar, pa, carn i vi a tota la població.

També es buscaven cirurgians per visitar i guarir els malalts; confessors per administrar el consol espiritual als malalts; un responsable de la morberia; vetlladors dels malalts (homes i dones que cuidaven els malalts); un guarda de la morberia que vigilava que ningú en sortís i també que ningú hi entrés; bugadera del morbo; flequers i carnissers del morbo; guardes del morbo als portals per evitar la possible entrada d'empestats a la ciutat; matadors de gossos i gats ja que es considerava que aquests animals eren els transmissors de la pesta i s'aconsellava matar-los; fossers i purificadors.

Cada vegada que hi havia una epidèmia de pesta el primer que es feia per prevenir el contagi era d'ordre espiritual, ja que es considerava que la propagació de la malaltia era un càstig de Deu adreçat als humans pecadors. Per això es demanava a tots els ciutadans que netegessin la seva consciència dels vicis i pecats que havien comès, que fessin una bona i santa confessió i que es posessin en gràcia de Déu.

Per protegir-se del càstig diví la manera més segura era demanar a Déu ajuda i defensa mitjançant processons, misses i fent almoines amb l'ajuda d'un sant benefactor, fet que contradeia amb la necessitat d'aïllar la població. A Manresa, a causa d'una epidèmia que hi va haver al segle XIV, es va escollir Sant Cristòfol com a protector de malalties infeccioses i, per això, es va construir al puig de Santa Caterina una capella dedicada al sant. I quan el 1508 hi va haver una epidèmia els consellers van instaurar una processó votiva. I cada any es feia per la festa del sant una processó que des de la Seu anava a la capelleta de Sant Cristòfol pel Pont Vell i la Guia. Estava presidida pels quatre consellers amb les seves vestimentes oficials «gramallas de domás carmesí» acompanyats dels prohoms de la ciutat. Després de l'ofici i el sermó la processó tornava a ciutat per la creu del Coll-Manresa (la Catalana) i entrava pel portal de Sant Francesc i retornava a la Seu.

Després es va establir un cordó sanitari per controlar l'entrada de forasters a la ciutat. El cinturó profilàctic el marcaven les creus de terme de Santa Clara, del Pèlec (actualment Font dels Capellans), del camí de Santpedor, Pont Nou, Coll-Manresa (Catalana), Pont Vell i de nou Santa Clara.