A final del 1653 semblava que la pesta remetia però es va manifestar de nou, aquesta vegada a Manresa. Al dietari de la Generalitat de Catalunya el 19 de desembre un botiguer es queixava que per culpa de la pesta aquesta situació li suposava un perjudici econòmic: «Y com estiga dita ciutat de present contagiosa de mal de pesta que és estat forçós passar morberia morintse molta gent de contagi, y que per raó de aquella à buydat molta gent de dita ciutat».

El mes de març l'epidèmia semblava aturada, ja que els consellers de la ciutat van informar els de Barcelona que feia un mes que no hi havia empestats i que la gent havia tornat a Manresa. Però el juny va tornar a empitjorar i durant quatre mesos l'epidèmia va afectar greument la ciutat.

Una de les primeres accions que va instaurar la Junta del Morbo va ser reforçar el control dels portals. En el moment que es tenia coneixement que hi havia algun indret empestat es tancaven els portals de les muralles i es deixaven els que venien d'aquell indret fora muralles fins que havien purgat durant trenta dies. En altres ciutats i pobles, la purga durava vint dies.

A vegades la pesta provocava rivalitat entre pobles. Així quan va aparèixer la pesta a Sallent hi va haver una certa resistència a tancar la vila, fet que va provocar que una part dels seus habitants fugissin cap a la rodalia. Tement que no anessin en direcció a Manresa, els consellers de la ciutat van considerar que el més raonable era que s'abarraquessin Llobregat enllà, entre Sallent i Artés i per això els va subministrar oli i sal. Però una part dels malalts van acabar al costat de la Sèquia, a prop de la ciutat, i davant d'aquest fet els consellers feien un clam desesperat per evitar que es posés en perill la salut dels manresans.

Per entrar a la ciutat calia portar una pòlissa signada pel secretari, notari o rector de la població d'on venia validada amb el segell cor-responent després de ser reconeguts per un metge o cirurgià.

A Manresa -com era costum- quan es va tenir coneixement que l'epidèmia s'escampava es va reforçar el control dels que entraven a la ciutat a través dels vuit portals. En el capítol de despeses trobem el nom de diferents portalers que eren anomenats «guardes del morbo». S'aconsellava que els guardes dels portals es canviessin sovint a fi d'evitar que es relaxessin en el control dels que arribaven i també que fossin persones honrades perquè no els subornessin per poder entrar a la ciutat. La majoria va fer guàrdia entre mig mes i dos mesos.

Moltes vegades, davant d'una epidèmia, es tancaven alguns portals i només quedaven oberts els més transitats, com el de Sobrerroca -que era el més important i per on entrava més gent-, i els de Santa Llúcia, Planeta i Urgell.

Al vespre es tancaven tots els portals perquè no pogués entrar ningú.

Una de les primeres accions que es feien quan es detectava l'epidèmia era obrir una morberia en una casa fora ciutat per portar-hi els empestats a fi de confinar-los.

Aquesta acció de confinament o quarantena deriva del nombre quaranta i fa referència a l'acció d'aïllar o apartar persones o animals durant un període, per evitar o limitar el risc que estenguin una determinada malaltia infecciosa contagiosa amb gent sana. Sembla ser que la primera vegada que es va començar a aplicar va ser durant la pesta negra i que el número quaranta fa referència al fort simbolisme religiós que té. Per exemple, el Diluvi va durar 40 dies, els hebreus van viure al desert 40 anys, Jesús va viure al desert i va ser temptat durant 40 dies i fins i tot Mahoma tenia 40 anys quan va tenir la revelació, va estar 40 dies resant a una cova i tenia 40 seguidors que el van ajudar a transmetre el seu missatge.

I quan hi havia una pesta i els coneixements mèdics eren insuficients per aturar-la calia buscar la resposta en el simbolisme religiós.

Quan a la ciutat es va detectar l'epidèmia, el mes de juny, els consellers van obrir, en aquest cas, la morberia al mas Guix, segons consta en diferents documents com el de la imatge.

«Mestre Racional fara polissa al Sr. Joseph Vilana de 40 lliures a bon compte. La major quantitat se li deu del gasto que li dona la ciutat a la heretat del Guix el temps que tingue alli la morberia tot lo temps del contagi, casa la ciutat 24 agost de 1659».

Aquest mas -que era al costat de l'oratori de Sant Salvador- apareix documentat des del segle XIII. El paborde de la Seu era el senyor d'aquell indret el segle XIV i els germans Miquel i Bernat Guix, propietaris, varen vendre els ter-renys a Lluís de Peguera el 1586. Aquest ho va transmetre al seu fill Joan, que va morir sense descendència i va fer testament a favor de la seva germana Isabel, monja, que el va traspassar a un nebot seu de la família Vilana-Peguera.

A la morberia hi havia el cirurgià, una colla de dones i algun home que tenien cura dels malalts i el guarda del morbo, que vigilava que no marxessin els malalts ni tampoc que hi anessin persones sanes que podien empestar-se.

A fi de donar el consol espiritual als malalts del llatzeret es van designar els frares mínims de Sant Francesc de Paula.

Altres accions que es prenien per evitar el contagi era suprimir el comerç i tots els productes que arribaven de les zones empestades.

S'obligava tothom escombrar el tros de carrer davant de casa, regant poc perquè no s'aixequés pols. Qui no ho feia era castigat amb una multa de tres lliures.

En aquells temps consideraven que els gats i els gossos de les cases dels empestats i també els altres podien ser un focus de transmissió de la pesta i s'aconsellava matar-los així com altres animals sinó estaven lligats a dins d'una casa. Per això, el batlle del morbo va pagar trenta sous a un ciutadà «per traure's los gats de ciutat».