En el moment en què va començar la pesta es va fer purgar als afores els que volien entrar a la ciutat, es va posar en quarantena els empestats a la morberia i es van dictar una sèrie de mesures higièniques i socials.

Una de les estratègies més innovadores per evitar la propagació de la malaltia van ser els campaments de refugiats o de barraques que s'aixecaven als afores de la ciutat emmurallada. Una part de la població de la ciutat, per no patir les conseqüències de la pesta, anaven a les hortes o barraques tot buscant una solitud que els pogués preservar la salut, mentre que en altres casos es tractava de persones infectades que purgaven la quarantena en barraques o balmes. En els dos casos podem parlar d'abarracats.

El Consell de la Ciutat considerava que la millor manera d'apagar un incendi era que no hi hagués combustible i, per això, afavoria l'emigració fora muralles. Per facilitar-la donava pa i carn als que anaven a viure a les hortes, a la vegada que es portava control de la gent que anava a fora.

També se'ls subministra palla, estris de cuina i aixovar. Alguns documents especifiquen l'indret on eren aquestes bar-raques, així trobem «barraques de la Travessa» (al costat del convent de Sant Francesc de Paula) i de Paraguera (?).

La junta del morbo va llogar horts per instal·lar les barraques, com demostra el document de la imatge, que diu que mestre racional firmarà una polissa a «Angela Canyelles per valor de dotze lliures per lo dany y lloguer del hort que li prengueren per fer barracas per la convalescencia dels encontrats y son acompliment tant dels arbres que li han tallat com també de las hortalisas que tenia en dit hort».

Segons les anotacions de Magí Canyelles, a les barraques hi vivien 233 famílies, formades per 519 persones, que representaven gairebé el 10 % de la població manresana. Quant a la tipologia de famílies, predominaven les d'una sola persona (35 %), seguides de les de dues persones (30 %).

Una forma fàcil de propagació era mitjançant el contacte de les persones sanes amb els malalts. Per això les persones que estaven en contacte amb els empestats portaven algun distintiu perquè tothom les veiés i les pogués reconèixer. Així els confessors, quan sortien per anar a confessar, portaven un bastó amb una creu a l'extrem; els metges, una tira de tafetà blanc al pit; i els fossers, una tira groga al davant i darrere del pit.

Una altra acció per prevenir el contagi era cremar la roba dels empestats. Per això es cremava o desinfectava a fons o se li feia fer una quarantena i estava prohibit -sota pena d'una multa de 50 lliures- tirar roba al carrer. Aquesta es rentava a la morberia o en llocs separats de la resta de safareigs per part de la bugadera del morbo i la roba, un cop neta, es coneixia amb el nom de roba purificada.

Si una persona aprofitava la roba d'un empestat o la venia, se li feia pagar una multa.

També s'acostumaven a rentar en vinagre les joies i diners dels empestats. Generalment aquests quan anaven a la morberia deixaven en dipòsit aquests béns als consellers de la ciutat, que n'exercien la custòdia.

En aquells temps ja consideraven que els aliments podien ser una font de transmissió de la pesta. La manca d'alimentació podia afavorir agafar la malaltia, però també es podia agafar per la mala qualitat dels productes. Per això a Manresa en el moment que es detectava l'epidèmia es portava pa i carn a la morberia i als abarracats. I com que en una epidèmia acostumava a escassejar el menjar -per l'arribada de menys productes a la ciutat-, els consellers aconsellaven als responsables del morbo que compressin menjar a càrrec del Comú.

En els primers moments de la pesta el batlle del morbo comprava als diferents forns de la ciutat el pa per subministrar als llocs necessitats. Però a mesura que avançava l'epidèmia el problema d'alimentar la població s'agreujava i, per això, és va obrir la fleca mòrbida, que es dedicava únicament i exclusiva a subministrar pa a la morberia, hortes, convents, esglésies i gent amb pocs recursos. A més, diferents persones oferien farina per poder pastar el pa.

La fleca mòrbida d'aquesta pesta es va construir a la casa d'Agustí Roviralta, que era al cap del Pont Vell, probablement molt a prop del Molí Nou que era al costat del pont. El comú li va pagar vuit lliures pels danys provocats per obrir la fleca en una part de la casa, a més d'un arrendament mensual.

Mentre va durar l'epidèmia -quatre mesos- les fleques van distribuir 72.200 pans.

També es comprava carn per a la morberia, convents i gent amb pocs recursos. Les cinc carnisseries que hi havia en aquells moments van distribuir durant l'epidèmia 7.507 lliures carnisseres (més de nou mil quilos).

Als malalts de la morberia se'ls donava brou de tres tipus. Els que estaven extremunciats i no menjaven res, un brou de gallina i una mica de moltó; els que menjaven alguna cosa, un brou de moltó i ovella; i els que tenien una gran millora i estaven convalescents, ovella i carn mitjana. Es donava poca carn d'aviram ja que era un àpat més propi de les classes altes.

Una part de la carn es distribuïa també als diferents convents de la ciutat, com el de Predicadors o dominics, el de Sant Francesc o mínims, Sant Bartomeu o caputxins, Caputxines, Santa Clara o dominiques, Carme o carmelites, Companyia de Jesús, esglésies com Sant Miquel i institucions assistencials com l'Hospital.