El primer que se solia fer, cada vegada que es declarava una epidèmia, era una processó a un indret determinat, així com diferents funcions religioses.

L'Església acusava la moralitat incorrecta de la població de l'aparició de l'epidèmia. I, per tant, calia fer un acte de contrició de tots els pecats per haver ofès Déu, fer una bona i santa confessió i posar-se sota la seva gràcia.

Ell, amb la seva infinita misericòrdia, s'apiadaria del poble o ciutat i aixecaria la mà del càstig amb què amenaçava.

«Primeramente se acudirá de parte del Ayuntamiento al Honorable Cabildo religioso para que se sirvan disponer las rogativas que consideren oportunas y para pedir a Dios el beneficio de la salud pública».

La majoria de pobles feien processons a ermites o capelles de la pròpia parròquia, però quan el perill era molt gran calia invocar la divinitat en un lloc singular, mític, carregat de simbolisme i monumental. Per als bagencs, l'indret que compleix aquestes peculiaritats és la muntanya de Montserrat.

Des de l'època medieval es té coneixement de l'existència de processons a Montserrat des de diferents pobles de la comarca.

El 1500 el poble de Mura va tenir una epidèmia tan gran que, segons deien, de cada nou veïns en morien vuit. Van fer un vot de poble prometent que cada any el dissabte després de Sant Marc (25 d'abril) els caps de casa anirien en processó fins a Montserrat.

Sortien set o vuit pelegrins de Mura, descalços i amb una camisa blanca i un barret del mateix color que li deien el «vestit de malalt o de mortalla», portaven dues candeletes i anaven resant el rosari. De Mura anaven cap al Puig de la Bauma, el Serrat del Castelló del Puig, la masia del Farell, Rellinars, el mas del Gall, la Bauma, Monistrol i Montserrat. Arribats al monestir, feien dir una missa d'acció de gràcies pel remei rebut del cel i pel sufragi de les ànimes mortes a causa de l'epidèmia. L'endemà, calçats, tornaven a Mura.

El mateix segle XVI els pobles de Talamanca i Rocafort també feien un pelegrinatge a la muntanya santa cada vegada que es declarava una epidèmia de pesta. Sortien quatre pelegrins de Talamanca i tres de Rocafort el dilluns de la segona Pasqua, i a peu, descalços i en silenci resaven el rosari durant tot el trajecte i visitaven totes les esglésies, ermites i capelletes que es trobaven en el trajecte que seguien des de Talamanca, Rocafort, el Pont de Vilomara, Sant Vicenç, el Vilar -menjaven a la casa El Puig-, Monistrol i Montserrat. Dormien al monestir, i l'endemà tornaven als pobles d'origen però calçats.

A la tercera dècada del segle XX es van deixar de fer els pelegrinatges d'aquests pobles «por ciertas burlas que sufrían al pasar por los pueblos fabriles del pie de Montserrat» i es van substituir per un donatiu de cera a la Moreneta. La societat havia canviat!

També consta l'existència de processons des de Manresa els anys 1501, 1515 i 1525, entre altres, per la pesta.

El primer de juliol del 1515, els consellers deliberaren «que sien fetes les processons e dites misses e donatius o presentalles a la Verge de Montserrat».

El 1525, per tal d'evitar el contagi de la gran pesta que envaïa Catalunya, els consellers «feren vots a Nostre Senyor Déu y a la Sacratisima Verge Maria, que tots els anys, una vegada l'any, anar la ciutat y lo clero amb processó a visitar la Santa Casa de Montserrat i principiar hi un ciri de cera de valua de 5 lliures y tots los anys augmentar aquell de ditas 5 lliuras, y assó per que nostre Senyor Déu nos haga miserircordia (..) ordenaren que dos pelegrins pugessin a Montserrat i fessin celebrar set misses en honor dels set goigs de la Mare de Deu u cinc a honor de les cinc llagues de Jesucrist y tres a honor de la Santisima Trinitat. E mes deliberaren e feren vot de dejunar tres divendres de l'advent. Madonna va escoltar als manresans i la pesta no va fer grans mortaldats.»

Encara després de l'epidèmia de còlera del 1854, els manresans van fer un nou pelegrinatge a Montserrat per invocar clemència a la Mare de Déu.

Així mateix, Manresa, davant l'inici d'una epidèmia, acostumava a fer una processó amb les relíquies dels Cossos Sants i la participació de tots els caps de casa i de tots els ordes religiosos, en silenci i resant.

Hi havia el costum que a la processó hi anessin nois i noies vestits amb els hàbits de penitents; ells descalços i elles amb els cabells deixats anars.

Es portaven set ciris de tres lliures de pes a la Verge de Montser-rat, en memòria dels set Goigs de la Mare de Déu que es feien cantar per la comunitat d'aquella església del sector d'Arbonés.

Però, a més de les processons i prerrogatives a santuaris, capelles o monestirs, els pobles professaven una devoció especial a alguns sants que tenien la virtut de protegir de les pestes i altres epidèmies.

Els més importants eren sant Sebastià, juntament amb sant Cristòfol, sant Roc i, a vegades, la Mare de Déu del Roser i la dels Dolors. Tots eren advocats contra la pesta i altres mals contagiosos, encara que en alguns moments en van aparèixer d'altres importats per l'arribada de nous ordes religiosos.

A part s'acostumaven a fer processons, misses i almoines al sant benefactor. A Manresa, a causa d'una epidèmia que hi va haver al segle XIV, es va escollir sant Cristòfol com a protector de malalties infeccioses i, per això, es va construir al puig de Santa Caterina una església amb tres altars, un dedicat a sant Nicolau, un altre a sant Cristòfol i el principal a santa Caterina.

L'any 1508 hi va haver una epidèmia i els consellers van renovar el vot i van instaurar que cada any per la festa del sant (10 de juliol) es fes una processó votiva que des de la Seu anava a la capelleta de Sant Cristòfol pel Pont Vell i la Guia. Era presidida pels quatre consellers amb les seves vestimentes oficials «gramallas de domás carmesí» acompanyats dels prohoms de la ciutat i el capítol de la Seu. Després de l'ofici i el sermó, la processó tornava a ciutat per la creu del Coll-Manresa (ara la Catalana) i entrava pel portal de Sant Francesc i retornava a la Seu.

La fe feia que, d'una banda, s'aïllés la població a les barraques perquè no s'infectessin i, d'altra banda, es fes una processó amb molta gent.

El Consell General de la ciutat va obligar a tots els manresans que tots els ous que fessin les gallines els diumenges a Manresa i els ravals fossin donats per augmentar les rendes a la capella de Sant Cristòfol, i els consellers van escollir una dona de cada carrer perquè es cuidés de recollir-los als seus veïns per bona devoció.

Uns goigs del sant deien: «De fam, bombes, foc i guerra/i de tot contagiós mal deslliure-nos».

Al principi del segle XX, tot i no haver-hi còlera, encara es feia la processó votiva dedicada a sant Cristòfol des de la Seu pels carrers Vallfonollosa, plaça d'en Creus, Piques, Talamanca, Vilanova, Plana de l'Om, Sant Miquel, plaça Major, Baixada del Pòpul i, de nou, a la Seu duent la imatge del sant.