Els diferents arquitectes consultats coincideixen a dir que les nostres ciutats necessiten un esponjament i també més zones verdes que evitin que en moments com l'actual, amb els ciutadans que poden sortir unes hores determinades, hi hagi importants concentracions de persones a zones que estan al límit de la trama urbana, com a Manresa pot ser el cas del Congost, l'entorn del parc de l'Agulla o les zones de regadiu més properes a la ciutat i que ara als vespres queden massificades.

Per a l'arquitecte Pere Santamaria tot depèn de cada ciutat i de cada zona. Així, assenyala que en municipis amb nuclis antics, «possiblement cal regenerar espais on hi ha edificacions i disposar de més zones públiques» en els espais que estan més densificats. D'aquesta manera, diu, es guanyaran espais urbans i exteriors als edificis que faran que els veïns no tinguin la necessitat d'anar a buscar el bosc fora la ciutat perquè el mateix entorn urbà generarà aquests espais.

El mateix apunta Jaume Espinal, que opina que «ara tenim els interiors de les ciutats amb uns parcs molt mínims. Si n'hi hagués més, encara que no fossin molt grans, fonamentaríem que la gent no hagués de sortir de la ciutat i tingués espais lliures i domèstics que serien uns facilitadors de la relació amb la natura».

Arran de l'experiència actual amb la crisi de la Covid-19, Àlex Quintín també creu que es fonamentaran les zones verdes en els espais urbans i també va assenyalar que «si ara hem estat capaços de minimitzar els desplaçaments amb els vehicles privats, crec que es guanyarà més espai per als vianants».

En aquest sentit, Josep Xoy posa l'èmfasi també en elements que van més enllà de les zones verdes i com per exemple les voreres. «A Berga i a altres ciutats, en molts carrers no pots mantenir els dos metres de distància perquè les voreres no tenen aquesta amplada», i remarca que «seria un bon costum fer-les més amples».

Per a Enric Masana, una solució també és fer menys diferències entre l'espai urbà i el no urbanitzat, i a més, a part de la integració de la ciutat a l'entorn natural, també permetria uns habitatges més barats i més grans.

De fet, Masana va més enllà i considera que s'hauria d'apostar més per les ciutats mitjanes, amb una població que situa entre les 100.000 i les 500.000 persones, que no pas per grans concentracions com Barcelona. En aquest sentit considera que a Catalunya hi hauria d'haver entre vuit i deu ciutats d'aquesta mida que generessin «un urbanisme en xarxa, proximitat on l'escala de dimensions entre el territori i les mateixes ciutats fos més equilibrada».