Reduir el nombre de casos d'una epidèmia de 1.400 a 37 en un any és prova suficient que el tractament funciona? És una corba prou aplanada? És una evidència prou incontestable? Sí? Doncs no.
Als humans ens costa moltíssim modificar una opinió que tenim profundament arrelada, i podem arribar a fer indestructible una idea que ens hem ficat al cap sobre què li convé a la nostra salut o què origina una malaltia. Els equívocs poden durar segles i no es modifiquen si no reben impactes demolidors. Ara, per exemple, podria ser que la nova cultura que hem adquirit traumàticament arran de la Covid-19 posés fi als mites sobre els constipats que s'agafen amb un cop d'aire, però n'estem creant d'altres. L'estil autoritari amb què s'ha conduït la gestió de la pandèmia, el paper residual que els arguments científics han tingut en la comunicació oficial als administrats, i la cada cop més limitada inclinació dels ciutadans a buscar explicacions complexes que requereixin cinc minuts de lectura, generaran tota una galeria de noves manies i semisupersticions que costarà moltíssim d'erradicar. És possible, per exemple, que ja mai s'aconsegueixi que la majoria utilitzi la mascareta amb criteris racionals despullats de pors i d'emocions.
Culpa dels mosquits? Impossible
Els exemples d'evidències inapel-lables que han estat rebutjades de forma rotunda pel pensament majoritari són infinits i abasten tots els camps, però pocs temes ofereixen una casuística tan espectacular com el de les epidèmies. I enmig de tots els casos que es podrien exposar, destaca amb llum pròpia el de la febre groga, que té una història de pel·lícula. Rememorada ara, l'epopeia de com es va aconseguir dominar-la resulta una vacuna insuperable contra la idea que, si posem els problemes en mans d'experts, estem salvats. Els experts també estan carregats de prejudicis, i sovint els que es fan sentir més són els més equivocats.
La febre groga és una malaltia d'origen africà portada a Amèrica pel tràfic d'esclaus. Va provocar mortaldats terribles i va condicionar el resultat de guerres, negocis i revolucions. El virus que la provoca -sembla que originàriament allotjat en simis del centre d'Àfrica- és traslladat per un mosquit concret, que es converteix en el transmissor de la malaltia. Però quan la febre groga fustigava les poblacions americanes (i més tard, de tot el món) tot això no se sabia. Es creia que la malaltia, terriblement infecciosa i altament mortal, es contagiava a través de la ronya, sobretot si la brutícia havia estat en contacte amb els malalts.
El 1881, un metge d'origen escocès que havia treballat a Cuba -la capital mundial de la febre groga el segle XIX- va adonar-se que les zones on la febre era una malaltia endèmica coincidien amb els territoris on viu el mosquit Aedes aegypti, i va publicar un article en una revista afirmant que aquest insecte n'havia de ser el difusor. Ningú no li va fer cas. Va intentar sotmetre persones a les picades del mosquit, però no va aconseguir infectar ningú. Li van penjar el malnom de doctor mosquit i va ser unànimement considerat un sonat amb poca feina.
Molts anys després, el 1898, un metge de l'exèrcit britànic, Ronald Ross, utilitzant els avenços més recents en matèria de microscopis, va veure a la glàndula salival del mosquit Anopheles el paràsit que causa la malària, una malaltia que matava un milió de persones a l'any només a l'Índia. De cop, un dit acusador assenyalava els mosquits com a assassins en potència, i Finlay va aixecar el seu dient «jo ja ho deia». Aquell mateix any el nord-americà Henry Rose Carter va descobrir que l'agent infecciós (els virus encara no es coneixen) necessita un temps d'incubació dins del mosquit abans de ser perillós per als humans. Per això quan Finley caçava un mosquit en temps d'epidèmia i el llançava a picar gent no aconseguia que ningú es posés malalt.
La solució del problema era a la vista de tothom. Calia atacar els mosquits. Però pocs ho veien tan clar.
El 1899 Estats Units acabava de prendre possessió de Cuba després de la humiliant derrota espanyola i estava a punt de fer-se càrrec de la construcció del canal de Panamà, un projecte francès que tenia un enorme interès estratègic per a la Casa Blanca i que havia fracassat, entre altres raons, per les constants epidèmies de febre groga que delmaven any rere any els enormes contingents de treballadors que calia portar-hi de fora de Panamà i que no tenien ni gota d'immunitat. El govern dels Estats Units va enviar William Crawford Gorgas, metge militar i fill d'un general confederat, a lluitar contra la malaltia que frenava els seus plans, començant per l'Havana.
L'Havana com una patena
Gorgas va ignorar els nous coneixements sobre els mosquits i es va concentrar a aplicar la manera tradicional de lluitar contra la febre: fer neteja. Va deixar la capital cubana neta com una patena, fins al punt que va aconseguir reduir dràsticament els casos de tifus i disenteria. Però la febre només va donar una petita treva. A l'agost es va declarar una nova epidèmia, amb l'agreujant que els més afectats van ser els nord-americans de classe alta que anaven desembarcant a l'illa ara que l'havien convertit en el seu pati del darrere. Eren els menys immunes, i queien com mosques. Gorgas va rebre 50.000 dòlars més per renovar els seus esforços i es va procedir a una altra campanya de neteja. Tot inútil.
El govern nord-americà va decidir que Gorgas no era l'home adequat i va enviar a l'illa Walter Reed, tota una autoritat en la matèria. Però tampoc no li interessaven els mosquits.
Reed va buscar inútilment en la sang de pacients infectats i no va començar a veure la llum fins que va topar amb un fenomen inexplicable: un pres que havia conviscut un mes amb sis companys en una cel·la, compartint llits i gibrells, va morir de febre groga sense que cap dels seus col·legues en mostrés ni el més petit símptoma. Reed va haver de claudicar davant l'evidència que la causa de la mort només podia haver entrat volant per la finestra. I després havia d'haver tornat a sortir. Finalment, vint anys després de la seva deducció encertada, el focus va girar cap al doctor Finlay, que va estar encantat de proporcionar ous d' Aedes aegypti per a una recerca a gran escala. Van seleccionar un grup de soldats disposats a fer de conillets d'Índies (a canvi de 500 dòlars, que van rebutjar patriòticament) i al cap de pocs mesos la demostració fefaent era a sobre la taula. Irrefutable. La febre groga havia estat derrotada. Sí? Encara no.
Reed va presentar les proves de la seva recerca en una convenció mèdica a Minneapolis el novembre del 1900. La resposta dels seus col·legues va moure's entre el silenci glacial i els riures per sota el nas. Mosquits, diu? El Washington Post, segons recull Mathew Parker al seu llibre sobre el canal del Panamà, va publicar que «de totes les bestieses i estupideses que s'han publicat sobre la febre groga aquesta és la més estúpida de totes». La teoria de la brutícia, vigent durant segles, no es podia desmuntar amb unes quantes proves inapel·lables.
Decebut i indignat, Reed va decidir oferir als escèptics una prova espectacular. Va confinar un metge i tres soldats durant vint dies en una barraca hermètica on els mosquits no podien entrar. A dins, els quatre homes vivien i dormien amb els mobles i els llençols plens de vòmit negre que havien fet servir malalts fulminats per la febre. Vint dies després van sortir de la barraca com si acabessin de tornar d'un balneari. Però tampoc no n'hi va haver prou. Tot i que una bona part de la comunitat científica admetia la contundència de les proves, molts metges i la major part de l'administració i de l'opinió pública continuaven afer-rant-se al coneixement consolidat que, errat o no, anomenem sentit comú.
Reed va convèncer les autoritats de sotmetre tota la ciutat de l'Havana a una batuda general de persecució dels mosquits i dels estanys, bassals i testos on pon els ous. L' Aedes aegypti és un insecte primmirat que adora els espais urbans perquè hi troba molta aigua neta, l'única que li agrada.
El doctor Gorgas, inicialment reticent, va acceptar convertir les seves fracassades brigades antironya en brigades antimosquit i va iniciar una contundent campanya de fumigació i buidatge de dipòsits. El resultat va ser demolidor. L'any anterior hi havia hagut 1.400 casos declarats. Aquell 1901 en van ser 37. Gorgas, sorprès del seu propi èxit, va escriure a Reed, segons recull Matthew Parker: «Quinze dies seguits sense febre groga a l'Havana! Començo a sentir-me feliç d'haver nascut!».
Gorgas, portat per la passió del convers, va córrer a oferir la nova doctrina a la comissió que dirigia la nova empresa nord-americana que s'havia fet càrrec del projecte encallat del canal de Panamà. Fins i tot s'hi va traslladar per preparar la divisió de la ciutat en districtes i per organitzar les inspeccions casa per casa que tan bon resultat havien donat a Cuba.
El paper determinant del mosquit era tan irrefutable que a Ronald Ross, el descobridor de la transmissió de la malària, li acabaven de donar el premi Nobel de medicina. Però res de tot això no semblava tan incontestable per als comissionats del canal i per al general que exercia de governador de la zona del canal, George Whitefield David, que li va arribar a dir que «tot i que jo soc amic seu, Gorgas, sobre això del mosquit vostè està boig; tots els que ho pensen estan bojos; tots sabem que la febre groga la transmet la ronya». No és estrany que, en aquells mateixos dies, Ross escrivís que «el món necessita deu anys com a mínim per entendre una idea, sigui important o no». En el seu cas, en van caldre molts més de deu.
L'últim gran brot
Gorgas va trobar tota mena de resistències. La població autòctona, immunitzada, veia tota aquella operació antimosquit com una molèstia absurda i «una fatxenderia americana», en paraules del Diario de Panamá. A més, la temporada de febre no era estacional com a l'Havana, sinó permanent, i l'orografia resultava molt menys favorable. Gorgas no tenia ni prou diners ni prou material. A final d'aquell 1904 hi va haver un brot devastador. La colònia nord-americana estava aterrida. Molts fugien al seu país. Tot el personal de la comissió promotora del canal va dimitir.
El president Theodore Roosevelt es va adonar que resoldre el problema de la febre era vital per aconseguir construir el canal que tant convenia a la que ja apuntava com a futura gran potència. La vetusta comissió mèdica que l'assessorava i el seu secretari d'Estat li aconsellaven que posés fi a la cacera de mosquits, però el primer Roosevelt va fer cas del seu instint: va rellevar tot l'equip directiu de la zona del canal i va apostar per equipar Gorgas amb l'equip i el material necessari. Més endavant, per impulsar el projecte del canal fins i tot va anar personalment a visitar les obres, en el que seria el primer viatge a l'estranger de la seva vida i el primer d'un president dels Estats Units en exercici. De passada, el barret colombià que algú li va posar al cap per evitar que agafés una insolació va quedar universalment batejat per sempre com a barret Panamà.
La batuda sanitària decisiva a la zona del canal va començar el juliol del 1905. Es va regirar tot l'estoc de dipòsits, canals i palanganes localitzable a l'istme. A tot ciutadà que informés d'un cas de febre se'l recompensava amb 50 dòlars. Roosevelt va oferir fons il·limitats i Gorgas va gastar més de dos milions de dòlars de l'època. Una fortuna. La comparació és elemental: avui, Donald Trump està disposat a gastar el que faci falta per aconseguir abans que ningú la vacuna de la Covid-19. De moment no ho ha aconseguit. Theodore Roosevelt sí que ho va aconseguir amb l'epidèmia de la seva època.
Entrat l'any 1906 el nombre de casos va començar a baixar en picat. A l'agost ja només en van ser 27. L'11 de novembre, Gorgas es va reunir amb el seu personal entorn d'un cadàver a la sala d'autòpsies. Oficialment, era el darrer mort per febre groga a Panamà. La discussió s'havia acabat.
Naturalment, n'hi va haver més. Encara ara, després d'anys d'ús generalitzat de la vacuna, n'hi ha 30.000 a l'any al món. Però l'horror dels brots descontrolats ja era història. Definitivament, la culpa, per molt que costés fer-ho entendre, era d'un trist mosquit.
