10 de juny de 2020
10.06.2020
Regió7

Covid-19: problema mèdic o logístic?

09.06.2020 | 23:42

Alfredo Cardona

Intentaré acostar-me en aquesta tribuna a alguns aspectes del problema específic de l'expansió de la covid-19, a Espanya. Intentaré ser el màxim d'asèptic i objectiu possible perquè el que no busco, en absolut, és fer crítica política, sinó proporcionar-los informació perquè siguin vostès els qui treguin les seves pròpies conclusions.

També vull reivindicar el dret que tenim com a ciutadans a rebre la informació adequada, tant en quantitat com en qualitat –referent en aquest cas a la tràgica pandèmia que ens afecta– procedent de les autoritats que en cada nivell administratiu tenen com a responsabilitat evitar aquest tipus de catàstrofes o almenys disminuir al màxim els seus dramàtics efectes mitjançant l'adequada anticipació. Els ciutadans tenim dret, també, a exigir als nostres polítics, qualsevol que sigui el seu nivell en l'Administració, i sense importar el color dels partits, que ens garanteixin que dedicaran tot el seu esforç a identificar tots els aspectes negatius que es vagin detectant, tant en la fase prèvia a l'inici de la pandèmia com durant la lluita en contra seu un cop desencadenada. Tots els nivells polítics estan absolutament obligats a extreure, una per una, totes les lliçons que s'hagin d'aprendre del procés actual per a adaptar-les als indispensables plans futurs que s'elaborin per fer front a situacions similars i aconseguir resultats menys demolidors.

I, com no pot ser d'una altra manera, també tenim el dret d'acudir als tribunals, si arribem a la conclusió que hi ha hagut algun tipus de negligència, en la gestió de la crisi, que pugui donar lloc a responsabilitats administratives o penals.


Dades objectives

Crec que és important, abans de continuar, fixar una sèrie de dades objectives, que, al meu entendre, són difícils de qüestionar. Són les següents: a) És un fet que les competències en matèria de Sanitat, a Espanya, des de fa anys, estan totalment transferides a les comunitats autònomes, les quals es mostren, a més, molt geloses de les atribucions que es deriven d'això. Són, per tant, les comunitats autònomes, totes, les primeres responsables de garantir la seguretat sanitària dels seus ciutadans. Disposen per a això dels necessaris pressupostos, plantilles de personal i infraestructures. Partides que gairebé sempre es consideren insuficients, la qual cosa és explicable, però no eximeix cada nivell administratiu de la responsabilitat adquirida envers els seus ciutadans.

b) Quan una catàstrofe, del tipus que sigui, transcendeix el nivell autonòmic, la responsabilitat del seu control recau en el govern central, que haurà de fer-se càrrec de la seva gestió i coordinar-la a escala nacional

c) Per cobrir amb eficàcia les situacions que es deriven dels dos punts anteriors, tant el govern central com les comunitats autònomes estan obligats a elaborar i mantenir al dia els oportuns plans de contingència. No fer-ho seria una gravíssima imprudència, susceptible de responsabilitat civil o penal.

d) La possibilitat que el nostre món pateixi epidèmies o pandèmies no és una quimera edificada per insensats, o visionaris, sinó una amenaça absolutament real, de la qual, des de fa molt temps, adverteixen nombrosos científics i experts en diferents fòrums i publicacions. Cap polític ni cap tècnic seriós hauria de refugiar-se, per eludir la seva responsabilitat, en el trist, pueril i poc elegant argument que «ningú s'esperava a Espanya una cosa així». Fer-ho, al meu entendre, és un pobre recurs, que en molts casos només busca eludir responsabilitats, adoptant una posició de «pilotes fora» que diu molt poc de la gallardia de qui el fa servir a l'hora de reconèixer els seus propis errors. A Espanya hem tingut diversos avisos molt seriosos que l'aparició d'una pandèmia era una amenaça absolutament real. Entre aquests, recordem: la grip espanyola, l'any 1918, que va causar més de 200.000 morts a Espanya (uns quaranta milions a tot el món); l'amenaça del SARS, l'any 2003; el conat de la grip aviària, l'any 2006; l'amenaça de l'ebola, l'any 2014. Tots, i potser alguns més que m'hagi pogut deixar, juntament amb altres que, afortunadament, no han afectat Espa-nya, però sí altres zones del nostre planeta, són prou crits d'atenció perquè ningú es doni per sorprès. Per al govern central, per als governs autonòmics i per als experts, la covid-19, mai hauria hagut de ser una sorpresa. Tampoc em serveix l'excusa que una cosa semblant ha passat en altres països: els seus errors ni em consolen ni em fan entendre ni perdonar els nostres errors. Unamuno deia, amb encert, que: «Qui ho comprèn tot, no comprèn res i qui ho perdona tot, no perdona res». En això, estic d'acord amb ell.

e) A Espanya, la possibilitat d'una emergència nuclear en qualsevol de les nostres centrals està perfectament estudiada i es disposa de plans molt detallats per fer-hi front, tant a escala nacional com local. Aquests plans estan a la disposició de qualsevol ciutadà, a Internet, i només cal posar al cercador «plans d'emergència nuclear». La possibilitat d'un accident nuclear d'envergadura es considera absolutament remota i de molt improbable materialització al nostre país, i, tanmateix, això no ha estat obstacle per desenvolupar un important nombre de plans de prevenció. La qual cosa demostra, palpablement, que el fet que una amenaça sigui una hipòtesi llunyana no és excusa per deixar d'elaborar de manera anticipada els corresponents plans de contingència o emergència. S'ha fet el mateix amb els plans per contrarestar una expansió vírica explosiva?

f) Esdeveniments com la massiva manifestació independentista a Perpinyà, a final de febrer; les mascletàs i altres actes fallers de masses, celebrats a València, al llarg dels primers dies de març; la reunió de Vox a Vistalegre; els viatges de jugadors i seguidors esportius entre Itàlia i Espanya i, sobretot, les manifestacions feministes del 8 de març celebrades a tot el país, sens dubte i segons l'opinió de molts experts, van contribuir a un dramàtic increment de contagis en uns moments en què el virus ja estava fermament present a Espanya.

g) Un altre aspecte que ofereix poc marge per a la discussió és el del caràcter de la crisi del coronavirus a Espanya. La realitat de la seqüència de la seva expansió demostra que no ha estat un problema d'índole exclusivament sanitària. Si exceptuem la manca d'una vacuna, som davant un virus, per al tractament del qual el nostre personal sanitari ha demostrat estar ben preparat i conèixer prou sobre les pautes a seguir amb les persones contagiades. La causa de la tragèdia del coronavirus a Espanya, al meu entendre, més que un problema mèdic –o a més d'ell– ha estat un gravíssim problema de logística.

Les conegudes manques de material individual de protecció de tota mena; les manques de materials vitals com els respiradors; les manques de places hospitalàries d'atenció intensiva i el llarg període de temps que s'ha trigat a resoldre tot això, constitueixen, insisteixo, un problema més logístic que mèdic.

La logística és una ciència que fins fa relativament poc temps estava relacionada, de manera gairebé exclusiva, amb les operacions militars, però que, actualment, i a conseqüència de la globalització del comerç d'un gran nombre d'empreses civils de tots els països, ha tingut un desenvolupament exponencial, i s'ha convertit en una activitat vital per a aquestes. Es divideix en diverses funcions, una de les quals és la relativa al proveïment, que tracta del conjunt d'accions necessàries perquè determinat producte sigui mogut des dels llocs on és fabricat fins a deixar-ho en mans de l'usuari final, dins dels terminis requerits a cada moment. Inclou l'estudi dels mitjans de transport necessaris per establir el volum dels fluxos que a cada moment es requereixin, així com de l'establiment d'una adequada acumulació prèvia, quan es preveu que el ritme de fabricació o de transport no seran suficients per atendre una demanda puntualment disparada –en altres paraules, es tracta de la creació dels estocs necessaris, amb la deguda anticipació.

h) El 24 de febrer passat, vaig viatjar a Madrid, amb anada i tornada el mateix dia, i vaig intentar aprofitar el temps lliure per adquirir màscares protectores i un gel desinfectant per al meu ús personal. A totes les farmàcies que vaig visitar, els dependents que em van atendre van coincidir a citar dues coses: que els productes que els requeria estaven totalment esgotats i que no pensaven que els en subministressin en un breu termini, pel fet que tenien la percepció que els fabricants a Espanya els estaven venent a països estrangers. D'aquesta possible venda no en puc donar fe, però el que sí que és indiscutible és que aquell dia –ho recordo: 24 de febrer passat– ja no hi havia, a Madrid, existències de màscares ni desinfectant, la qual cosa indica que els madrilenys aquell dia ja tenien una consciència perfectament clara sobre la necessitat de protegir-se davant una cosa terrible que els queia al damunt. Sembla demostrable, a més, que simultàniament es donava el mateix desproveïment arreu de la nostra geografia.

En deixo constància perquè és una prova clara que, en data tan primerenca els ciutadans del carrer, el poble pla, ja teníem una preocupació perfectament definida sobre l'amenaça que ens assetjava.

Què hem de fer, els ciutadans davant la situació actual? Al meu entendre, tant per arribar al fons del que ha passat fins ara com per posar les primeres pedres de l'edifici preventiu que ens protegeixi de futures situacions similars, els ciutadans compromesos amb la nostra societat hem d'exigir tant als governs de les nostres comunitats autònomes com al govern central que ens mostrin els plans de contingència o emergència que tenien preparats per enfrontar una pandèmia similar a la que està atacant la salut dels espa-nyols i destruint la seva economia. Suposo que també aquest serà un dels primers requeriments que faran els jutges en-carregats de seguir els procediments legals conseqüència de les nombroses denúncies i querelles que els afectats per la covid-19, o els seus familiars, estan presentant.

L'aspecte logístic és una de les parts més importants que tot pla de contingència ha d'incloure. Habitualment, s'adjunta al cos del pla com un annex extraordinàriament detallat que comprèn totes les facetes logístiques, que són moltes i que hi han d'estar previstes i estudiades. Sense logística, no hi ha pla. Els problemes de proveïment que he esmentat abans són relativament fàcils d'anticipar i tampoc és difícil fer les oportunes previsions, perquè abans que es materialitzi la crisi s'hagin creat les reserves estratègiques oportunes. Després, pot passar que, malgrat tot, l'entitat de la pandèmia superi el que es preveu; però, així i tot, si tenim una base de partida sòlida, serà molt més fàcil reaccionar i controlar amb més eficàcia els seus efectes. En tot aquest procés, no per elemental, és menys vital, per exemple, tenir perfectament identificades les empreses que fabriquen material de protecció sanitària a escala nacional i/o internacional i tenir previst que, després d'un curt preavís –en el cas de les empreses nacionals–, siguin capaces d'incrementar la seva producció i dirigir-la en suport a l'esforç que la sanitat espanyola estigui fent. Estaven identificades?, comptem amb les eines legals necessàries per obligar determinades empreses a reorientar la seva producció en cas necessari? Si tot això no estava escrit i previst, malament, i si ho estava: què va fallar? És probable que algun dels lectors pensi que dir això un cop ha passat és molt fàcil. Amb tot el meu respecte a aquesta possible opinió, m'agradaria aclarir que el que he manifestat en aquest article, fonamentalment relacionat amb la logística, no és ciència-ficció, ni una cosa summament complicada. Per a qualsevol expert en logística o en planificació és una cosa absolutament bàsica que no representa res més que un problema fàcil de resoldre. Però, per a això, cal saber i voler? i estar per que s'ha d'estar.

Com preveuen els plans de contingència del govern central i de cada comunitat autònoma –vull pensar que existeixen, en tots dos nivells– tots els aspectes logístics que acabem d'esmentar i que tants problemes han causat? Tenim dret a saber-ho, per això hem d'exigir que es publiquin. Tenim dret a veure els plans, que a més en aquest cas no tenen en el seu contingut res confidencial. Seria terrible descobrir que no n'hi havia; que n'hi havia però no estaven actualitzats o eren insuficients; o que si n'hi havia i estaven actualitzats, no es van posar en pràctica per alguna raó que se'ns escapa i que també volem que ens expliquin.

Jo vull veure els plans. I vostès?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook