21 de juny de 2020
21.06.2020
Regió7

GRAN ENQUESTA | Cent dies després de la gran clausura, el temor persisteix

Regió7 recull avui en l'edició de paper les veus de 35 representants de la política i la societat que relaten com han viscut la pandèmia

20.06.2020 | 22:49
GRAN ENQUESTA | Cent dies després de la gran clausura, el temor persisteix

A les zero hores d'avui, 21 de juny, ha decaigut l'estat d'alarma allà on el govern autonòmic no l'ha aixecat abans –com a Catalunya. També avui es compleixen cent dies de la seva entrada en vigor, el dissabte 14 de març. Cent dies increïbles que deixaran un impacte inesborrable en tots aquells que els han viscut, i l'ombra dels quals es projecta bastants mesos, potser anys, cap al futur.

La pesta és una novel·la d'Albert Camus que ha estat força rellegida aquests dies de pandèmia. El relat comença amb una rata morta en una escala, un porter entossudit a creure que li ha posada algú de fora i un metge que sospita la veritat però al qual no fan gaire cas. Tampoc en van fer a la Xina quan van sonar els primers avisos, ni a Europa quan la Xina va tancar Wuhan, ni aquí quan les morts es multiplicaven a la Llombardia. En arribar les mesures el virus ja havia fet molt mal, encara que l'abast el vam saber després.

Entre el 17 de marc i el 22 de maig va morir a Catalunya el doble de persones del que era previsible per l'època de l'any. La diferència només s'explica pel factor disruptiu de l'epidèmia. Són dades del MoMo, el Monitoratge de la Mortalitat que fa l'Institut de Salut Carlos III. Unes dotze mil persones a Catalunya, més de quaranta-tres mil a tot l'Estat. Un escreix del 96% a Catalunya, i del 56% a l'Estat, sobre les xifres esperables.

El 8 de març el MoMo esperava 121 defuncions a Catalunya, i aquesta mateixa va ser exactament la xifra registrada. El 27 de març n'esperava 117 i en van morir 701 en la jornada més negra de deu setmanes infernals que comencen a Catalunya quatre dies abans de l'estat d'alarma i acaben quan, a final de maig, les gràfiques de la previsió i la realitat es tornen a aparellar.

Del 10 al 27 de març la gràfica de defuncions puja en vertical. Pel que s'ha anat sabent després, aquestes víctimes s'havien contagiat els dies o setmanes anteriors al confinament general. Amb l'abril va arribar la disminució del ritme de defuncions. Buidar els carrers havia funcionat. Però el cost econòmic seria brutal.

Les primeres setmanes el tancament va afectar totes les activitats econòmiques obertes al públic, dels cafès a les perruqueries passant per tota mena de comerços i serveis, excepte el considerats essencials: alimentació, neteja, sanitat i farmàcia. Les escoles no eren essencials i se les considerava màquines d'escampar virus. Només es podia sortir de casa per anar a un servei essencial o a treballar, però moltes fàbriques, sense botigues on vendre, es van acollir al decret que bonificava els ERTO. Com que la corba no s'aplanava, l'Estat va decretar que també les fàbriques i les obres tanquessin les setmanes de Rams i de Pasqua, i sense subvenció. La mesura no es va prorrogar per les protestes dels grans exportadors.

Mentre l'economia s'aturava, els hospitals bullien. Metges, infermers i auxiliars, mal protegits les primeres setmanes, s'enfrontaven a un desbordament mai vist. No hi havia prou llits i es van haver d'inventar. Es van ajornar altres actuacions, es van adaptar plantes senceres, es van hospitalitzar recintes, es van enviar residents de sociosanitari a hotels per utilitzar les seves habitacions.

Els professionals, esgotats físicament i anímica, van viure en un estat d'impotència, i a més a més es contagiaven. Suposen almenys una quarta part del total de positius a registrats a l'Estat.

El que no es coneixia els primers dies era el drama de les residències d'avis. El virus va fer estralls en aquelles on havia tingut temps de penetrar abans del tancament. Amb el sistema sanitari desbordat i els hospitals saturats, els ancians malalts morien sols a la residència mentre els seus familiars es desesperaven perquè no podien ser amb ells.

Els responsables dels centres, molts amb personal malalt, lluitaven contra la manca de recursos, d'instruccions clares i d'ajuda dels governs. A Catalunya, fins que no van escoltar-se veus d'escàndol no es va passar el control de Serveis Socials cap a Salut. Documents apareguts a Madrid indiquen que s'hauria descartat expressament hospitalitzar els que es consideressin inviables.

Després va venir la desescalada, que va complicar les coses de cada dia. Amb el confinament pur i dur tot era senzill: tancats a casa i sortir només a comprar o a treballar, pel camí més curt i sense torbar-se. Si era possible, teletreballar, que consisteix a fer feina des del menjador al costat de la mainada que suposadament fa els deures encarregats pels mestres a través d'Internet. En els descansos, videotrucades als amics i divertits tutorials sobre com usar quatre metres de passadís per mantenir-te en forma. Un simulacre digital de vida es va posar desordenadament en marxa fins que ens van dir: au, ja podeu passejar o córrer pel carrer de sis a deu del matí i de vuit a onze de la tarda, i podeu treure la mainada a no sé quina altra hora, i els avis a una altra. Els que tenen gos ja estaven autoritzar a passejar-lo, i alguns ho feien constantment.

Quan vam tastar l'aire del car-rer el simulacre va decaure. Però la desescalada era complicada. Amb el confinament total les coses que podíem fer eren tan poques que les sabíem de memòria, però amb el joc de les quatre fases –de la zero a la tres– van arribar les llistes inacabables i els decrets de mil pàgines, i ja no sabíem qui podia fer què, quan i a on.

La inflexió psicològica va arribar el dia que es va permetre la reobertura de les terrasses. Amb limitacions, amb desinfectant, amb distàncies, però l'impacte en els esperits, mentre les xifres del desastre s'anaven reduint, va ser notable. Des d'aquell dilluns fins ara hem anat tenint molt més clarament la sensació que això s'estava acabat.

Mentida. No s'ha acabat. Les mascaretes i la distància parlen, encara, de la por al virus, a la qual se suma un difús estat d'alarma per les conseqüències de la recessió econòmica, quan encara són vives les ferides de l'anterior.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit