L'epidemiòleg Pedro Gullón és autor, conjuntament amb el metge Javier Padilla, d' Epidemiocracia (Capitán Swing), un llibre que, com apunten els seus autors, va néixer enmig d'una pandèmia, «mirant a moltes epidèmies i pensant en les pròximes que vindran, escrit amb la idea que si, d'acord amb Keynes, és l'inesperat el que creiem que vindrà, llavors és l'impensable al que hem d'aspirar per preparar-nos enfront d'això».

La gent el mira diferent quan saben a què es dedica?

La gent ara almenys entén a què em dedico. Com comentem al llibre, l’epidemiologia de vegades és una disciplina que, quan funciona, és silenciosa, perquè si totes les malalties estan controlades no se les veu, però que quan falla (es produeix una epidèmia) es converteix en el focus mediàtic.

Si hagués estat vostè al capdavant del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries i no Fernando Simón, què hauria fet diferent?

No m'hauria agradat estar en la situació de Fernando Simón. La coordinació de les emergències i la comunicació d'un govern és una tasca molt complicada i poc agraïda. A més, per canviar veritablement l'impacte que ha tingut l'epidèmia a Espanya hem d'estudiar el context del qual partim més que la resposta concreta; això és el que en el llibre anomenem el substrat epidèmic, això vol dir totes les condicions polítiques, socials i econòmiques al voltant de la covid-19. En el nostre cas, no es pot entendre la resposta sense analitzar la nostra dependència del turisme, l'infrafinançament dels serveis d'epidemiologia i salut pública i la no aplicació de la llei general de Salut Pública.

La magnitud de la tragèdia el va sorprendre, com al Govern?

En gairebé tots els cercles de salut pública esperàvem que passés una pandèmia d'alt impacte al segle XXI. Ja vam tenir avisos amb la grip A, la SARS i el MERS. No obstant això, crec que pocs haurien apostat que la pandèmia de la SARS-CoV-2 tingués aquest impacte global.

Quina és la lliçó més important que hem après?

Si hem d'aprendre tres lliçons de la primera onada són que les prediccions no funcionen en un entorn d'alta incertesa, de manera que qui asseguri quan i com es produirà una segona onada és probable que menteixi; que necessitem reforçar els elements més importants dels sistemes sanitaris i que els virus sí que hi entenen de classes socials.

Què li diria a qui es creua amb vostè al carrer sense màscara?

Procuro ser poc culpabilitzador. No conec les circumstàncies per les quals una persona decideix no portar la mascareta en un moment de risc. Des del nostre costat, hem de millorar la informació que donem, que sigui senzilla i accessible.

Ja estem veient què passa després del confinament i la desescalada... Com convèncer la gent perquè no s'amuntegui en botellons, platges i festes?

La comunicació és un element essencial en una crisi. I una millor comunicació ajudarà al fet que es produeixin amb menys freqüencia concentracions com aquestes. Tot i així, cal ser conscient que hi ha molt risc en persones que treballen en entorns d'alta precarització. Hem de posar l'ull en els llocs on s'estan produint els brots (escorxadors, treballadors temporers ...) i reflexionar sobre per què s'estan produint en aquests llocs quan el debat públic se situa en les festes.

Quines sensacions li va provocar veure la indefensió dels sanitaris i de la gent gran?

Desolació. D'una banda, veure companys i companyes exhausts i sense prou recursos és desolador. De l'altra, la situació amb la gent gran és encara més preocupant, hem perdut moltíssims familiars i persones properes que estaven gairebé abandonats en residències. Un aspecte clau d'aquesta epidèmia, i que hem de pensar per al futur, és el model de cura que volem tenir de les nostres persones grans.

La cursa per la vacuna serà llarga?

Com amb gairebé tot el que té a veure amb aquesta pandèmia, hi ha molta incertesa. Encara no sabem si hi haurà vacuna, i en el cas que n'hi hagi, quan serà i amb quina efectivitat. A més, cal tenir en compte que no es tracta només de descobrir-la, sinó de produir-la i distribuir-la. Això s'hauria de fer amb criteris de justícia global, tenint en compte els llocs que més ho necessiten; però, segurament passi a dues velocitats: primer en els països de rendes més altes (Europa, EUA, Canadà, Austràlia i alguns països d'Àsia) i després en els països de rendes mitjanes.

La catàstrofe econòmica impedirà un altre confinament?

Espero que si necessitem un segon confinament no els tremoli la mà, i desitjo que els reforços dels últims mesos ens permetin detectar abans augments en la transmissió comunitària, i que, si són necessaris, els confinaments no siguin tan intensos com el primer.

L'estratègia de Suècia ha resultat un nyap?

És extremadament complicat comparar les dades entre països, ja que depenen de molts factors. Però sí que tenim informació per dir que l'estratègia de Suècia els porta a ser el país més afectat del seu entorn quan no partien d'una situació pitjor. Més enllà d'això, em preocupa la filosofia al darrere de la manca de confinament. Amb un confinament, perdem tots una mica de llibertat a canvi de protegir els més vulnerables. A Suècia, sembla que no existeix aquesta «solidaritat generacional» amb les persones més vulnerables, i això em sembla negatiu per a la societat sueca.

Hi ha alguna vacuna contra el comportament de persones com Bolsonaro o Trump?

Tant de bo, però Bolsonaro i Trump són només un símptoma d'una reacció del capital més poderós. No surten del no-res, provenen del món dels negocis o del militar. Són una resposta reaccionària a processos complexos que passaven en aquests països.

L'OMS aprova o suspèn l'examen?

En el llibre reflexionem sobre que l'OMS no està actuant com un veritable organisme de governança mundial en salut pública, no ha afavorit la cooperació i la resposta coordinada davant d'un fenomen que és global. A més, se l'està deixant en una situació d'extrema vulnerabilitat quan ha perdut l'afiliació i el pressupost d'un dels països més grans de món (EUA). Aquesta manca de finançament per part d'EUA ha vingut acompanyada d'un augment del finançament per part d'empreses com la Fundació Bill i Melinda Gates, la qual cosa genera moltes preguntes. Quin control democràtic tenen les decisions que prenen fundacions privades? Davant de qui són responsables? Com decidim les prioritats amb criteris de justícia global si els finançaments privats són finalistes?

En què va fallar i en què es va equivocar el Govern espanyol?

Aquí podríem distingir dues situacions per les quals demanar responsabilitats a un govern en la gestió de la covid-19. I això és aplicable a gairebé tots els governs europeus. D'una banda, podem pensar que el que va fallar va ser la detecció precoç de la transmissió comunitària; de l'altra, podem jutjar que, sabent que hi havia transmissió comunitària, no es realitzés el confinament abans. Al meu entendre, el problema se situa en la primera part. En els informes que emetia el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties la setmana del 6 de març l'avaluació d'Espanya era de «no transmissió comunitària», quan clarament sí que n'hi havia. Aquest ha estat l'error de la majoria de països, no ser capaç de detectar la transmissió comunitària. Es pensava que, a Europa, només estava passant a Itàlia, quan França, Espanya i Alemanya començaven a estar en la mateixa situació. Després hi ha altres aspectes que, a posteriori, m'hauria agradat que s'haguessin tractat millor. Especialment, com la resposta ha estat centrada en les persones de sectors productius, i s'ha deixat altres col·lectius (menors o majors) com a subjectes de dret secundari.

La Xina és la gran culpable d'aquesta crisi sanitària?

Un dels fets que hem de mirar amb més atenció és la invasió d'ecosistemes. Estem produint unes interaccions humà-naturalesa que abans no es donaven per la urbanització massiva d'alguns llocs del món. I un d'aquests llocs és la Xina. Més que culpar la Xina en una mena de conspiració, pensaria en quin és el seu paper en la invasió d'ecosistemes i com això influeix en l'aparició d'epidèmies.

Les batalles polítiques ho empitjoren tot?

Si analitzem la resposta internacional, al final gairebé tots els països (amb governs des del centreesquerra fins a la dreta) han seguit una línia semblant: intent de contenir la malaltia cas per cas, confinament quan es van veure desbordats per la transmissió comunitària, i retorn al seguiment individual de casos en el desconfinament. Res no fa indicar que un govern nacional del PP hagués fet una estratègia molt diferent. Malgrat això, han generat una crispació que ha dificultat l'acció de govern en un dels moments més tensos de la història recent del nostre país. On sí que es distingeix el color de govern és en les respostes socials. Però aquestes són les mesures que han generat molt menys soroll mediàtic, i que fins i tot han sortit amb més consens, penso en l'ingrés mínim vital.