Rodrigo Rato estava disposat a comprar o llogar un habitatge a Barcelona el 2011. Així ho recorda en privat un dels col·laboradors més estrets que en aquell moment tenia el llavors president de Bankia. El sector bancari espanyol es trobava immers en la recerca de diners que li permetria complir amb els exigents requisits de solvència de les autoritats europees. Si no aconseguien aquells fons en solitari, haurien de buscar fusions amb altres entitats.

En aquest context, Bankia va mantenir converses amb La Caixa, que estava pilotada per Isidre Fainé, per a una possible integració. Al substitut de Ricard Fornesa a la presidència de la major caixa espanyola sempre li havia interessat algun tipus d'aliança amb Caja Madrid, la segona caixa d'estalvis més antiga d'Espanya, que es va constituir el 1838 assumint el «monte de piedad» que un sacerdot aragonès, Francisco Piquer, havia creat el 1702. Només la caixa de Jerez s'havia fundat abans pel Comte de Villacredes.

La Caixa, l'única de les deu caixes d'estalvis catalanes que existien abans de la crisi de l'any 2008 i que es mantenia llavors com a independent, arribava a aquesta integració amb una salut molt millor que la de Bankia, fruit de la unió de Caja Madrid, Bancaixa i set caixes regionals més. Fainé tenia ganes de més i ell mateix va explicar els contactes preliminars per a la integració a la llavors ministra d'Economia, la socialista Elena Salgado, durant els últims mesos de Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Repartiment de poder

El repartiment de poder era irrebatible. Fainé seria el president del banc resultant i Rato, el vicepresident i el màxim responsable del grup industrial. La seu social estaria a Barcelona i l'operativa entre les dues ciutats. L'operació agradava Rato, que per aquest motiu no descartava fer-se amb l'esmentat habitatge a la capital catalana. No només perquè així Bankia complia els requisits de solvència, sinó perquè es posava al capdavant del conglomerat industrial més important d'Espanya, fruit d'un procés de compra de participacions a empreses que va durar des del període d'entreguerres fins a finals de la dècada de 1990.

La Caixa havia imitat el model alemany de banca mixta, que unia la captació de l'estalvi i la concessió de crèdits a particulars a la participació directa en el negoci industrial. A l'inici de la crisi de 2008, les entitats financeres comptaven amb una cartera industrial valorada en 150.000 milions d'euros. La Caixa estava a Repsol i Telefónica i Caja Madrid, a Iberia i Indra, entre d'altres.

Converses fallides

Les converses entre Fainé i Rato van durar, almenys, quatre setmanes, fins als últims dies del 2011. En aquell moment, el PSOE ja havia perdut les eleccions i el PP governava amb majoria absoluta, amb Luis de Guindos com a ministre d'Economia. El projecte de fusió es va comunicar al Govern de Mariano Rajoy i a la Generalitat d'Artur Mas. Tant Rajoy com De Guindos van aplaudir una integració que, a més d'alleujar els problemes de Bankia, podia reforçar els vincles entre Catalunya i Espanya en un moment en què les aspiracions sobiranistes de Mas inquietaven el PP.

Però no va ser així. Rato, encoratjat per creure que tenia el suport dels seus antics companys de partit, va refredar les converses i va preferir seguir en solitari. Fainé, per la seva banda, també va recular en la seva ambició després que afloressin dubtes sobre com seria el repartiment de poder entre els dos grups més enllà de la primera fase inicial. A més, van transcendir diversos informes que incidien en els aspectes més impopulars de la fusió, com l'ajust laboral i d'oficines.

Tot apunta que Rato desconeixia llavors que el Govern preparava una dura i immediata reforma financera que debilitaria més Bankia. Cinc mesos després de donar per morta la fusió fallida, Bankia va ser nacionalitzada, amb el beneplàcit de Fainé i dels altres dos grans banquers, Emilio Botín (Santander) i Francisco González (BBVA).

Solvència consolidada

La Caixa i el seu banc hereu CaixaBank, que durant la crisi van comprar Caixa Girona, Banca Cívica i Banc de València, van seguir el seu camí, consolidant-se i mantenint la seva solvència, tot i el deteriorament de l'economia i l'enduriment dels requisits de les autoritats europees.

Fainé, ja retirat de la primera línia de CaixaBank i al capdavant del seu primer accionista (Fundació La Caixa), va seguir buscant aquesta integració que ara ha impulsat de nou, recolzant-se en aquest cas en l'Estat, accionista majoritari de Bankia, i en la ministra d'Economia, Nadia Calviño. Pot fer-ho perquè a la cúpula de l'altra entitat hi ha José Ignacio Goirigolzarri, l'últim banquer de la generació que, des de la dècada de 1989 fins al 2019, va pilotar els més grans grups financers del país. La sintonia entre tots dos i el respecte que es professen són màxims, segons els seus respectius entorns, que afegeixen que se senten còmodes amb la presència de l'Estat en el seu capital, sense ser majoritaris, tot i que prefereixen una entitat independent.

Rato, en la distància, observarà com Fainé i la nova CaixaBank, si es confirma la fusió, guanyaran pes en el mapa bancari espanyol, format per menys entitats, però més grans. CaixaBank, BBVA i Santander dominaran el mercat en espera de noves fusions, en un escenari que es repeteix a altres països europeus.