L'11 de setembre del 1714, el cavaller d'Asfeld, en nom de l'exèrcit borbònic, va acostar-se a la Bretxa Reial per demanar la capitulació de Barcelona. L'exèrcit filipista havia perfeccionat l'estratègia per atacar la ciutat i va realitzar una darrera proposició per evitar l'assalt. A l'interior de Barcelona, les autoritats catalanes (amb presència dels consellers, dels diputats de la Generalitat i d'alguns membres de l'estament nobiliari) van resoldre continuar la lluita. En joc hi havia la preservació de les Constitucions de Catalunya de la mateixa manera que ho havia executat als regnes de València i d'Aragó.
La resolució no va ser de grat del comandant en cap de la defensa, Antoni de Villarroel, que preferia capitular atès l'estat de Barcelona i la violència que podia sobrevenir. El comandant va renunciar al seu càrrec, acte que les autoritats li van acceptar. De fet, a la ciutat, la situació era penosa. Havien transcorregut tretze llargs mesos de bloqueig marítim i terrestre, el cordó de setge havia arribat a les muralles i ja s'havien produït atacs molt cruents als baluards del Portal Nou i Santa Clara, on la Coronela aconseguí refusar-los (12-14 d'agost del 1714). Un dels millors cronistes del conflicte, Francesc de Castellví, descrivia una situació penosa: «en els mesos d'agost i setembre augmentà la carestia, i no es trobaven els precisos aliments a cap preu [...] els extrems de la gana que patien els barcelonins no hi ha ploma que els pugui referir amb individualitat [...] d'aquesta penúria van seguir-se moltes malalties i morts entre els assetjats [...] l'escassetat dels viures havia arribat a l'extrem que tothom experimentava: que al soldat li mancava el precís aliment; que el pa, sobre ser poc, era de pèssima qualitat; que tanta indigència minorava les forces de tots». En aquest context de desesperació, el 8 de setembre, el govern de Barcelona confià la defensa a la sacratíssima Mare de Déu de la Mercè.
La resposta de les autoritats resistents va comportar que al cap d'una setmana justa el duc de Berwick, comandant de l'exèrcit de Felip V, llencés l'assalt definitiu. A dos quarts de cinc de la matinada, amb la primera llum de la jornada de l'11 de setembre, al voltant d'uns divuit mil soldats borbònics van envestir tot el sector de la muralla de llevant, des del baluard del Portal Nou fins al reducte de Santa Eulàlia, a tocar del mar. A l'interior de la ciutat, les campanes repicaven per cridar la població a combatre. L'assalt plantejat era simultani i consistia a atacar alhora les vuit bretxes que s'havien obert durant els bombardejos dels mesos precedents.
La gran força de la maniobra borbònica va comportar que, al voltant de les set del matí, alguns regiments filipistes aconseguissin arribar a la primera línia d'habitatges darrere la muralla, en indrets com el pla d'en Llull o el convent de Sant Agustí.
Tot i que el general Antoni de Villarroel havia decidit abandonar el seu càrrec, en la jornada de l'11 de setembre encara no havia marxat de Barcelona per acudir a Mallorca, motiu pel qual no va dubtar a posar-se altre cop al capdavant de les forces barcelonines. Ell mateix va dirigir la defensa al pla d'en Llull i a la zona del Born, on carregà l'adversari amb la cavalleria.
En paral·lel als combats del quarter del Mar, al barri de Sant Pere els enfrontaments eren ferotges i les posicions es perdien i es recuperaven successivament, tant per un bàndol com per l'altre. A primera hora del matí, quan la lluita no semblava decantar-se per cap exèrcit, el conseller en cap Rafael Casanova va arribar al baluard de Sant Pere enarborant el penó de Sant Eulàlia. A inici del segle XVIII, portar la bandera de la patrona de la ciutat a primera línia de foc significava que els barcelonins havien de fer un darrer esforç per combatre l'invasor. Rafael Casanova va encapçalar les càrregues que la Coronela va executar al bastió de Sant Pere i va aconseguir rebutjar l'assalt borbònic, tot i que va haver de retirar-se com a conseqüència de rebre un tret a la cuixa.
La lluita encara es va prolongar pels carres de la capital, fins que a les tres de la tarda els resistents van tocar a parlament. El bàndol borbònic era molt superior en termes militars i la victòria barcelonina s'albirà impossible. Cal tenir present que la ciutat estava defensada per uns set mil homes, mentre que l'exèrcit filipista comptava amb quaranta mil efectius.
El duc de Berwick i les autoritats catalanes van acordar la capitulació, que consistia en el desarmament general; la rendició de la plaça; l'entrega del port, les Drassanes, el castell de Montjuïc; i la capitulació de la fortalesa de Cardona (18 de setembre del 1714). Les conseqüències humanes del setge van tenir un impacte molt elevat. Entre ambdós bàndols es van comptabilitzar més de vint mil baixes; a banda d'una població civil que també en patí de manera incalculable i d'una ciutat que va quedar molt destruïda.
L'exèrcit del duc de Berwick va prendre possessió de Barcelona el 13 de setembre i va abolir les institucions de govern (Diputació del General, Consell de Cent, Audiència Reial). José Patiño, intendent de l'exèrcit de Felip V, va passar a presidir la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, instaurada provisionalment dos dies després. D'aquesta manera, sota l'argumentació del «dret de conquesta», es va posar fi a l'arquitectura juridicopolítica que havia regit Catalunya des de feia més de quatre segles.
El nou reglament per al Principat es va definir a partir del Decret de Nova Planta (16 de gener del 1716), amb el qual s'instaurà un model d'Estat que trencava amb la tradició d'època medieval i moderna. Es va imposar una política de tall absolutista i jerarquitzant; el Capità General va ser la màxima autoritat del territori i dirigia el govern i l'exèrcit de Catalunya; la justícia s'impartia des de la nova Real Audiencia, que també disposava d'algunes funcions governatives; el territori, enlloc de vertebrar-se a través de les tradicionals vegueries, es va dividir en dotze corregiments regits pel corregidor i els alcaldes majors, tal com succeïa a Castella; l'intendent va gestionar la nova tributació, que des del 1715 va veure's incrementada per la imposició del cadastre, una taxa que només gravava els territoris de la ja extingida Corona d'Aragó.
Així mateix, el nou aparell de govern va imposar una repressió molt severa vers la ciutat vençuda. L'emblema d'aquest procés fou la construcció d'una ciutadella militar. La gran fortalesa va ser projectada el 1715 per l'enginyer Pròsper de Verboom. Per edificar el projecte, Felip V ordenà la demolició d'una cinquena part de l'entramat urbà, bàsicament, l'àrea de llevant que delimitava el rec comtal i que incloïa un miler d'habitatges (la major part de l'antic quarter del Mar i les àrees dels convents de Sant Agustí i Santa Clara). L'espai derruït era una de les zones més dinàmiques, amb caràcter propi i amb una elevada densitat demogràfica. A l'antic quarter del Mar hi vivien els segments populars de Barcelona. La vida quotidiana de la població civil va quedar alterada completament, per tal com els ciutadans observaven com una gran fortalesa havia irromput al centre de la ciutat. La construcció de la ciutadella va canviar definitivament la fisonomia urbana, ja que va escapçar una cara del Born, el que era la plaça major de Barcelona i el seu centre socioeconòmic. La mesura va veure's agreujada perquè el nucli urbà per on circulava el rec comtal acollia instal·lacions preindustrials puixants i bona part dels oficis i serveis que nodrien el port.
La repressió borbònica també va abraonar-se sobre els qui s'havien significat durant la defensa de Barcelona. Si bé el duc de Berwick havia garantit la preservació de les seves vides i béns, Felip V va contradir la resolució i diversos cabdills foren perseguits. Així, molts austriacistes van veure's abocats a l'exili, que al llarg de la guerra comportà el desplaçament de trenta mil persones. Els capitostos que no pogueren fugir van ser capturats i represaliats amb molta duresa, com el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, o els comandants Antoni de Villarroel i Joan Baptista Basset, entre d'altres, que van patir l'empresonament fins al 1725 en unes condicions pèssimes. L'episodi més colpidor el va viure el general Josep Moragues, que fou arrestat. El 27 de març del 1715 va ser condemnat a una mort molt cruel: va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona, penjat a la forca, esquarterat, i el seu cap exposat dins d'una gàbia fins al 1727.
*Aquest article va ser publicat l'11 de setembre del 2014, en el marc de la commemoració dels 300 anys dels fets del 1714.
