El professor Isaac Guilà agafa el retolador i escriu en una pis-sarra blanca: «Avui toca dictat de català». Ho fa amb determinació, cal·ligrafiant cadascuna de les lletres, talment com un gest per reivindicar la seva professió. Fa quinze anys que es dedica al món de la docència i, actualment, ocupa una plaça com a professor de llengua i literatura catalana a l'institut Miquel Bosch i Jover d'Artés.
El filòleg rep aquest diari en una aula buida de l'institut, mentre es filtren per la finestra les rialles i els crits dels alumnes que juguen al pati. «El meu amor per la llengua va començar a l'institut, quan una professora em va ensenyar a mirar el món a través de la literatura», explica Guilà. En acabar l'etapa d'educació obligatòria, va decidir estudiar la carrera de Filologia Catalana i, després de tastar diferents àmbits professionals, als trenta anys es va endinsar en l'àmbit educatiu. «Un món que ha canviat força durant els últims anys», sosté.
Des del seu punt de vista, la professió ha perdut prestigi amb el pas dels anys, «i no pròpiament pel desamor per la llengua, sinó per la pèrdua de valor social de la tasca del professor». En aquest sentit, considera que el nombre d'aspirants a professors de llengua i literatura catalana «es redueix perquè els nanos consideren que el grau de filologia té poques sortides i que les condicions del col·lectiu de docents cada vegada són pitjors».
De fet, ell mateix ha viscut en la pròpia pell la «inestabilitat en què vius quan estàs inscrit a la borsa de treball i, en un sol any, pots arribar a canviar de centre gairebé set vegades». Actualment es troba immers en les proves de les oposicions per als professors de secundària i posa de manifest els seus dubtes sobre les possibilitats d'aprovar. «Si falten professors d'aquesta matèria, el camí per obtenir una plaça fixa hauria de ser més fàcil per a aquells que ja acumulem anys d'experiència al capdavant d'una classe», manifesta.
