Carles Puigdemont i Xevi Xirgo es coneixen des de fa tres dècades i mitja, quan van coincidir a la redacció d'El Punt Diari, a Girona, i van construir una amistat. El contacte va passar a professional quan Puigdemont va esdevenir alcalde i Xirgo dirigia l'edició gironina del Punt, i després amb el primer a la Generalitat i el segon al capdavant d'El Punt Avui a Barcelona. «L'amistat prèvia, i la confiança que vam anar bastint al llarg dels anys, són en l'origen del projecte», explica el periodista parlant dels llibres M'explico, de la investidura a l'exili i la seva continuació La lluita a l'exili, que va presentar a Manresa el 22 de setembre.

Quantes hores amb Puigdemont hi ha darrere d'aquests dos volums?

No les he comptades, però serien moltes, perquè eren trobades quinzenals o mensuals d'entre una hora i mitja i dues hores -alguna de tres hores- per mantenir converses que jo enregistrava i després transcrivia, afegint-hi els elements de context. Amb l'exili la dinàmica es complicava, però ell va insistir a continuar-les.

Des d'aquest coneixement personal, com definiria i com descriuria Carles Puigdemont?

Una persona de grans conviccions sobre el país que vol; les hi he vist des que ens vam conèixer. És un animal polític de pedra picada; mai no ha deixat de perseguir un objectiu final que no ha variat. És una persona discreta; algú diu que té un cercle reduït d'amistats, però això ens passa a molts, al marge de coneguts i saludats. És reservat, però una persona que exerceix el seu lideratge ho ha de ser.

En els càrrecs polítics -alcalde, president- creu que s'hi veia, abans de trobar-s'hi?

Com a animal polític que era, el pas a l'Ajuntament va ser natural i no em va sobtar, però el seu objectiu no era ser president de la Generalitat. Abans que li ho proposessin no se li havia passat pel cap. Però, entre parèntesis, crec que sense saber-ho s'hi estava preparant, perquè era una esponja d'absorbir coneixements polítics. Artur Mas no l'hauria triat si no l'hagués vist preparat.

S'ha comentat que a l'hora de prendre decisions molt importants sent un punt de vertigen i necessita algú que li confirmi l'encert.

Qui no dubti no és humà, i tots vam sentir un cert vertigen alguns dies l'octubre del 2017, però, pel meu coneixement, quan ho té clar tira endavant.

Vostè ha estat testimoni de moments molt corprenedors, però en narrar-los no mostra els seus propis sentiments. S'ha retingut?

M'he retingut perquè he de fer de periodista. El que jo senti en un moment determinat no té interès, perquè no soc ni he de ser protagonista. És el lector qui s'ha de formar una opinió a partir del relat.

Però durant les trobades no discutien, no li donava opinió o li feia objeccions?

No, i aquest és un dels ingredients importants. La solidesa de la nostra relació de treball passava per preguntar amb criteri de periodista i no entrar a discutir amb voluntat d'influir, perquè no em pertocava. Per això ja hi havia altra gent al seu entorn.

Molts exiliats han acabat experimentant una percepció distorsionada de la realitat del país.

Tant ell com Toni Comín són conscients d'aquest risc i el tenen present. Pel ritme de reunions i contactes que despleguen, la connexió amb Catalunya és altíssima, però no és el mateix que ser-hi físicament. Intueixo que tampoc és el mateix quan ets a la presó, per molt informat que et mantinguis. La millor manera que no t'influeixi en excés és ser-ne conscient, i diria que en són, uns i altres.

Narra que la marxa després de la DUI es precipita perquè descobreixen un mòbil en una reunió sense mòbils i temen que els estiguin espiant, però aquesta revelació ha estat poc destacada als mitjans. No li estranya?

És una anècdota menor, al costat del fet major, que és la decisió de marxar a l'exili; en lloc de fer-ho el dilluns com havien acordat el dissabte, ho fan diumenge a corre-cuita.

Però «Un telèfon mòbil descontrolat va precipitar la fugida» seria un titular impagable. Pot ser que s'hagi considerat inversemblant?

Ningú no m'ho ha dit. Més aviat és que hi ha altres anècdotes tan o més importants i sorprenents, des del canvi de vehicle sota el pont fins a les balises al cotxe.

Hi ha comentaris del president sobre Junqueras que el presenten com a deslleial i volàtil, però és una versió de part i no n'hi ha una d'alternativa.

Que és un llibre de part ja s'explica en el pròleg. Recull la visió del president. Una altra cosa és que Junqueras, o Pascal, o Vila, o Mundó... tinguin visions diferents d'alguns fets, perquè la vida és subjectiva. Jo no pretenia establir una veritat absoluta, sinó mostrar la vivència del president, en la qual, més que retrets, hi ha retrats de moments determinats, que s'han de contemplar dins el conjunt dels quatre anys i no com a simples fotos fixes.

Puigdemont és alhora el defensor d'una legitimitat institucional en la seva persona i el cap d'una formació que està en la batalla diària i es presentarà a les properes eleccions.

Sí. Per un costat és el dipositari d'un valor que és l'1 d'Octubre, destituït d'una manera que no considera vàlida, però alhora la vida política continua i evoluciona, i això l'obliga a tenir els peus als dos costats. Si no fos així, li hauríem fet un altar i ja està, però la política evoluciona, i molt de pressa, en el seu espai.

Hi ha frases del llibre amagades sota una gruixuda ratlla negra, com en els documents confidencials desclassificats a mitges. Són fets substancials? Els noms que s'amaguen ens sorprendrien?

Res de substancial no queda alterat per aquestes marques, que tenen un sentit: posar en relleu que en unes circumstàncies normals no n'hi hauria cap, però en les actuals tots sabem que segons quins noms poden tenir problemes. No volem contribuir que les cadires dels represaliats que va plantar Òmnium per la Diada siguin més de les 2.850 que ja hi havia.

No hauria estat bo aprofitar l'avinentesa per explicar quant costa l'exili i qui el paga?

Algun dia ho explicaran, però com que l'exili, que té uns costos alts, es nodreix d'aportacions en gran part anònimes, entenc la reserva.

Puigdemont s'ha fet a la idea que la seva situació potser va per llarg?

No vull parlar per ell, i el que jo opini no és important, però pel que hem parlat penso que sap perfectament on és. Està preparat tant per a un exili encara més llarg (ara ja ho és) com per a un canvi de situació que li permeti tornar. En aquests anys s'han incomplert moltes previsions dels observadors, i la justícia europea no ha parat de pronunciar-se a favor seu.

Continuen la dinàmica de trobades? Hi haurà un altre llibre?

N'estem parlant. No les hem reprès perquè després de quatre anys necessitàvem un descans. El llibre ha tingut una rebuda molt bona que respon a una necessitat de saber, i molta gent voldria que continuéssim. És un interrogant però no hem pres cap decisió.