06 de octubre de 2020
06.10.2020
Regió7

Josep Rull: «Caldria una situació de col·lapse d'Espanya, que ja està en una crisi de primera magnitud»

L'exconseller repassa tots els fets viscuts a partir de l'1-O i el seu pas a la presó en el seu darrer llibre, que avui es presenta a Manresa

05.10.2020 | 23:12
Josep Rull, abans de la seva darrera entrada a la presó de Lledoners, el juliol d'enguany |

Condemnat a deu anys i mig de presó pels fets de setembre i octubre del 2017, Josep Rull compleix condemna a la presó bagenca de Lledoners, des d'on reflexiona en un nou volum sobre el procés independentista i les seves conseqüències penals

L'Espai Òmnium de Manresa acull avui, a 2/4 de 8 del vespre, la presentació del llibre de l'exconseller Josep Rull 1 dia d'octubre i 2 poemes. Quan l'esperança venç la por. El dia abans de l'acte, Regió7 entrevista Rull a Lledoners. Apareix al locutori amb bon ànim. Diu que ja no juga tant a ping-pong i que aquests dies llegeix molt. Sobretot, Stefan Zweig.


El seu llibre comença amb l'exposició dels fets l'1 d'Octubre. Per què no abans?

Certament jo vaig ser condemnat per un fet anterior a l'1-O, no haver autoritzat, com a conseller, l'amarrament d'un ferri amb policies i guàrdies civils, el Piolín, al port de Palamós. Però vaig voler començar pel dia de la victòria, aquell en què es va sublimar el que vam fer i el que haurem de tornar a fer. Quan la unitat ens va fer assolir objectius aparentment inabastables, quan ens vam sentir poble com mai. A més, aquest no és el meu primer llibre i la dimensió que li volia donar era diferent. S'hi intenten resoldre alguns enigmes. I explicar com és la presó des de dintre. Així crec que col·laboro a omplir un buit en el relat que en fem. Tots ens complementem en el relat, perquè no ho expliquem igual, ni ho hem viscut de la mateixa manera.

Vostè va tenir un paper clau en el fet que, per minuts, no es convoquessin eleccions l'octubre del 2017. En moments de dolor no es pregunta què hauria passat si tot hagués anat d'una altra manera?

Si s'haguessin convocat i Mariano Rajoy igualment hagués aplicat el 155, el patrimoni més intangible que vam aconseguir hauria quedat abatut, perquè hauríem pogut perdre la incorporació de la gent jove, el més valuós que hem aconseguit, en tot aquest temps. I Rajoy no tenia cap contemplació.

Com recorda aquella decisió de no anar als comicis?

El dia 26 d'octubre vam arribar esgotats. Des del dia 3 anàvem tots amb el retrovisor posat i això ens va afeblir. Els mediadors no havien pogut passar de la porta del despatx de Rajoy, no en tenien cap compromís directe. I en deu minuts vam haver de decidir. Admiro la fredor de Puigdemont en la gestió, perquè llavors el sobiranisme estava afeblit, esquerdat.

Quan comença l'esquerda?

El dia 3, amb el discurs del rei. Hi havia, des de llavors la qüestió de: si surt malament, qui ho acabarà assumint. No vam anar compactats. I hagués estat possible a darrera hora, però una filtració de Santi Vila d'una reunió del dia 24 ho va trencar tot. Aquell dia hi havia la possibilitat de superar el dilema: o declaració o convocatòria d'eleccions. Sabíem que la intervenció de l'Estat podia ser molt dura i es buscava una tercera via, que ens permetés guanyar temps per no precipitar-nos. Al Govern era l'únic lloc on es podia aconseguir una síntesi així, i no pas als partits. Però Vila, que havia defensat posposar la decisió, ho va filtrar per reforçar la seva posició. Arran d'això els que havien propiciat guanyar temps es van fer enrere. Això va tenir un efecte devastador, quan aquella posició és just el que ara en diem confrontació intel·ligent. Penso, com el president Puigdemont, que el dia 10 va ser una oportunitat perduda. I després teníem l'obligació de fer la DUI per salvar l'esperit de l'1-O, però també per saber què hi havia a l'altra banda del mur. En aquell moment encara pensàvem que Espanya no en seria capaç, no hi havia les expectatives d'una resposta tan dura per part del Govern espanyol. Si haguéssim mantingut la posició de la DUI hi podria haver hagut un risc per a la integritat física de la gent. Se'ns deia que si ens manteníem forts, les forces de seguretat no desplegarien només material antiavalot. Això ara ho hem après. Llavors també crèiem que Europa tot això no ho permetria. Però Europa no va fer res, l'Europa política, almenys. El que sí que ens ha sorprès positivament és la resposta de l'Europa judicial. Ara tenim la cartografia clara de què hi ha a l'altre cantó. Sabrem com fer la propera escomesa.

El gran inconvenient per arribar a bon port va ser Santi Vila?

No, no! Els problemes van ser tres: que l'Estat estava disposat a tot per defensar la unitat d'Espa-nya, que l'independentisme no estava unit, i una espoleta, que va ser Santi Vila.

Després de la DUI vostè va decidir al darrer moment quedar-se i no marxar a Brussel·les, com havien previst.

L'exili és molt dur, en alguns aspectes més que la presó. Puigdemont ha vist morir el pare i no hi va poder ser. A Lluís Puig se li han mort el pare i la mare i tampoc els ha pogut acomiadar. Això és d'una cruesa extraordinària. En canvi, Jordi Turull va poder ser al funeral del seu pare. La meva mare té 88 anys, està delicada. Això ho vaig tenir en compte a l'hora de decidir. La bifurcació del Govern va ser pactada, així, els que som a la presó hem pogut acreditar l'anormalitat judicial, i els de l'exili han pogut fer-se escoltar en espais judicials i polítics molt rellevants. Que Puigdemont, Comín i Ponsatí siguin eurodiputats és una victòria rotunda. A més, la presidència de la Generalitat s'havia de preservar, no podia acabar a la presó.

Vostè va ser l'únic de qui es va publicar una fotografia, el dia 30, el dilluns després de la DUI, quan ja s'havia aplicat el 155, al seu despatx. Es va dir que s'havia sentit enganyat.

Mai no ho vaig dir, això. En sortir de la conselleria, el dia 27, hi havia entre 200 i 300 persones, funcionaris i càrrecs, acomiadament-me. Jo em vaig comprometre a tornar dilluns. Això era innegociable. I hi tenia feina. Quan en vaig sortir el dilluns, no vaig buidar res, no en vaig treure caixes, com també van dir. És de les coses de què em sento més orgullós.

Al llibre, a diferència dels de Carles Puigdemont, no hi ha crítiques a ERC ni a Junqueras.

Soc a la presó amb Oriol Junqueras, on hem passat coses increïbles. Vam viure cinquanta-dues sessions al Suprem, que van teixir una relació emocional molt intensa. Si d'aquí a deu anys torno a escriure, potser en faré crítica. Aquest és un llibre escrit des de la presó, amb els companys al costat. És un llibre que subratlla l'optimisme, l'esperança. Els actius. Si hagués entrat en retrets n'hauria distorsionat l'element decisiu.

El seu llibre traspua emoció; ser un sentimental no deu ajudar gaire, en política.

Potser no, però jo no entenc la política sense la proximitat de la gent, sense intentar empatitzar-hi. Crec en la força dels intangibles, com la dignitat i l'esperança. I a la presó he trobat tones d'humanitat.

Quina lliçó humana li deixa el seu pas per la presó?

Que abans de jutjar algú m'ho pensaré molt. L'aparença és el menys important. A la presó aprens a no tenir prejudicis, perquè s'han d'entendre les circumstàncies de cadascú. Parlo de gent que sense aquesta experiència mai no hauria pogut conèixer, i ja he conegut 312 presos, i intento apuntar-ne el nom de tots. També que la injustícia que estem patint no ens pot generar odi, perquè l'odi ens destruiria.

No és xocant que polítics que han governat descobreixin la presó quan hi entren?

I pot ser xocant haver-ho fet ara. Ho vivíem molt llunyanament, és veritat. Però he de dir que el sistema català està concebut per a la reinserció. A cada mòdul hi ha un equip tècnic, amb educadores socials, psicòlegs, que coneix els interns. A Madrid aquesta feina gairebé no existeix.

Aquestes eleccions proposaran una altra fórmula per a la independència?

Cal un full de ruta no voluntarista, sinó que parteixi de fets contrastats. L'Estat no pactarà a voluntat pròpia, perquè no actua amb criteris homologables a Escòcia o el Quebec. Amb tot, jo no renunciaré a la negociació, al diàleg, però hem d'entendre que l'Estat utilitzarà sempre totes les eines al seu abast. La fórmula no l'explico al llibre, perquè no em veig amb cor de plantejar-la. Aquí dins no tinc tots els elements. Ara el que personalment necessito és fer guaret. Tanmateix, crec que ens n'hauríem de poder sortir democràticament, com va passar a Berlín. Però per això caldria una situació de col·lapse d'Espanya, que ja està immersa en una crisi de primera magnitud, per qüestions diverses. Si tu ets fort i a l'altra banda hi ha feblesa, es pot aprofitar.

Però a l'independentisme hi ha una guerra oberta.

I a mi m'afecta molt. Hi ha dies que prefereixo no mirar la televisió. Amb tot, els dies que, pel 100.2, vaig poder participar en política vaig veure que hi ha predisposició i voluntat de resoldre-ho. I m'hi agafo com a un ferro roent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit