22 de octubre de 2020
22.10.2020
Regió7
L'anàlisi

La sentència qüestiona el relat de la Guàrdia Civil

Els magistrats desqualifiquen amb duresa l'atestat que vincula Trapero a un suposat «comitè executiu» independentista

21.10.2020 | 23:07
El major Josep Lluís Trapero, en una compareixença l'agost del 2017

El judici del Procés al Tribunal Suprem, que fa un any va derivar en dures condemnes de presó, i el del major Trapero i tres persones més, que s'ha resolt amb una sentència absolutòria, tenen en comú el recorregut del relat acusatori: els atestats i informes dels cossos policials, amb especial protagonisme del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena i del coronel del mateix cos Pérez de los Cobos, van ser «comprats» sense matisos per la fiscalia, i de mans d'aquesta pel jutge instructor. La diferència és que en la sentència de fa un any el tribunal va afegir-se a la cadena considerant provat el relat policial, mentre que la sentència publicada ahir el posa en dubte pel que fa, concretament, al paper dels Mossos d'Esquadra en els fets del 20 de setembre i l'1 d'octubre del 2017.

D'aquest qüestionament, argumentat amb contundència, se'n deriva una absolució amb el vot contrari de la magistrada presidenta de la sala, la conservadora Concepción Espejel (apartada del cas Gürtel per la seva proximitat al PP), la qual ha presentat un vot particular de centenars de pàgines que segurament la fiscalia copiarà i enganxarà si presenta recurs a la mateixa sala del Suprem que va condemnar mig Govern, els Jordis i Carme Forcadell. Si la sentència d'ahir hagués tingut un ponent diferent del progressista Ramón Sáez Valcárcel, que va ser vocal del CGPJ a proposta d'Izquierda Unida, potser el resultat hauria estat un altre.

Des de les primeres pàgines dels «fets provats», la sentència qüestiona la passivitat dels Mossos davant el referèndum. Així cita que es va informar la fiscalia de 94 actes de campanya, es van anul·lar permisos i incrementar els horaris de servei, es va redactar un pla d'actuació per a l'1-O i es van identificar els centres de votació, es van aixecar 2.240 actes sobre característiques i responsables de locals de votació els dies 25 a 27 de setembre, i l'1 d'octubre es van mobilitzar 7.850 agents pel referèndum a banda dels 3.750 ocupats en altres «serveis imprescindibles».

En relació amb els fets del 20 de setembre a Vicepresidència i Economia, afirma que «la policia autonòmica va tenir coneixement de les diligències judicials pels mitjans de comunicació» i que van mobilitzar les unitats antiavalots abans que la Guàrdia Civil els demanés ajuda. Durant la jornada, segons la sentència, ni Soler, ni Puig ni Laplana van intervenir en cap decisió sobre «l'acció de les unitats d'ordre públic ni sobre l'establiment de cordons de seguretat». La protesta, diu, es va desenvolupar «sense incidents violents importants durant el matí i la tarda, al marge dels estralls en els automòbils». A banda d'aquest escenari, de les peticions d'ajuda de la Guàrdia Civil als Mossos per a la resta d'escorcolls per tot Catalunya, «totes van ser ateses».

Pel que fa al dia del referèndum, la sentència recull que, «sota la direcció del coronel Pérez de los Cobos, es van celebrar reunions de coordinació dels tres cossos policials (...). Els caps policials van convenir que hi hauria una gran mobilització l'1 d'octubre, de més de dos milions de persones, que tindria caràcter no violent i que cursaria amb actes de resistència passiva». Abans de les nou del matí del dia 1, el comissari López, dels Mossos, va demanar ajuda a Pérez de los Cobos per tancar 233 llocs de votació, però no va obtenir resposta. Tanmateix, «des de primera hora [abans de cap petició] unitats antiavalots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional intervenien en alguns col·legis». No consta que el major ni la prefectura del cos ordenés la vigilància dels moviments d'altres cossos, tot i que aquesta es va realitzar. La sentència també recull la famosa intercepció, per la Policia Nacional, de documents que els Mossos duien a incinerar i que van resultar ser «còpia dels que s'havien enviat al jutge o impresos de documents que es conservaven a l'arxiu digital». Aquella operació va suposar un gran mullader ja que es va acusar la policia catalana de voler destruir proves.

«No s'ha provat que el major informés els dirigents del Procés de les investigacions policials i judicials que estaven duent a terme», afirma la sentència. «No s'ha acreditat que els Srs. Soler Campins, Puig i Casañas i Trapero Álvarez i la Sra. Laplana Cocera, en l'àmbit de les seves competències respectives, haguessin tractat d'impedir o dificultar el compliment de les resolucions del Tribunal Constitucional, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o de la Fiscalia Superior de la Comunitat Autònoma. Tampoc resulta que s'haguessin posat d'acord amb els qui lideraven el procés independentista ni que haguessin donat suport als seus actes propiciant la passivitat de la policia autonòmica», afirma com a conclusió l'apartat de «fets provats».

En l'apartat de consideracions jurídiques, la sentència de l'Audiència Nacional recull i dona per bona la del Tribunal Suprem contra els líders del procés, és a dir, considera que el 20 de setembre a Economia i l'1 d'Octubre a tot el país es va produir un delicte de sedició. La qüestió és la responsabilitat concreta dels quatre acusats, que el tribunal considera nul·la a efectes penals.

Segons la fiscalia, els acusats tenien un acord amb els líders del Procés per posar els Mossos al seu servei, i cita com a prova el famós document EnfoCats i l'agenda Moleskine de Josep Maria Jové, però la sentència afirma que en cap dels dos documents no es fa esment de cap dels acusats i, fins i tot, l'agenda demostraria que Puigdemont estava convençut que els Mossos obeirien els jutges. Encara més: considera provat que Puigdemont va fer sondejar Trapero i aquest li va fer arribar que «de legalitat només n'hi ha una».

Més contundent és la sentència en aquest paràgraf: «El tinent coronel [Baena] instructor dels atestats va sostenir la implicació del Sr. Trapero en el procés polític que va desembocar en el referèndum. Per justificar la seva valoració va aportar altres fets: (i) Va ser nomenat Major per reforçar el seu comandament i que pogués adaptar la institució policial als fins dels independentistes, (ii) Es va reunir en secret amb el president de la Generalitat i aquest li va agrair la seva actuació l'1 d'octubre, (iii) Formava part del comitè executiu del procés independentista que s'esmentava en el document EnfoCats. Aquestes tres dades no es corresponen amb la realitat». És a dir, segons la sentència, el tinent coronel va testificar fets incerts.

Els magistrats desqualifiquen amb duresa l'atestat que vincula Trapero amb un suposat «comitè executiu» a partir de diversos indicis. Diuen que respon a «una manera d'argumentar que sembla allunyada dels paràmetres del raonament probatori indiciari, en la mesura que lluny d'inferir a partir de fets o circumstàncies que funcionin com a premisses, amb la finalitat d'adquirir coneixement veritable sobre el fet en disputa, es parteix del que que se suposa cert, que s'assumeix en tal concepte, encara que sigui l'objecte a provar, la conclusió a la qual es vol arribar. En el cas, la conclusió –que l'acusat estava integrat en el comitè de coordinació i organització del procés independentista– , que és el fet principal discutit, es converteix en punt de partida». És a dir, que l'atestat no es va orientar a saber què passava, sinó a confirmar un judici previ.

Tampoc en surt ben parat el coronel Pérez de los Cobos, que durant el judici «va sostenir que hi havia una complicitat entre el Sr. Trapero i els responsables del procés separatista. Era una percepció, va dir, que va tenir en la reunió de la Junta de Seguretat del 28 de setembre (...). Una percepció personal representa una primera aproximació a un fet a través dels sentits i afectes, un judici de caràcter provisional, el que posa de manifest la seva debilitat per sustentar un fet com l'existència d'un acord, explícit o implícit, del Major amb el president de la Generalitat respecte a la celebració del referèndum». Afegeix que el secretari general tècnic del ministeri d'Interior, present a la reunió, va testificar no haver tingut la mateixa «percepció».

Contra la tesi de la conxorxa, diu la sentència, cal recordar «l'actuació decidida i reiterada del Sr. Trapero per la desconvocatòria del referèndum», malgrat que no hi estava obligat «i fins i tot el podia perjudicar professionalment» enfrontar-se amb el Govern. «La hipòtesi acusatòria no atén aquestes accions de l'acusat» perquè no quadra amb les seves tesis. Tampoc ho fa la preparació, que es considera provada, de la detenció del president i el Govern si a final d'octubre arribava tal ordre des de la justícia arran de la declaració unilateral d'independència.

La sentència, lluny de condemnar, lloa l'actuació dels Mossos el 20 de setembre a Economia: «Es va posar en evidència el mètode policial de la mediació abans d'utilitzar la força. Es va evitar des del primer moment la reacció violenta contra ciutadans que no manifestaven una especial agressivitat; quan va aparèixer un risc cert de sostracció de les armes que hi havia als vehicles de Guàrdia Civil, es va intensificar l'actuació discreta d'agents; es van esgotar totes les possibilitats de mediació amb els que es van erigir com a líders de la protesta, encara que fossin principals representants de l'independentisme, però especialment aptes per això per convèncer la multitud congregada; no es va cedir davant les pressions d'aquests líders independentistes. Es va possibilitar la realització de la diligència judicial».

Pel que fa a l'1 d'Octubre –i els seus preparatius els dies immediatament anteriors–, la sentència desqualifica l'afirmació fiscal que el deure d'impedir el referèndum havia de prevaler sobre els principis de «proporcionalitat, oportunitat i congruència» dels mitjans emprats, i ho fa amb una llarga citació de resolucions del Tribunal Europeu dels Drets Humans. L'esment d'aquests principis, que van inspirar l'actuació dels Mossos l'1-O, «no pot aprofitar-se com a element incriminatori de la voluntat de no actuar». Encara més: «en la ponderació dels interessos en joc (integritat de les persones, alteració de l'ordre públic, compliment del mandat judicial), el cap policial no havia posat com a única finalitat de la seva actuació impedir tant sí com no el referèndum». La prudència en aquesta situació «no pot ser considerada una col·laboració en la sedició o una desobediència».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit