Cesc Valcarcel Vilalta (Manresa, 26 de novembre del 1959) està a punt de fer 61 anys. Va treballar com a administratiu-comptable d'una empresa de camions i ho compaginava amb fer de fotògraf d'esports per a una agència internacional. Li agrada anar amb bicicleta, i va estar a punt de ser ciclista professional. «Tinc tendència a seguir uns hàbits sans i no tenia cap malaltia prèvia, tret d'un asma nerviós», exposa.

Per això el metge, en confirmar-li que tenia la covid a urgències de l'Hospital de Sant Joan de Déu, li va dir que «em costaria una mica de recuperar-me, però que les possibilitats eren molt altes». Va estar ingressat onze dies i té molt clar el dia que va sortir de l'hospital: el dissabte 4 d'abril, cap a 2/4 de 7 de la tarda. «Estic molt content perquè segueixo donant guerra i gaudint de la neta, l'Àuria, que va néixer el 7 de març. Vaig estar tres mesos sense veure-la i és dur!», afirma.

Sap com es va contagiar?

Ho sospito. Tinc dues opcions. Vaig anar al jutjat a demanar què necessitàvem per inscriure la neta i, mentre feia cua, el de davant es va girar i em va esternudar a la cara, sense voler. La segona opció és que ho agafés la meva dona, que treballa a l'hospital. També va tenir la covid, però més fluix, sense fer febre.

Quan es va començar a trobar malament?

Això va ser un dimecres, i el dijous tenia com un constipat. Fins diumenge no vaig fer febre, i llavors vaig sospitar de la covid. Vaig passar fins al dijous, i cada cop estava pitjor. Tot el que podia menjar tenia gust d'una sopa que havia menjat el diumenge al migdia. I la febre era molt rara, tot i que prenia els paracetamols que ens deien els metges. Vaig anar a l'ambulatori, on em van fer una placa i, per una porta entreoberta, em van donar una recepta. Jo vaig demanar: «tinc la covid o no?» i em van respondre que no ho sabien.

I va acabar ingressat...

Van passar sis dies més i no millorava: havia perdut 7 quilos, estava molt dèbil i començava a vomitar. Aquell dia van trucar a la meva dona de l'hospital per veure com anava ella i jo em vaig voler aixecar de la butaca, però vaig caure a terra i vaig vomitar bilis amb sang. Em vaig espantar moltíssim i vaig pensar que m'estava morint. Ens van enviar una ambulància i amb la dona ens vam dir adeu, convençut que no tornaria a casa. Vaig omplir les butxaques del batí amb el mòbil, el carregador, bateries addicionals... per dir adeu encara que fos l'últim que fes.

Què va passar en arribar a l'hospital?

Va ser terrorífic. La sala de triatge era plena i em van deixar allà mig oblidat. La boca se'm va començar a assecar, em va caure la pell del paladar i de part del coll, tenia la boca plena de sang, em costava moltíssim respirar... Fins que va vaig dir a les noies: «em trobo molt malament», i molt més a poc a poc que ara, perquè l'aire no em passava. I, amb dues mascaretes d'oxigen posades, que cap em feia res, em van portar corrents a urgències. Si m'hi haguessin portat una mica abans potser no hauríem arribat tan enllà... Estava semiinconscient... Recordo els ulls d'una noia, que em va dir que es deia Maria, que em deia que em tranquil·litzés, que me'n sortiria. Això em va ajudar. Llavors estava plorant i vaig dir adeu a la família per WhatsApp. Notava la sensació d'ofec amb tota la intensitat.

I quan li van donar un diagnòstic?

Després d'una radiografia i moltes anàlisis, el metge em va dir que tenia la covid, i que el pronòstic seria bo perquè havia fet un tipus de vida més o menys sana. Llavors em van portar en una habitació on vaig estar tres dies sol. Només tenia el Whats-App per anar escrivint, perquè si intentava parlar no em sortien les paraules. Després em van portar un company, un noi jove, que crec que estava una mica pitjor que jo. No sé què se n'ha fet, d'ell. Per fi tenia algú per fer-nos companyia, tot i que amb la mascareta d'oxigen era difícil parlar.

Es va trobar molt sol?

Primer penses que és com estar a la presó, però és pitjor perquè no veus ningú i, quan entrava algú, eren astronautes. No conec ningú dels que em van atendre, i els voldria agrair molt la feina que van fer, sobretot a les se-nyores de la neteja. Et donaven una dosi d'alegria diària cada matí i va ser molt terapèutic. M'emociono en recordar-ho. Eren 10 minuts que et canviava el món, perquè era un contacte humà.

El van canviar d'habitació i va tenir un nou company. Això el va ajudar?

Em van portar a una àrea covid, i em va tocar una habitació petita amb una paret al davant, sense llum de dia directa. Era claustrofòbia total. Allà en algun moment les neurones em van dir prou. Ara ho puc explicar, però crec que no ho pairé mai. I sort que el company que em va tocar era molt bo, un senyor de Solsona amb qui ens vam explicar vida i miracles. Notava que les ferides del coll i la boca es començaven a tancar, ens van treure pastilles... Afortunadament tot va anar bé.

Com va rebre la notícia de l'alta?

Vaig sortir corrents de l'habitació, però a mig passadís vaig dir al noi de l'ambulància que havia de parar perquè si no m'hauria de recollir de terra! Tenia pressa per tornar a casa. L'alegria d'entrar per la porta és indescriptible, perquè no em pensava que pogués tornar.

I a casa es va trobar que havia de continuar aïllat...

La meva dona continuava sent positiva, i vam haver d'estar quatre setmanes vivint a la mateixa casa amb una paret entremig. Això també va ser molt dur, tens altre cop la sensació de solitud. Em van tancar al despatx, perquè amb els ordinadors i els llibres tingués alguna cosa per fer. També feia gimnàstica respiratòria, perquè les pulsacions queden molt elevades.

Què diria a la gent que actua com si això de la covid no l'afectés?

A mi m'agrada viatjar, anar a concerts de rock i metal... però sé que he d'estar un temps sense gaudir-ne. La festa d'avui no ens ha de matar les festes del futur. Crec que això no s'està entenent, i em posa molt nerviós. Quan a l'hospital senties els crits de la gent del voltant, veies els moviments dels metges donant voltes i de sobte s'apagaven els llums de l'habitació... Era angoixant, i no m'agradaria que ningú tornés a passar per això. La gent hauria de pensar-hi.