«A la meva edat, la immortalitat s´ha convertit en un valor refugi». Aquesta frase, pronunciada per Valéry Giscard d´Estaing durant una recepció de l´Acadèmia Francesa el 2004, ressona avui amb certa ironia. Ahir, als 94 anys, l´expresident de la V República, entre 1974 i 1981, va morir per covid-19 a la seva propietat d´Authon dans le Loir-et-Cher, després de diverses hospitalitzacions per problemes cardíacs.

L´expresident va fer una de les seves últimes aparicions públiques el setembre del 2019, a l´enterrament de Jacques Chirac, que va ser el seu primer ministre. Serà la història qui immortalitzi la figura del Grand Old Man (GOM) de la política francesa -com li agradava referir-se a si mateix-, encarnació de l´esperit reformista en una França reticent i protagonista del preàmbul del somni europeu.

Amb el 50,81% dels vots, el pròdig candidat de la dreta va aconseguir la presidència de la V República, i va triar Jacques Chirac com a primer ministre. Giscard només tenia 48 anys quan es va convertir en cap d´Estat, el més jove de la història de França fins a l´arribada d´Emmanuel Macron, hereu del seu esperit reformista i indiscutible còpia de la seva trajectòria. Tot i les reticències del poble francès, entre 1974 i 1981 Giscard va retre homenatge al seu esperit modernista en oposició a l´auster conservadorisme gaullista: va reduir la majoria d´edat als 18 anys, va legalitzar l´avortament i va aprovar el divorci per consentiment mutu.

Tot i els escàndols i del seu deslluït balanç econòmic, la política exterior de Giscard va marcar un abans i un després en la construcció europea. Amb el canceller alemany Helmut Schmidt, va impulsar la creació del Sistema Monetari Europeu (SME) i va defensar la introducció d´eleccions directes per designar els diputats de Parlament Europeu. Europeista convençut, després de 40 anys a l´escena nacional francesa va saltar a l´arena europea i es va convertir en eurodiputat el 1989 fins al 1993.

Encarregat de trobar un punt d´entesa entre els federalistes europeus i els escèptics davant de qualsevol altra forma d´integració, Giscard va tornar a la primera línia europea el 2002 com a president de la Convenció sobre el Futur d´Europa, responsable del fallit projecte de Constitució Europea.

Lluny d´abandonar el terreny institucional, va passar a formar part de l´Acadèmia Francesa el 2003 i el 2004 es va convertir en membre de ple dret del Consell Constitucional. En un segon pla, però sempre present, l´ombra de Giscard acompanya Macron, a qui molts acusen de ser-ne una simple imitació moderna.

Precisament, el president francès va destacar el caràcter «reformista» de l´antic cap de l´Estat, així com el seu paper en la modernització de França en el seu mandat. Segons Efe, Macron va insistir que els set anys que Giscard d´Estaing va estar a l´Elisi «va transformar França», va saber «modernitzar la funció del cap de l´Estat» i va estar en sintonia amb els francesos.