«El món de l'art era tancat, a Catalunya, però està canviant»

Diuen que no para.

A la primavera, de cara a Setmana Santa, sortirà una col·lecció per a Coordonné de paper pintat per decorar parets. És una empresa ubicada aquí, però és internacional. Ja hi havia col·laborat i ara faig amb ells una col·lecció sencera. Em fa il·lusió. A part, estic treballant en Animals Invisibles, que és un llibre que faig amb l'escriptor Gabi Martínez i l'arqueòleg Jordi Serrallonga, i està dissenyat per l'estudi Blou and Rooi amb l'Ingrid Toran com a cap de disseny. Serà un bombonet. Jo en soc la pintora i il·lustradora. Tracta de la vida, mite i extinció d'animals.

No és el primer llibre que fa d'animals.

En aquest cas m'han vingut a buscar. Fa deu anys que Martínez i Serrallonga volten pel món perseguint animals en perill d'extinció. Són aventurers i tots dos escriuen per a mitjans de comunicació. A part, volen fer altres projectes al voltant d'aquesta temàtica, com programes de televisió, i ara volien fer un llibre il·lustrat per donar visibilitat a aquests animals invisibles. Buscaven un il·lustrador, però els trobaven freds, i em van dir que jo tenia una empremta més personal. Hi surten animals extingits, d'altres que estan a punt de desaparèixer i mitològics. Sortirà a final de març perquè es pugui distribuir bé de cara a Sant Jordi.

En les seves obres sembla que l'animal estigui mirant l'espectador. Què aporta a les seves creacions jugar amb la mirada?

L'hi dono molta importància, i la mirada dels animals m'interessa perquè tenen una altra manera d'estar, que és més present perquè estan més connectats al seu cos i no tant a la ment. Suposo que per la seva condició d'animal, ja que no tenen una ment tan abstracta i no tenen cabòries de futur. Són aquí i ara. Això ens convé molt als humans avui.

En els llibres anteriors, de la col·lecció Vida i titulats Bestiari il·lustrat i Herbari il·lustrat, vostè va recórrer a científics. Ara, per a aquest llibre que apareixerà aviat, els científics l'han buscat a vostè.

Suposo que és la roda de la vida. Com que m'he centrat en aquest món de biòlegs, tinc seguidors d'aquest àmbit científic. A més, la gent en parla, i algú se li acut que jo podria fer aquesta feina. Però no és cap estratègia, sinó que la gràcia de l'art és fer el que et vingui de gust.

La natura, i sobretot els animals i les plantes, són molt presents en la seva obra. Per què?

Els meus pares eren de Barcelona, i havien estudiat Econòmiques, i van escollir anar a viure als Hostalets de Pierola. El meu pare té un vincle rural molt marcat i ens el va transmetre. Va muntar una granja de conills a Piera, tot i que la nostra casa era als Hostalets. Els pares es van divorciar, i amb la mare vam anar a Esparreguera. Llavors vivia entre setmana a Esparreguera i els caps de setmana als Hostalets.

En plena natura.

El pare tenia un parell de cavalls per a diversió, gallines, galls dindi, ànecs, aus deixades anar. Gats i gossos. Fèiem moltes excursions i apreníem a observar la natura. Són inquietuds que em van traslladar i en mi va florir aquesta llavor. A més, la meva mare és professora i té un vessant artístic. En el seu moment va estudiar teatre i escultura a l'Escola Massana, i crec que tenia molt de potencial, però la vida no la va dur cap a aquest terreny.

A vostè sí.

Al principi ni se'm passava pel cap. Me'n vaig anar a Londres a viure-hi i després vaig estar tres mesos a Nova York perquè tenia ganes de conèixer món i m'atreien aquestes grans ciutats. Són llocs cosmopolites i tenia ganes de conèixer-hi l'ambient, el tipus de gent i maneres de pensar més lliure. Quan ets jove, tens ganes de veure nous patrons de vida. Vaig tornar de Londres perquè m'estava desvinculant de la família i em van dir que tornés, però és una ciutat que no em faria res viure-hi. Nova York em sembla impressionant, però jo soc més europea. En aquesta ciutat, a més, he fet estades d'un mes, i a San Francisco també, en un taller. Va ser una etapa clau perquè llavors vaig fer una eclosió com a pintora.

Va ser a Londres on comença a pintar?

Tenia 25 anys. Havia acabat la carrera de disseny gràfic i treballava en un estudi de Barcelona, però no em sentia realitzada ni feliç. No encaixava com a dissenyadora gràfica, treballant sempre amb l'ordinador. He de fer coses amb les mans. A Londres vaig començar a pintar tot connectant amb aquesta experiència de petita, jugant amb els colors i les formes. Em fixava en el disseny i recopilava flyers de les discoteques, bars i restaurants. Em vaig comprar tres o quatre pintures i vaig fer intervencions en aquestes petites postals, i al final vaig folrar tota l'habitació, i és quan em vaig adonar que a mi m'agrada pintar. En tornar vaig fer un postgrau d'il·lustració creativa.

Aquí comença la seva trajectòria?

Em va motivar molt i vaig recollir fulloles i fustes abandonades al carrer i vaig començar a pintar-les. Em cridava més això que un llenç blanc, perquè la fusta ja tenia una vida i notava que aquella forma i aquell volum m'estaven parlant. Vaig començar a flipar, i amb ganes de canviar el món vaig agafar coses velles per pintar-les i tornar-les al carrer com una exposició anònima. Idealismes de joventut. Ho vaig fer un parell de vegades.

Però després arriben exposicions a interiors i no anònimes.

Una de les meves primeres exposicions va ser al restaurant El Bindu, que ara és a Igualada però abans era al poble. La gent va quedar entusiasmada perquè vaig fer molta obra i vaig folrar totes les parets fins dalt, i vaig canviar molt la vibració de l'espai. A més, tenia un rotllo molt street art perquè acabava de venir de Nova York. Tenia colors molt llampants i era un estil molt urbà. Ja hi havia animals, tot i que també s'hi podien veure retrats. A partir d'aquí vaig començar a pintar caixes de fusta, i la gent me'n començava a encarregar. Va arribar el Facebook i el meu perfil va començar a créixer quant al nombre de seguidors, i això em va animar perquè vaig veure que a la gent li agradava.

També s'involucra molt en el terreny del creixement personal. Que la va portar fins aquí?

Vaig acabar el postgrau i vaig començar la formació de ioga. Era l'any 2007. Em sentia molt petita en un món molt gran. La idea que tothom ha de casar-se als 30 anys i tenir fills... ho veia impossible! Compartia pis i encara no sabia ni com afrontar un client o vendre'm en una galeria. Volia fer coses molt grans, i m'imaginava una cosa i en sortia una altra, encara no tenia la tècnica... i això m'angoixava. El món m'oprimia. Em preocupava molt pel futur i saber si me'n sortiria. Sempre he sigut autònoma, però soc molt exigent. Des dels 21 anys soc independent econòmicament, però volia sentir que la cosa anava més rodada. Exposar en una galeria no es podia fer si no tenies un nom. Jo pensava «com em coneixeran, si no em deixen exposar?». Tot era complicat i sentia que el món de l'art era massa hermètic i no hi tenia accés.

Però al final va aconseguir obrir-se camí.

Sí, però tot era molt tancat. A Catalunya, hi havia els quatre figures, i els artistes emergents eren eternament emergents. Això ara està canviant, sobretot des que hi ha les xarxes socials i els artistes no depenem tant dels mecenes, ja que tu mateix et pots fer el teu propi mecenatge. I vaig directe al client objectiu, o públic, i no cal un filtratge.

Cada setmana va a la natura i es planteja anar a viure a l'Empordà. És per què ho necessita?

Tot i que casa meva és un búnquer de pau, a Barcelona hi ha un ritme accelerat i l'aire està carregat de diòxid de carboni. Necessito una dosi de calma, d'amplitud i aire pur.