Hi havia tantes enquestes diferents que alguna havia d'encertar-la, i ho han fet aquelles que apuntaven a un triple empat en escons entre PSC, ERC i Junts (un diputat amunt o avall). El Parlament resultant ofereix una notable fragmentació, però les solucions de governabilitat no passen per paràmetres gaire diferents que els de la darrera legislatura. Caldrà que els actors s'ho prenguin amb una altra actitud si no volen repetir els problemes.

En tot cas, hi ha dos canvis de relleu. Un, que els socialistes han substituït Ciutadans com a partit hegemònic de la part no independentista de l'electorat. L'altra, amb més efectes potencials en la formació de Govern, que ERC ha superat Junts tant en vots com en diputats, i això li concedeix el dret a prendre la iniciativa per intentar que el seu candidat sigui investit president per la majoria independentista, que amb aquests dos grups més la CUP supera de sobres la majoria absoluta.

Els dos partits que han compartit Govern des de la investidura de Quim Torra (i abans, subsumits dins de Junts pel Sí) no sumen majoria absoluta, però si es posen d'acord en un candidat poden fer-lo investir només amb l'abstenció de la CUP, que els asseguraria més vots a favor que en contra en la segona votació.

Si els anticapitalistes voten a favor de repetir Govern (tot i que serà complicat que votin a favor d'un executiu amb Junts a dins) la majoria passa a ser absoluta i la investidura s'enllesteix en la primera votació.

Aritmèticament també suma, i fa majoria absoluta amb escreix, el famós «tripartit d'esquerres» amb el PSC, ERC i els Comuns, però els d'Aragonès van firmar dijous passat el compromís de no fer cap pacte de govern amb els de Salvador Illa, i per tant aquesta possibilitat queda descartada si no és que la direcció d'ERC vol tenir greus problemes amb la seva base.

La proposta que ha estat defensant Pere Aragonès, de sumar tothom que està pel referèndum i l'amnistia (ERC, Junts, CUP i Comuns) obté una majoria molt àmplia, però Comuns i Junts no s'entenen -tot i que es van entendre per aprovar els darrers pressupostos. Una altra cosa és que els d'Albiach s'abstinguin i reforcin així el naixement del nou executiu.

El gran risc de la situació creada per les urnes és que Junts i Esquerra, amb el nivell de tensió a que han arribat les seves relacions, no s'entenguin i un es negui a votar a favor del candidat de l'altre. En aquest cas caldria que un dels dos ho intentés en solitari i negociés suports externs en forma d'abstenció. El problema és que caldria que entre aquestes abstencions hi figurés necessàriament la del PSC, que ho podria argumentar per allò de la governabilitat, no repetir eleccions i mantenir oberts els ponts i les taules de diàleg. Una combinació altament improbable si ens atenim al que s'ha dit durant la campanya, però ja se sap quina durada tenen les esbatussades de les campanyes electorals.