Més de 20.400 persones mortes a Catalunya, amb una mitja de 364 per setmana des de fa un any, és el balanç més dur de la covid-19 des que va irrompre, a finals de febrer de 2020, va bandejar abraçades i va escapçar la societat de la seva gent gran, a més d'haver-n'hi instal·lat l'ansietat i la inseguretat en les nostres vides.

La pandèmia ha destruït rutines de vida i de sentiments i ha obligat a mantenir distàncies, sense petons ni abraçades, i ha envaït la societat de solitud i dolor per les persones mortes, la majoria d'elles ancianes.

Dimecres que ve, dia 24 de febrer, farà un any de l'aparició oficial a Catalunya del primer cas diagnosticat de coronavirus en una jove d'origen italià que viu a Barcelona i que havia viatjat al seu país dies abans, quan Itàlia vivia els primers compassos de l'epidèmia.

Encara van passar gairebé tres setmanes fins que els catalans es van adonar que sí, que aquesta malaltia no era com la grip, que anava de debò i que hauríem de tancar-nos a casa com ja ho estaven fent milions de ciutadans xinesos i centenars de milers d'italians, en un intent de parar l'expansió del virus.

De fet, els màxims responsables de salut d'Espanya i Catalunya, el fins fa poc ministre de Sanitat Salvador Illa i la consellera de Salut ara en funcions, Alba Vergés, encara apel·laven a la tranquil·litat el dia 12 de febrer de l'any passat.

La seva crida a la calma, en una roda de premsa conjunta a Barcelona, es dirigia especialment als visitants i participants del Mobile World Congress (MWC), que estava previst per a febrer i que finalment no es va celebrar, per la cascada de cancel·lacions de moltes de les empreses tecnològiques participants.

Al final, tampoc no es va celebrar per primera vegada en molts anys la Setmana Santa, la Fira d'Abril de Barcelona, la festa dels llibres i les roses de Sant Jordi, que es va ajornar en un format més reduït i sense les acostumades masses de ciutadans als carrers al 23 de juliol, ni tan sols les festes majors i altres festivitats i activitats econòmiques que es van cancel·lar sine die o es van haver de fer per videoconferència.

Només dos casos positius lleus, a les illes de la Gomera (Canàries) i Mallorca (Balears), entelaven al febrer el panorama general de la malaltia en aquell moment, i el ministre i la consellera consideraven que no era necessari adoptar grans mesures preventives.

Tres dies després, el 15 de febrer, es van començar a detectar casos de coronavirus a Itàlia, que ja no van deixar d'augmentar, i que no van trigar a sobrevolar el Mediterrani i van aterrar en una setmana a Barcelona, amb els casos de la dona italiana i el d'un jove català que havia tornat de viatge pel país transalpí.

La primera víctima mortal per coronavirus a Catalunya té data de defunció, el 6 de març de 2020, i va ser una dona de 87 anys amb patologies prèvies, que va morir per coronavirus a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès).

Pocs dies després, a Catalunya es va viure amb estupor, dies abans de l'estat d'alarma, el confinament de diverses poblacions de la comarca d'Anoia i, especialment, de la seva capital, Igualada, que va quedar tancada i aïllada per un brot molt estès no solament a la ciutat, sinó també al seu hospital.

Quan el Govern espanyol va decretar l'estat d'alarma a mitjan març en tota Espanya, les ciutats van semblar convertir-se en escenaris d'una superproducció cinematogràfica de catàstrofes, un "rodatge" que es va estendre setmanes, mentre els més petits i els ancians van ser els que més van patir el viure condemnats entre les quatre parets de les seves cases.

Abans d'això, els sanitaris es van convertir en els herois i heroïnes de la pel·lícula i els aplaudien cada tarda, a pesar que ells i elles només demanaven la protecció adequada per atendre als malalts i no contagiar les seves famílies.

La por i la solitud de les persones hospitalitzades i els familiars que no podien estar al seu costat i sabien poc o gens d'elles durant dies va encongir tothom, i només la tecnologia de mòbils i tauletes van alleugerir aquesta angoixa, que encara segueix.

Més de 20.400 persones han mort aquest any a Catalunya per COVID, la majoria en hospitals o centres sociosanitaris, també en residències, on la generació que va viure la dictadura en la seva joventut i que va lluitar als barris per aconseguir millores al principi de la democràcia ha viscut fora mida, l'impensable.

Alguns han superat el virus a casa però els que ho han fet en les residències han hagut de passar el calvari afegit d'estar molts mesos sense visites de la família, aïllats en habitacions cada vegada que hi havia un contagi durant les tres onades del virus viscudes fins ara.

La falta de relació social amb familiars, amics i veïns per la por al contagi, la decepció amb els gestors polítics, més preocupats en ocasions pel seu partidisme que pel ben comú, i l'esgotament mental de viure sense poder viatjar, sense poder socialitzar en els bars són sentiments que es repeteixen.

Al costat del dolor, l'atur i tot el que comporta no tenir feina són altres símptomes que deixa en herència un any de pandèmia.

Les cues davant les botigues, com aquelles del racionament que els més vells recorden, s'han convertit en quotidianitat a Barcelona i altres ciutats, igual que les que s'amunteguen davant associacions de caritat com la de la plaça de Sant Agustí, on les Missioneres de la Caritat lliuren 400 plats cuinats cada dia.

Amb la vacunació ja en marxa, sembla que només queda aguantar uns mesos més i seguir amb les mesures preventives fins que toqui rebre la preuada dosi de l'antigen, que alguns "llestos", en paraules de Vergés, s'han apropiat per davant d'ancians, malalts crònics i serveis essencials, entre els quals a Catalunya no s'ha inclòs a transportistes, pagesos o empleats de supermercats, en primera línia des del principi perquè els aliments arribessin a les llars.