«En defensa pròpia» és una justificació? Una preparació per al 14-F?

És un discurs adreçat a les persones que tenen un lligam amb el republicanisme. Han passat tantes coses de manera tan intensa en tan poc temps que és bo recordar-nos el paper del republicanisme els darrers 15 anys, sense el qual no s’entendria res de l’escaquer de la societat catalana. Calia fer tot allò que hem fet en aquest temps, que ja havien concebut Carod i Puigcercós i que Junqueras ha madurat: buscar escenaris que permetin acumular forces. El llibre també posa per escrit la reflexió que hem fet nosaltres des del 2017, amb l’objectiu d’eixamplar la base, liderar el procés i conquerir un escenari que permeti negociar amb l’Estat una solució en què s’hi sentin integrats la majoria dels catalans.

Vetar el PSC no és deixar fora la meitat dels catalans?

No. Es tracta d’aconseguir que l’Estat accepti el principi de realitat, i no hi ha cap solució que no contempli la meitat dels catalans. I avui una meitat no és autonomista. La solució tampoc passa per deixar al marge els que no són independentistes. ERC ha assumit el principi de realitat, però el PSOE, no. I tant el PSOE com l’independentisme són part de la solució. Per això parlo de la cultura del no bloqueig. Amb tot, en el moment actual tenir un diàleg franc amb el partit socialista no vol dir necessàriament compartir govern, perquè no han acceptat el principi.

Junts ho ha fet?

Ha acceptat el referèndum. Que no sabem ni com serà ni quan.

Ni si serà.

Serà, perquè la democràcia és consentiment. Tan absurd és dir som república o ja ho hem fet com que la solució serà al marge dels independentistes. L’objectiu és conquerir un escenari en el qual sigui possible dialogar, negociar i arribar a acords. I has de tenir prou força per fer que els acords s’acompleixin. Cal guanyar eleccions, musculant cada vegada més el sobiranisme, ser capaç de mobilitzar la ciutadania i no repudiar escenaris de desobediència, si s’escau. I no parlo d’unilateralismes institucionals.

Falta al principi de realitat, l’unilateralisme?

Avui en dia, sí. Junts és esclau del procés de refundació del nacionalisme. En aquests moments no té una estratègia definida.

Al llibre diu que el seu únic objectiu és derrotar ERC.

Volen evitar l’hegemonia del republicanisme, perquè amb el PSC són fundadors de la restauració borbònica. Hi ha una resistència d’uns i altres, un interès recíproc en mantenir ERC i els comuns com a satèl·lits de les dues grans forces polítiques. I cal barrar el pas a qualsevol que atempti contra aquesta hegemoni. Això és el pacte de la Diputació.

La fórmula ERC/Junts encara té recorregut?

No, ja no dóna més de sí. El que cal és que formin govern les forces que estan d’acord amb una solució basada en el diàleg, que creuen que la desjudicialització no passa pels indults, i menys parcials, i que cal reconstruir el país després de la pandèmia.

I hi inclou Junts.

Sí. Mantenir la fórmula actual és podrir el procés, perquè impedeix que muti, i ho ha de fer com muta la nostra societat. Si volem que el procés reïxi ho ha de fer segons dues claus: fent el camí més ample i fer-ho en clau progressista. Per això el centre de gravetat de la majoria governamental s’ha de desplaçar a l’esquerra. I si un govern, d’entrada (perquè mai se sap què passarà, i cal tenir present el capteniment amb què el republicanisme actua a Madrid) té tres potes situades a l’esquerra liderades per un partit socialdemòcrata, a més de Junts, hi hauria tres accionistes d’esquerra i un de centredreta.

Els comuns i Junts al mateix Govern?

Els comuns no han assumit encara comportaments tan intel·ligents i agosarats com els de Pablo Iglesias. Tot el que pugui dir Jèssica Albiach de Junts ho ha dit Iglesias del PSOE multiplicat per 10. Iglesias ha tingut la intel·ligència política de conformar el primer govern de coalició des del 77 per dur el PSOE cap a posicions socialdemòcrates. Hauríem d’intentar que al govern hi hagués una majoria d’esquerres, perquè representaria un gran univers de catalans i podria mantenir un diàleg franc amb el PSC.

Com s’imagina un nou referèndum?

Es especular, però probablement no sigui un sí o un no. El referèndum ha de ser entre dos sís, si és que hem de construir dues solucions. L’important és que tothom tingui la possibilitat de trobar-s’hi representat.

No serà aquesta legislatura.

No. El que és imprescindible és trobar escenaris més diversos i universals. ERC és l’unic partit que en aquest moment pot ser la mà de morter, com va passar els anys 30. És un partit socialdemòcrata, amb una distribució molt homogènia al territori, i pot ser qui faci de ròtula amb altres formacions amb qui estem d’acord. I la irrupció de Vox al Parlament serà tan bèstia que al final la majoria de partits polítics es trobaran moltes vegades votant el mateix. A més, no sabem com serà la societat postpandèmica. No sabem quin és el grau de destrucció, ni quin efecte tindrà en la psicologia de masses. Per això el procés no pot mirar-se el melic: s’ha d’oxigenar, posar damunt la taula temes com què fem amb l’habitatge, com actuem als barris on hi ha més exclusió social...

Toca ocupar-se de coses concretes.

Sí, bé, però cal tenir presents tres realitats: la situació financera de la Generalitat; els baixos nivells d’execució pressupostària espanyola; i com s’ha mantingut el setge del Constitucional a les poques lleis del parlament que tenien una orientació social, com la regulació dels habitatges.

Havia somiat mai arribar al punt on és ara l’independentisme?

Mai! Quan el 2003 vam fer el tripartit vam fer-ho pensant que calia un nou Estatut, polítiques de despesa social i normalitzar l’independentisme. Llavors érem el 14% i sabíem que la república no ens estava esperant a la cantonada. Llavors dèiem: anirem amb l’esquerra espanyola fins al regne d’Espanya federal. Espanya haurà arribat a l’estació i nosaltres seguirem fins a la república, i potser hi haurem d’esmerçar dues generacions. Però tot s’ha accelerat, tothom ha viscut fets que no havia previst, i ERC ho ha repensat tot, però el PSOE i el nacionalisme català, no.

El resultat del 14-F li va ser satisfactori?

Que una part del vot de Ciutadans aniria als socialistes estava cantat. El que més lamento, però, és la manca de participació, que ha fet molt de mal a ERC.