27 de febrer de 2021
27.02.2021
Regió7
ENTREVISTA

«EUA té molt talent català poc conegut al nostre país»

Molt arrelat a la seva ciutat, Martorell, i estretament vinculat al món esportiu, Quim Miró va donar un gir de 180 graus a la seva vida quan, tot creuant l'oceà Atlàntic, es va instal·lar als Estats Units, a la ciutat de Saint Louis

27.02.2021 | 22:27
Quim Miró va donar un gir de 180 graus a la seva vida quan, tot creuant l'oceà Atlàntic, es va instal·lar als Estats Units, a la ciutat de Saint Louis

Quim Miró -Martorell, 1974- sempre s'ha sentit molt vinculat a la seva ciutat i bona part de la seva trajectòria periodística ha transcorregut en els mitjans de proximitat. El seu vincle amb l'esport l'ha dut a ser locutor de partits de futbol sala per BarçaTV i a engegar tot d'iniciatives com la revista Martogol i el web Martorell Esport. Però la seva vida va fer un gir el 2017, quan es va instal·lar amb la seva parella a la ciutat de Saint Louis, als Estats Units. Actualment és cap de continguts del portal Exterior.cat, amb l'objectiu d'explicar històries dels catalans que viuen fora i l'activitat de les delegacions de la Generalitat a l'estranger, i està punt de publicar un conte que té com a eix central una nena que té una malaltia minoritària, iniciativa que ha tirat endavant juntament amb la seva parella.

Què el va dur als Estats Units?

Hi vaig anar arrossegat per l'amor, ja que la meva parella, Núria Coll-Bonfill, que era doctora al Clínic, va aconseguir una feina al Saint Louis University per investigar sobre la progèria. Jo hi vaig arribar quatre mesos després, ja que ella hi va anar primer per adaptar-se. Al principi vaig començar a fer col·laboracions per a l'emissora RAC1 i L'Esportiu, però tenia la sensació que feia de comercial, perquè de nou temes que els proposava potser me'n compraven un, i jo necessitava més continuïtat.

 

És quan arriba Exterior.cat?

Parlant per videotrucada amb el director del grup Comunicació 21, David Centol, li vaig comentar que em trobava molts catalans als Estats Units, i li vaig proposar d'iniciar algun projecte periodístic al voltant d'aquest tema. I un mes i mig després, el gener del 2018, sorgeix Exteriors.cat, i axií aconseguia la continuïtat que volia. A part d'estar immergit en el projecte, he escrit reportatges, com quan va morir George Floyd, sobre el racisme als Estats Units, per a la revista Sàpiens.

Què l'ha sorprès dels catalans que viuen fora del seu país?

M'ha canviat la perspectiva que tenia dels catalans que viuen a l'exterior. I és que ens imaginem els catalans que van marxar per la Guerra Civil Espanyola, però la crisi del 2008 va revolucionar aquesta situació i l'èxode és molt bèstia. Exteriors serveix d'aixopluc de tota aquesta gent, i és bonic anar descobrint persones i veure que cadascú té la seva història. El que faig és un periodisme més social, que m'agrada potenciar. La feina m'ha permès conèixer catalans d'arreu del món, i quan es pugui tornar a viatjar, puc dir que a moltes ciutats tinc les portes obertes a la casa d'aquestes persones. A més, a Catalunya mai penso a convidar algú a casa que no conec personalment, però vivint a l'estranger aquesta perspectiva canvia.

Els catalans quan marxen fora són més hospitalaris?


Els catalans a Catalunya som més reservats. Els primers mesos de treballar per a L'Esportiu als Estats Units, vaig anar a Menphis a entrevistar Marc Gasol, i vaig tenir el privilegi d'anar acreditat per l'NBA. El Marc va atendre primer els mitjans nord-americans, i quan va acabar, el vaig saludar dient 'bona nit', i li vaig demanar si li podia fer una entrevista. Ell es va sorprendre i es va posar content de sentir que parlava català, i em va preguntar qui era i d'on venia. El mateix Marc Gasol, si jugués al Barça, no t'atendria com ho va fer amb mi als Estats Units, deixant de banda que és una persona molt propera. Ricky Rubio també m'ho va posar fàcil. Suposo que és la sensació de pensar que és a 10.000 quilòmetres de casa i trobar-se un paio que parla la mateixa llengua. És una sensació estranya i entre tots fem molta pinya.

Hi ha molt talent català fora de Catalunya?

La darrera persona que més m'ha impactat és l'Anna Navarro Descals, coneguda professionalment com a Anna N Schlegel, que és d'Olot. És vicepresidenta de NetApp, empresa numero u del món en dades. Va ser nomenada, a mitjan desembre, la dona més influent del món en el sector tecnològic. Ens comunicàvem per WhastApp perquè jo l'havia entrevistat l'estiu passat, i en assabentar-se em va dir que volia que jo fes pública la notícia. És un exemple de talent i de la complicitat que es crea entre catalans que viuen fora. Aquesta notícia que vaig anunciar és la que ha tingut més ressò a Catalunya de les que he fet. Però casos de talents a fora són habituals.

Els catalans de l'exterior estan oblidats?

Totalment. Moltes de les persones que he entrevistat en són casos clars. Per exemple, hi ha un cuiner de Manresa que ha revolucionat la cuina d'Eslovàquia, i és una descoberta diària de gent que em vaig trobant a les xarxes. Estats Units està farcit de talent català que passa totalment desapercebut, i és normal perquè els catalans a l'estranger fan la seva vida. Costa que els grans mitjans siguin altaveu d'aquestes persones i es perden moltes coses.

A part de la seva feina a Exterior.cat, la seva parella i vostè estan a punt de publicar un conte. Expliqui com ha anat.

No és un conte infantil, sinó de divulgació científica. La meva dona és molt crítica amb la poca difusió en els mitjans de comunicació de temes científics, així que em vaig veure amb la responsabilitat de fer-hi alguna cosa. Ella està investigant la progèria, i fa un any i mig vam conèixer l'únic cas diagnosticat a Catalunya, el d'una nena que viu a Sant Esteve Sesrovires. És el segon cas d'un nen que én té a l'Estat espanyol. La idea del conte sorgeix perquè ara s'ha donat més valor a les il·lustracions. La protagonista és aquesta nena, que es diu Alexandra Perot. Primer vam parlar amb la família i en va quedar meravellada des del minut zero.

Quin és l'objectiu?

Hi ha tres finalitats. La primera és donar visibilitat a una malaltia minoritària. Segona, enfortir la divulgació científica a totes les edats, i, finalment, hi ha el vessant solidari, ja que en comprar el conte s'està invertint en la investigació de la malaltia a través de Progeria Research Fundation, que és a Boston. L'Alexandra va anar a Boston per a la diagnosi, i des dels Estats Units controlen la seva evolució. La progèria és l'envelliment prematur. La història del conte és real, i només varia l'edat de la protagonista, ja que hem dit que el personatge té 10 anys per captar l'atenció de nens més grans. Sortirà en català, castellà i anglès.

Com ha estat l'experiència?

Ha estat molt bonica. Vaig contactar amb Excellence Editorial, i l'experiència ha estat fantàstica. Tots s'hi han implicat. Sortirà pels volts del 15 d'abril. Robert Garcia, l'il·lustrador, ha fet un treball extraordinari, perquè havia de dibuixar un nen amb progèria i no és el mateix que dibuixar un altre nen, i ha sabut plasmar molt bé els trets físics.

Tinc entès que la seva passió pel periodisme ja neix a l'antic camp del Martorell, a Les Carolines.

A Les Carolines comença tot, perquè és on veig el Martorell de futbol en camps de sorra. Recordo que els diumenges a les 11 anava a missa i a les 12 era l'hora del partit, i des de l'església al camp hi ha uns tres minuts a peu. I era sortir de missa i anar al camp, i com que sempre he sentint els colors del Martorell, ja quan hi anava locutava dins el meu cap els partits. La mare em recorda que a casa hi havia un llum enganxat a la paret i jo tenia una pilota de ping-pong i jugava a encertar la pilota al llum, que feia una mica de cistella. Locutava els partits i els narrava. Les Carolines és la llavor del que encara sento. Actualment gestiono les xarxes socials del Martorell de futbol. És un sentiment, i encara ho faig perquè és la meva aportació al club, tot i que amb una remuneració.


Sentint tant la seva ciutat, com l'ha canviat el fet d'estar ara tan lluny?

Va arribar un moment a Martorell que jo no tenia ganes d'anar a treballar. Sempre tenia entès que treballar a la teva ciutat en allò que tu saps és un valor afegit que es tradueix en quelcom positiu a la feina, però no vaig tenir aquesta sort. M'hauria agradat ser responsable de premsa a l'Ajuntament de Martorell, però mai no va ser possible. Vist amb perspectiva i fruit d'aquella experiència, he après que a la vida és molt important saber gestionar les frustracions personals i entendre que mai podem tenir tot el que ens agradaria i quan ens agradaria. La meva victòria és haver-me afrontat a nous projectes. Ara estic en la meva millor etapa professional i personal.

Els 4 cantons

  • Tothom té el que es mereix? N'hi ha que tenen més del que es mereixen.
  • Millor qualitat i pitjor defecte: Ser un pencaire, com a millor qualitat; la impaciència, el pitjor defecte.
  • Quina part del seu cos li agrada menys? Les ungles, que me les menjo.
  • Quan és un bon sou? El que es mereixeria cadascú pel que treballa.
  • Quin llibre li hauria agradat escriure? El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo.
  • Una obra d'art: Qualsevol del pintor Jaume Muxart.
  • En què és expert? En encomanar la passió pel que faig.
  • Déu existeix? I qui ho sap.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook