No hi ha les típiques porteries del rugbi, no hi ha melé, ni assajos, es juga en una pista amb dimensions com l'handbol i la pilota és rodona, similar a la del voleibol. És rugbi. La versió adaptada que es juga en cadira de rodes i que practiquen persones amb limitacions severes de mobilitat causades per malalties o per lesions medul·lars.

És un esport molt diferent del rugbi que es coneix dels camps de gespa. Aquí cal que persones amb limitacions com a mínim a tres de les quatre extremitats, la majoria són tetraplègics, es combinin la pilota (són pilotes especials, amb un alt cost, uns 100 euros, perquè se'n fabriquen poques), facin joc d'estratègia i bloqueig per evitar que el rival arribi a la línia de fons pròpia i pugui fer punts.

Els jugadors han de tenir un alt domini de la cadira per girar, accelerar i frenar. La cadira té les rodes disposades de manera que la base sigui més ampla, amb la qual cosa guanyen estabilitat. Les mateixes rodes els serveixen, a vegades, per poder agafar la pilota del terra amb una mà i fer-la lliscar amunt, fins que se la col·loquen sobre les cames. I els jugadors han de portar guants per protegir-se de l'erosió de fer lliscar les rodes.

És un joc de velocitat, habilitat i contacte en el qual les cadires serveixen també per anar al xoc. Es diferencien entre les que són d'atac i les que són de defensa, segons les posicions i les funcions dels jugadors. I la distinció es veu a primer cop d'ull per com són les proteccions.

Davant de la línia de fons de cada equip hi ha una petita àrea on es penalitza l'excés de temps d'un jugador de manera fixa. Hi ha límits de temps per fer els atacs i límits de temps per travessar la línia del mig del camp.