A principis del 2006, Marta Pereira va rebre una carta del banc en la qual li comunicaven que, si no pagava els mesos de retard de la hipoteca, la desnonarien. A ella i a la seva família. Pereira feia dos anys i mig que treballava en una fàbrica de fil de sis de la tarda a sis del matí per poder atendre el pagament de la seva vivenda i, alhora, cuidar-se dels seus dos fills, aleshores d'11 i 3 anys. «Vaig descobrir que el pare dels meus fills havia estat malgastant els diners que jo li donava per pagar la casa», confessa aquesta dona, originària de la ciutat d'Usulután, a El Salvador. «No podia deixar els meus fills al carrer, la meva única opció era sortir del país per poder pagar la quantitat que em demanaven», recalca la dona.

Gràcies al préstec que li va fer un amic, el juny del mateix any Marta Pereira va pujar a un avió que creuava l'Atlàntic per aterrar a Espanya, concretament a Barcelona. Mentre se li humitegen els ulls, Pereira explica que, després de la seva arribada, va tardar una setmana a adonar-se del que havia fet i es va ofegar en un sentiment de penediment i culpa: «Al sortir al carrer i veure altres mares amb els seus fills em posava a plorar i sentia la veu de la meva filla trucant-me». «Quan vaig marxar, ni els meus fills ni jo érem conscients del que significava», admet la dona, «ells es pensaven que, com feia fins aleshores, a les set del matí tornaria a casa».

La salvadorenca va estar cinc mesos buscant feina sense parar fins que una família de la zona alta de la ciutat va decidir contractar-la «en negre». Semblava que, per fi, s'encenia una tènue llum al final del túnel. Però aquesta il·lusió no va tardar a apagar-se. Pereira havia de cuidar els nens i netejar tota la casa, un treball que començava a les set del matí i que molts dies acabava a les dues de la matinada. «El pitjor», assenyala la dona, «era el tracte que rebia: si al servir el dinar sobrava un tros de bròquil, aquest era el meu menjar per a tot el dia».

Després de cinc mesos en els quals la seva salut va empitjorar significativament, Marta Pereira va decidir seguir el consell d'un metge i va deixar aquesta feina per tornar a provar sort: «Aquesta vegada va ser més fàcil, vaig començar a formar part d'una comunitat de dones que es trobaven en la mateixa situació que jo i ens recolzàvem entre nosaltres». Va ser justament a través d'aquestes dones que Pereira va trobar una nova oportunitat: «Finalment em van posar en contacte amb una família que volia contractar-me i legalitzar els meus papers a Espanya».

Aquell mateix any, Pereira va tornar al seu país disposada a obtenir el permís de residència a l'ambaixada espanyola d'El Salvador. Després de més d'un any separats, finalment es reunia de nou amb els seus fills: «Va ser dur perquè els primers dies la meva filla no em reconeixia, havia oblidat la cara de la seva mare». Després de vuit mesos, la Marta va tornar a pujar a un avió amb un contracte de treball i la convicció que el pròxim viatge el faria acompanyada dels seus fills. I així ho va fer. Tres anys més tard, va poder tramitar el reagrupament familiar, un dret que tenen les persones que han renovat la seva autorització de residència inicial. «Amb la nena petita ho vaig tenir més fàcil, però el gran, que ja tenia la seva vida feta a El Salvador, no es va adaptar al canvi i al final va tornar al nostre país», relata la salvadorenca.

Collir els fruits

Marta Pereira treballa a Espanya des de fa més de 15 anys: el 2012 va obtenir la nacionalitat espanyola i fa tres anys va ser mare per tercera vegada. Al llarg d'aquest temps, no només ha aconseguit abonar l'import que li demanava el banc perquè no desnonessin la seva família, sinó que també ha pogut assumir el valor total de la hipoteca de la seva vivenda, on ara viu el seu fill, juntament amb la seva nora i els seus nets. A més, la salvadorenca ha aconseguit que la seva filla acabés els estudis i el setembre del 2020 va entrar a la universitat Pompeu Fabra per estudiar la carrera de Traducció i Interpretació. «La meva filla és la primera persona a la meva família que estudia a la universitat», explica amb orgull.

Pereira confessa que de petita sentia passió pels llibres: «El meu somni era continuar estudiant i arribar a ser advocada». No obstant, els seus pares no van poder permetre's l'educació de quatre fills i als 12 anys la Marta va haver de deixar l'escola per començar a treballar. «Mai havia imaginat que la meva filla pogués estudiar a la universitat, perquè per a mi sempre havia sigut una cosa inabastable», admet la dona. «Però tampoc volia tallar-li les ales i vaig decidir que faria tot el que fes falta perquè, a diferència de mi, ella sí que pogués complir el seu somni», afegeix.

Marta Pereira va marxar desesperada del seu país per evitar que desnonessin la seva família i va haver de renunciar a la seva felicitat perquè els seus fills tinguessin la seva.

Són les cinc de la tarda i li sona el telèfon. És la seva filla, que ja ha acabat les classes i ha recollit el seu germà petit. La Marta penja i somriu. Sap que ho ha fet bé.