06 de març de 2021
06.03.2021
Regió7
ENTREVISTA

«Els gegants han de ser reconeguts com a obres d'art»

La jove solsonina, Sessa Casserras, és la tercera generació que hi és al capdavant i manté el prestigi que van aconseguir el seu pare i el seu avi del Taller d'Escultura Casserras

06.03.2021 | 22:55
La jove solsonina, Sessa Casserras

Retrocedeixin en el temps fins a quan eren nens i imaginin la casa on vivien aleshores plena de gegants i bèsties, dels que dansen a les places de moltes poblacions els dies festius amb centenars de persones al voltant. Sessa Casserras -Solsona, 1990- va tenir el privilegi de viure-ho. Filla de Josep Manel Casserras i neta de Manel Casserras, històrics escultors i constructors de gegants que van donar prestigi al taller de Solsona, aquesta jove ha afrontat amb èxit, els darrers cinc anys, el repte de mantenir-ne la reputació.

Tinc entès que vostè era científica i que va decidir deixar-ho per treballar al taller.

Hi vaig començar a treballar a jornada completa quan va morir el meu pare. Però des de petita he estat al taller aprenent, i és la meva vida. Anteriorment havia treballat a Barcelona en un centre de biomedicina, perquè havia estudiat Biotecnologia i, posteriorment, un màster, i em vaig quedar en un grup de recerca de l'Hospital Clínic fins que em vaig adonar que preferia estar aquí.

Com va ser el canvi de xip?

Com deia, quan es va morir el meu pare vaig decidir deixar la feina de Barcelona i agafar el taller perquè no es quedés parat. Coses de la vida. Vaig escollir una carrera de ciències per dedicar-me a aquest camp, però finalment em vaig adonar que, realment, el que vull és estar al taller. Gaudeixo més passar hores entre el bestiari que no pas davant d'un ordinador, com era el cas. I és que ja hi havia estat el meu pare i el meu avi fent gegants, i volia seguir la tradició familiar. De fet, ja hi col·laborava, i el que vaig fer quan em vaig posar al capdavant va ser continuar els encàrrecs del negoci, i vaig veure que els clients de tota la vida confiaven en mi. Això em va animar a continuar seguir endavant.


Com és un dia normal al taller?


Fem feines molt diverses i per aquest motiu els dies són molt diferents. Majoritàriament ens dediquem a fer gegants i més elements d'imatgeria festiva, i sobretot fem molta restauració. I és que del taller han sortit centenars de parelles de gegants que acaben tornant per posar-los al dia i fer canvis de vestit. De fet, actualment fem molt vestuari. No només hi venen gegants construïts aquí, sinó també altres d'històrics. Per exemple, aquests dies tinc la geganta de Moià, que té 75 anys, i li hem fet una restauració i el vestit nou.

I també fa imatgeria nova.

Ara, per exemple, estem fent un lleó per a la ciutat de Vic, que no sabem exactament quan s'estrenarà, a causa de la pandèmia, però serà un gran esdeveniment de l'estiu d'aquest any. En el taller ens diferenciem per fer una construcció més tradicional en la tècnica de modelatge, per una fisonomia més clàssica, i per les tècniques de reproducció de les figures. I és que les fem de cartó pedra.

Actualment fa més restauració que elements nous?


Sí, perquè la majoria de pobles ja tenen gegants. La construcció d'imatgeria ha seguit, al llarg dels anys, la seva evolució. Els anys 80 hi va haver un boom i cada any es feien desenes de parelles, i els que fem aquí són una peça única. Hi ha altres tallers que tenen un motllo i en van fent models, i aquí fem el que s'anomena motlle perdut. Perquè a la dècada dels 80 moltes poblacions volien recuperar peces que s'havien perdut durant la guerra o volien començar aquesta tradició. En aquell moment es van crear moltes colles geganteres. És clar, quan a tots els pobles ja hi havia gegants, el taller va passar a fer tasques de manteniment i de conservació del patrimoni que hi ha escampat a tot arreu.

Quan vostè era petita i a l'escola deia que el seu pare construïa gegants, com reaccionaven els companys?


A Solsona és fàcil entendre-ho perquè és un poble i, a més, hi ha molta tradició gegantera. No havia d'explicar res perquè tothom coneixia el meu pare i, de fet, les escoles venien al taller, tal com ho fan ara. De petita he crescut entre aquestes bèsties i tothom ho ha vist sempre d'una forma molt natural.


El seu pare i el seu avi van donar un prestigi a aquest taller que encara continua. N'és conscient de la reputació i li pesa?


Sí, però em van saber transmetre la tècnica i la filosofia del taller, i aquesta pressió la porto bé. A més, el resultat és satisfactori, i m'anima veure que els clients en queden contents i tornen. La restauració és una qüestió més tècnica, i amb les peces de nova construcció trec el vessant més artístic, i llavors sí que hi ha més pressió. Però he anat agafant confiança en mi mateixa.

Tot i que a cada poble s'estimen molt els seus gegants, creu que des del món artístic els escultors o artesans que construeixen gegants són poc reconeguts?


Si l'obra no és reconeguda com una peça artística, difícilment l'autor serà reconegut com a artista. I un dels problemes és que els gegants no són concebuts com una obra d'art, i els que han sortit d'aquí crec que ho són, i és que el meu avi i el meu pare eren grans escultors. A molts pobles es fan cases museus per als gegants i ja és hora que siguin reconeguts com a obres d'art. No només se n'han de considerar els històrics, com els de Pi i de la Patum, sinó els que ja comencen a tenir 30, 40 o 50 anys, malgrat considero que els gegants poden ser una obra d'art des del moment que són creats.

Així hem de parlar d'artistes?

La qualitat sempre ha estat present en aquest taller i els gegants que n'han sortit són un exemple per a altres tallers. No m'agrada dir constructor de gegants. El meu pare no es definia com a constructor de gegants, sinó com a escultor, i una de les seves facetes era construir gegants. Jo em sento més artesana, el nom d'artista no em sona bé, de moment.

Tinc entès que els darrers anys s'han posat de moda els gegantons, versions de gegants amb unes dimensions més petites per als nens. Ho han viscut al taller?

Els nens veuen, avui dia, vídeos de gegants per tot arreu, i cada cop hi ha més afició i demanen gegantons. Tant en l'àmbit particular, per tenir-los a casa, com en colles. Així els més petits aprenen a portar gegants i no es perd l'afició de portador de gegants. En l'àmbit particular fem moltes còpies i, a part, alguna ciutat ens n'encarrega.


Comentava que al taller encara fa els gegants com s'han fet tradicionalment. Com fan els gegants els que opten per no trencar el llegat geganter?

El treball, com el que fem al nostre taller, es va perdent a poc a poc. Hi ha gegants, actualment, que són construïts amb altres materials, com la fibra de vidre. I es perd tota aquesta tècnica, l'estucat, la pintura a l'oli, els ulls de vidre, tal com es feia abans, que donen aquesta característica especial als gegants i en dignifiquen la seva figura. Al taller donem valor a tot aquest patrimoni que el poble s'ha de sentir seu. I ara es va perdent, i molts gegants d'avui dia són diferents als que s'havien anat construint.

Quin gegant li agrada més?


Aquesta pregunta ja li feien al meu pare. És difícil dir-ho, però el més emblemàtic del taller, que és un símbol de la ciutat de Solsona, és el Gegant Vell. I el Gegant Boig, que és el contrapunt, que també va sortir del taller.

I dels que ha fet vostè?

Aquest estiu s'estrenaran el lleó de Vic, que ja comentava anteriorment. És una recuperació de l'any 1600, i és que a l'arxiu històric van trobar documentat que a Vic havien tingut la figura d'un lleó, i feia temps que batallen per recuperar-lo. I és important perquè hi ha pocs lleons documentats. També hi ha una altra figura aquest any, i és un pop. És un projecte molt interessant que s'ha portat a terme a Solsona entre el Carnaval i l'Amisol, i es tracta d'un dels primers gegants per a gent amb diversitat funcional. S'havia d'estrenar per Carnaval, però finalment es va haver d'anul·lar... I tenim ganes que se'n vegi el resultat perquè trenca amb el gegant tradicional, i a més a més gent amb diversitat funcional, i qui ho vulgui, es pot posar a sota per fer-lo ballar.

Els gegants tenen ànima?

Els gegants són elements figuratius i, com deia, són obres d'art. Per tant, potser sí.

Ha arribat a parlar mai amb algun?

De petita, potser (riu). Aquí pots tenir tant un sant com un dimoni, es barreja tot amb tot. Gegants que mai no es barregen al carrer, aquí dins el taller sí que ho fan. I de petita em muntava les meves històries.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit