Al periodista berguedà Fermí Riu (Puig-reig, 1967) se li van capgirar els plans amb la irrupció del coronavirus. Aquell mes de març, havien de viatjar amb la seva dona a Birmingham per retrobar-se amb la filla. Però la parella va contraure el coronavirus i aquell viatge i allò es va esfumar. «Primer, vam pensar que havíem agafat el grip de cada any, i sabíem que, amb antibiòtic, al cap de tres dies ja responíem. Però el quart dia estàvem exactament igual. No lligava», relata Riu. Va ser en aquest punt quan es van encendre les primeres alarmes i es van posar en contacte amb l'ambulatori. «Ens van canviar els antibiòtics però no vam millorar, i al vuitè dia els vam fer venir perquè ens estàvem apagant».
El periodista assenyala que, malgrat la majoria de símptomes eren semblants a la grip, n'hi havia un que els va fer alarmar: la falta d'aire. «Aquí és quan vam començar a sospitar que era coronavirus», afirma Riu. Tant ell com la seva dona Carina van ingressar automàticament, i a aquesta última se la van endur a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa en comprovar que tenia una gran afectació als pulmons. «Al cap de 15 o 20 hores estava intubada i en coma induït, explica el berguedà. La Carina va estar 45 dies a la UCI i 64 ingressada.
En el cas de Fermí Riu, tot i que tenia una pneumònia bilateral, no va tenir una símptomatologia tan extremadament greu. «Estava ingressat a planta a Berga; si l'evolució era bona em quedava; sinó també acabava com ella. Era conscient, i malgrat tot, estava estable. O, com a mínim no vaig anar a pitjor», matisa Riu. Això sí, el periodista admet que les sensacions eren molt dolentes: «Et trobes molt malament, i arriba un dia que penses que fins aquí hem arribat. Després, per sort, et despertes l'endemà, i veus que no s'ha acabat», bromeja.No va ser fins l'onzè dia des de que estava ingressat que el seu cos va palpar una lleu millora. «Vaig notar un canvi, i a partir d'aquí ja va ser més progressiu». Aleshores, tocava arrancar el camí de la recuperació. «Ara pel dia a dia estic bé, però m'han quedat cicatrius als pulmons i he perdut capacitat respiratòria», assenyala. Finalment, Riu no s'oblida de l'esforç del personal sanitari. «Recordo les cares de cansament i les marques de les ulleres a la cara. Feien un esforç titànic», recorda.
