«Després de viure aquest any, només puc dir que la professió que he triat és molt bonica», ressalta Sílvia Cano, metgessa adjunta de l'UCI i coordinadora de trasplantament de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa.Malgrat les estones de patiment, la incertesa de les primeres setmanes, la pressió assistencial o el desgast psicològic, la professional afirma que «ho tornaria a fer una i mil vegades». Durant la primera onada va viure el col·lapse de les unitats de cures intensives i es va mantenir dempeus per poder atendre a tots els casos que arribaven. A hores d'ara, encara continua a primera línia de la pandèmia, «a l'espera que la vacuna ens retorni la vida normal que tant necessitem».

La metgessa rememora els primers dies de la pandèmia en els quals dominava un sentiment d'incredulitat. «D'una banda, sentíem estupefacció davant la quantitat de malalts greus amb covid que acudien a l'hospital, però, d'altra banda, sentíem ràbia perquè aquesta situació ja s'estava produint en altres indrets del món des de feia mesos i ens hauríem pogut preparar molt millor». Amb les UCI plenes i la creixent arribada de nous casos, el dia a dia de Cano va canviar per complet. «De cop i volta, vam passar a fer torns de dotze hores. Treballàvem molt i descansàvem poc, però sabíem que ho havíem de fer pel nostre compromís amb la salut de la societat», remarca.

Al llarg de la primera onada de la pandèmia, una de les responsabilitats més doloroses que va haver d'assumir la metgessa va ser el fet de decidir les persones que accedien als recursos que hi havia disponibles, ja que els respiradors de què disposava l'hospital no eren suficients per a tots els pacients amb covid. «No teníem suficients recursos, per tant, havíem de decidir a qui intubàvem i a qui no... Els metges intensivistes estem acostumats a prendre decisions difícils, però amb totes les eines a la nostra mà. En aquest cas, havíem de decidir el futur dels pacients en funció dels recursos que teníem i això era molt dur», fa notar Cano, i alhora afegeix: «Molta gent es pensa que no ens afectava prendre aquestes decisions, però la veritat és que jo quedava molt afectada».

Molts sanitaris van necessitar un suport psicològic per part dels mateixos psicòlegs de l'hospital. «En el meu cas, rebre aquesta atenció va ser com un salvavides. Durant la primera fase, l'adrenalina em mantenia activa i enèrgica, treballava moltes hores i, al arribar a casa, consultava estudis per documentar-me sobre la malaltia. Però, en el moment en què la situació es va cronificar, la ferida va sortir. Per fora potser semblem de gel, però sempre arriba el dia que aquest material sòlid es desfà», apunta.

Temps d'aïllament

Durant els primers mesos de pandèmia, una de les qüestions que més va impactar als professionals va ser l'aïllament en el qual s'havia de sotmetre al pacient. «El contacte entre el malalt i la seva família és fonamental en els moments més crítics, però durant bona part de la primera onada, aquest va ser inexistent», afirma. Aleshores el personal de l'hospital, continua Cano, procurava no deixar sol al pacient durant els últims instant de vida. «No hi han imatges, però tant els metges com les infermeres intentàvem estar al seu costat fins al darrer moment», assegura.

La solitud que van viure els pacients és una de les vivències que mai oblidarà la metgessa, que se'n recorda perfectament del moment en què es van permetre les visites dels familiars en els moments de final de vida perquè ho va viure com un alleugeriment. «Aquesta pandèmia s'ha endut moltes vides humanes i ens ha deixat petjada a tots, l'únic que ens queda ara és continuar treballant i confiar en la vacunació», que per a molts sanitaris ha esdevingut un far enmig de la foscor.