Els professionals sanitaris que d'ençà que va començar la pandèmia de la covid-19 han estat combatent la malaltia a primera línia tenen la sensació que el temps s'ha alentit al llarg d'aquest any. El calendari ja ha donat la volta des d'aquell març del 2020 en què van començar a veure com els hospitals s'omplien de pacients que presentaven símptomes de la patologia. Malgrat el desgast físic i emocional que ha suposat per a molts dels professionals mantenir-se al peu del canó per fer front a les successives onades, la gran majoria afirmen amb rotunditat i vehemència que ho tornarien a fer sense dubtar-ho.

Un any després de l'inici de l'estat d'alarma, el passat 13 de març, aquest diari recull un seguit de testimonis que, des de diferents àmbits, van assumir el repte personal i professional d'arremangar-se les mànigues i posar-se a treballar per combatre el virus. A dia d'avui, encara segueixen a primera línia des de diferents fronts, com ara les urgències, la unitat de cures intensives, la rehabilitació o l'atenció primària, i s'emocionen al rememorar la gravetat de les escenes que han presenciat al llarg d'aquest temps i que encara segueixen vivint.

L'aïllament dels pacients, el treball amb els equips de protecció feixucs i l'augment de la càrrega de treball durant l'inici de la pandèmia van ocasionar un gran impacte emocional als sanitaris. Tot i això, els professionals consultats afirmen que ho tornarien a fer una i mil vegades. L'estima per la seva professió està per sobre de l'esgotament i del desgast psicològic. A hores d'ara, mantenen l'esperança amb la vacunació i desitgen que algun dia aquest any només quedi en un record borrós.

Irene Alonso: «M'emociona veure que després de la covid alguns pugen al Collbaix»

«Aquest any em quedarà marcat per sempre. A nivell professional, aquests mesos m'han passat molt lents, he viscut tantes coses que sembla que hagin passat cinc anys, però a nivell personal m'ha passat massa ràpid, perquè he dedicat menys temps a la vida familiar». És la veu d'Irene Alonso, coordinadora de fisioteràpia, teràpia ocupacional i logopèdia d'Althaia, que atén aquest diari durant una estona de la seva jornada laboral. «Ara podem respirar una mica més tranquils, però la feina no s'ha acabat, perquè segueixen arribant casos i tenim molta feina en la part de la rehabilitació dels pacients que han passat la malaltia», assenyala.

La primera onada de la pandèmia que va saturar l'hospital queda enrere, tot i això, Alonso recorda amb imatges nítides l'ambient que es respirava al centre sanitari durant aquelles primeres setmanes. «La incertesa regnava al conjunt de l'hospital. Hi havia moltes emocions barrejades: tristor, patiment, angoixa... I mentrestant veies personal de manteniment i d'infraestructures transformant zones per convertir-les en unitats de cures intensives. Tot plegat provocava que anessis a treballar amb unes sensacions estranyes», remarca.

De fet, en el transcurs d'aquells primers dies, va deixar la seva posició com a coordinadora de fisioteràpia, teràpia ocupacional i logopèdia per oferir un suport dins d'un d'aquests blocs transformats en UCIs, ja que ella compta amb l'especialitat de fisioteràpia respiratòria. «En aquell moment, no hi havia temps de plantejar-se gaire res. Toca anar-hi? Doncs som-hi! A més, des del primer moment, vam veure clar que la part de rehabilitació era important dins l'UCI tant a nivell respiratori com a nivell funcional», destaca.

Malgrat que el reforç en rehabilitació va ser immediat, Alonso reconeix que, durant les primeres setmanes, hi havia molta incertesa envers la patologia que tenien entre mans. «Aquest desconeixement ens obligava a posar-nos en contacte amb els companys d'altres hospitals i a documentar-nos profundament un cop sortíem de la feina», explica. Els dubtes sobre el virus eren tals que sovint, malgrat la recerca exhaustiva que els professionals podien fer, treballaven amb molta pressió «perquè posaves en pràctica algunes tècniques que no sabies si donarien bons resultats, amb l'agreujant que els pacients eren molt inestables i es morien fàcilment». En aquest sentit, posa en relleu que el treball en equip i la complicitat entre companys va ser fonamental per poder tirar endavant. «Tots anàvem a la una i, en molts casos, vam fer més hores de les que tocaven perquè es necessitaven mans», recorda Alonso emocionada.

El desgast emocional

El suport entre els companys va ser clau per afrontar els primers mesos de pandèmia, però el més difícil era sortir de l'hospital i tornar a casa amb un cúmul d'emocions al cos. «Cada dia que sortia de treballar marxava amb llàgrimes. Pujava al cotxe i sovint, abans d'arribar a casa, feia moltes més voltes de les necessàries sense adonar-me'n. Tenia el cap a una altra banda», recorda. La imatge que més es repetia dins la seva ment era la de la persona que transportava els cadàvers cap al dipòsit. «Durant aquelles primeres setmanes, aquesta era una escena molt freqüent a l'hospital. Davant de tantes morts, sentia molta tristesa i angoixa i em preguntaves si ho hauria pogut fer millor com a professional», confessa.

Amb el pas del temps, els sanitaris van començar a veure la llum al final del túnel a mesura que aprenien a combatre la covid. «Les tècniques per tractar la malaltia, a nivell de rehabilitació, es van anar adaptant en funció del que ens deia la nostra experiència i en funció del que posaven de manifest els estudis», ressalta. En aquest moment, les tècniques respiratòries o la mobilització funcional de les extremitats els estan donant molt bons resultats en el seu treball a la unitat postcovid, on atenen a les persones que ja han passat la malaltia però presenten seqüeles. «En molts casos, ens trobem davant de seqüeles neurològiques, motores, funcionals o inclús respiratòries, per això és tan important fer un seguiment als pacients un cop superada la malaltia», afirma.

Al llarg d'aquests mesos, ha conegut una infinitud d'històries de superació. «Quan els pacients que han passat la covid m'expliquen que ara poden pujar al Collbaix m'emociona», destaca. No obstant, també menciona alguns casos en els quals les seqüeles són més severes i «encara és incert com evolucionaran aquests pacients de cara al futur».