«Dins del món sanitari, l'àmbit d'urgències sempre queda oblidat, però nosaltres vam ser els primers a rebre l'impacte de la primera onada», recorda Dolors García, cap clínic d'urgències d'Althaia. La doctora també és coordinadora d'infeccions i, per aquest motiu, va liderar el procés de tractament dels malalts covid dins l'àmbit d'urgències. Quan rememora les primeres setmanes de la pandèmia, afirma que el treball en equip i la passió per la professió van ser fonamentals per plantar cara al virus.
García posa de manifest que dins l'àmbit d'urgències ja vivien un pic de pacients durant el mes de febrer del 2020, «ja que són dates en què solen arribar moltes persones amb símptomes de la grip». Si en aquell moment, els sanitaris ja notaven un petit creixement de malalts, no es podien imaginar que durant el mes de març la xifra de pacients augmentaria molt més.
«Els primers casos de covid van venir a parar a urgències i sempre recordaré l'impacte que em van causar les radiografies dels pulmons dels pacients que patien covid», remarca. Fa quinze anys que està al capdavant d'urgències, però mai s'havia trobat amb unes radiografies que mostraven el pulmó cobert de taques blanques en pacients d'entre 45 i 65 anys. «Al principi ens preguntàvem quina era la causa, ja que en aquell moment no era tan fàcil poder fer una prova PCR als pacients, però mica en mica vam anar veient que bona part dels pacients crítics amb covid presentaven aquells pulmons plens de taques blanques», afirma.
Amb el pas dels dies, van anar arribant més malalts amb la mateixa simptomatologia, «fins que va arribar a un punt que estàvem completament col·lapsats i ens preguntàvem: com assumirem tota aquesta feina assistencial?». Per sort, continua la doctora, els equips de l'hospital es van organitzar i els pacients anaven passant cap a altres zones de l'hospital per poder alliberar les urgències que, en tot moment, rebien l'entrada de nous casos.
«Mica en mica, vam anar planificant l'estratègia per fer front al virus, però el que em generava més malestar era el desconeixement que hi havia envers la malaltia. Durant l'inici de la pandèmia, no hi havia evidències científiques sobre cap tractament, i això t'obligava a actuar amb una certa incertesa. La malaltia encara era massa recent com per tenir proves sobre l'idoneïtat d'un determinat tractament», assenyala. Per aquest motiu, dedicava part del seu temps lliure a documentar-se sobre la patologia. «Em costava molt desconnectar, volia atendre els pacients de la millor manera, no podia arribar a casa i oblidar-me'n», destaca.
On són la resta?
García afirma que, durant els primers mesos de la pandèmia, les atencions a urgències d'altres patologies es van esfumar. «Ens va sorprendre molt veure que, durant un temps, no vam tractar cap infart, cap apèndix ni cap colecistitis i moltes altres situacions greus que solem atendre a urgències», comenta. «Per desgràcia, moltes persones amb altres patologies van quedar-se a casa per la por al contagi. Però el cert és que mesos després van acudir a l'hospital amb la malaltia molt passada», lamenta i, alhora, afegeix: «Això em fa sentir malament com a metgessa, nosaltres teníem un espai reservat per aquelles persones amb malalties que no eren covid. Hauríem d'haver enviat un missatge més clar a la població per dir que nosaltres estàvem preparats per atendre la resta de malalties».
