11 de març de 2021
11.03.2021
Regió7
1 ANY DE PANDÈMIA: ELS SANITARIS

«Quan el virus entrava per la porta d'una residència d'avis anava ràpid i no distingia»

La doctora Míriam Pla i la infermera Glòria Solà formen l'equip de primària que la Fundació Althaia de Manresa va crear quan va esclatar la pandèmia per donar suport als geriàtrics i a altres institucions tancades

10.03.2021 | 22:46

«Eren unes jornades llargues, complicades, intenses, i anaves dia a dia. Un dia plorava un i un altre dia plorava l'altre, i jo m'hi incloc. Descarregaves per tornar a carregar i seguir. Allò del carpe diem tenia més sentit que mai». És com descriu la moianesa Glòria Solà com van viure el moment més àlgid de la pandèmia. Ella i la doctora Míriam Pla, de Manlleu, i, en els moments més crítics, altres professionals, es van fer càrrec de donar suport a totes les residències d'avis i institucions tancades no geriàtriques de Manresa. «Quan el virus entrava per la porta d'una residència d'avis anava ràpid i no distingia», asseguren.

Fruit d'aquella experiència, la Fundació Althaia, on treballen, les ha convertit en l'equip de referència de primària de les residències d'avis Sant Josep, Valldaura, Mont Blanc, Sant Andreu i Mutuam (que té una part de salut mental), i del Centre de Disminuïts Físics del Bages, els centres Comtals 1 i 2 i Urpina d'Ampans, el centre de menors L'Estrep de Sant Salvador de Guardiola, la Fundació Tomàs Canet, i de les vedrunes i caputxines.

Com és sabut, tot va començar ara fa un any. Pla i Solà, que fa dos anys i mig que exerceixen al CAP Barri Antic de Manresa -a banda, Solà fa vint anys que treballa a Althaia- formaven la UFAC, la Unitat Funcional d'Atenció a la Complexitat, per atendre els pacients crònics més complexos i fràgils a domicili dels CAP Bases i Barri Antic, els dos d´Althaia. «Ens ho van proposar, vam fer el projecte i fa dos anys que formem part d'aquesta unitat», que encara continua i que també «donava suport a residències, però era una cosa molt més puntual. Ells tenen el seu metge i infermera però pel que fa al pacient més descompensat, amb insuficiència cardíaca o que calgui fer una mica més d'actuació, donàvem suport al metge de la residència per fer un seguiment més estret del pacient i intentar evitar trasllats innecessaris als hospitals i a les urgències».

L'engranatge

Aquesta era la seva vida. Fins que va esclatar tot. Ho recorda Solà. «La setmana de l'11 de març les notícies que arribaven és que allò que inicialment estava tan lluny ja no ho estava i no hi va haver massa temps per reflexionar; el CatSalut i les direccions de l'ICS i d'Althaia van posar l'engranatge ràpidament en funcionament. Es van dissenyar unes línies d'actuació i una d'aquestes línies eren les residències. Tot això passa en un cap de setmana en què es fa una reunió el divendres al vespre i el dissabte ja es posen en marxa els primers contactes amb les direccions de les residències».

Ella va ser l'encarregada, des de casa seva, de «trucar a totes les residències geriàtriques de Manresa. Se'ls explicava la situació i la voluntat que hi havia a nivell de salut en clau de ciutat i això passava per atendre tothom amb els recursos que teníem. En aquell moment hi havia companys de l'ICS que estaven de baixa i, per tant, no era un número tan elevat de professionals i ens vam ajuntar per sumar recursos, sumar esforços i per arribar més lluny i atendre a tothom».

En aquesta línia, Pla destaca que «va ser un encert que l'ICS i Althaia decidissin treballar junts i unir forces. Només es va fer a la ciutat de Manresa. Va ser un encert», si bé «després de la segona onada ens van tornar a separar». Tant ella com Solà també posen de relleu la importància del treball amb altres professionals. A banda de l'ICS, amb Metges Sense Fronteres (MSF), amb els bombers per desinfectar les residències i amb el Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) municipal.

Solà explica que el cap de setmana de la setmana que es va precipitar tot «em truca un xicot de MSF i em demana, de totes les residències de Manresa, quines crec que són prioritàries d'una actuació ràpida, ja sigui per manca de recursos estructurals o d'un altre tipus. Li dic i es posen a treballar, van a aquests centres i comencen a organitzar circuits nets i bruts. Una cosa imprescindible que nosaltres desconeixíem. Van fer una gran feina als centres i, de retruc, amb nosaltres perquè vam aprendre molt d'ells. Els vam acompanyar a fer algunes visites i ens vam amarar per, després, seguir liderant tots aquests canvis en els nous llocs on anàvem perquè la indicació era que primer eren les residències però després ens vam adonar que hi havia tot un seguit d'institucions tancades no residencials que també vivien en comunitat i no estaven incloses enlloc i les vam assumir per no deixar-nos ningú. A partir d'aquí, donar-te a conèixer a cada centre, proporcionar material, perquè en aquell moment no n'hi havia tant com desitjàvem...»

No van deixar de fer la seva feina, però, «atès que en aquell moment hi havia tant covid a tot arreu, també era un risc anar a visitar els nostres pacients si no els calia. Els fèiem un seguiment telefònic setmanal i, si algun ho requeria, l'anàvem a visitar», diu Pla.

 

Del darrer brot en fa més d'un mes

Afirmen que en el moment més crític, una residència de cent persones podia tenir el 70% dels avis o més i la meitat del personal infectats. És aquí on destaquen la feina del SAD. «Tens menys personal, tens avis més complexes i, organitza't. Un dia ho pots suportar però més ja no. El SAD municipal va fer feina de forma imponent», afirma Solà. «Posant recursos, ajudant a les direccions de les residències. Sense ells i MSF no sé com ho hauríem fet. Després, hi ha Salut Pública, epidemiologia, benestar social... L'engranatge ja va funcionar i ara, quan hi ha un brot, treballem conjuntament». El darrer en una residència de Manresa el situen fa més d'un mes.

En què consistia la seva feina? «Cada dia a les 8 del matí començàvem a trucar als centres per saber què havia passat a la nit perquè l'atenció que donàvem era de 12 hores, de 8 a 8. Quedaven 12 hores més que cobria el Centre d'Urgències d'Atenció Primària (CUAP), si calia. Trucàvem i fèiem un mapa de quina era la prioritat de cada residència i els equips [en el moment més intens se'n van crear cinc més com el seu] es repartien per donar resposta a aquestes demandes. L'objectiu era garantir la millor qualitat possible i si s'havia de demanar oxigen o s'havia de posar alguna medicació s'intentava fer allà evitant trasllats a l'hospital. Durant al dia ens trucaven les vegades que fes falta», explica Solà. Pla reconeix que «hi havia dies que no deixava el mòbil en tot el dia. Les situacions eren complicades i tristes i havies de trucar als familiars de pacients que no coneixies per informar-los perquè ens semblava que era la nostra obligació. Hi havia dies que els trucava i recordo que els deia: no sé si me'n recordaré de tornar-ne a trucar perquè tinc moltes trucades, però aquí tens el meu mòbil per si us cal alguna cosa». Molta gent amb qui van parlar segurament els ha posat cara per primer cop en aquest article.

El factor sort

Les dues atribueixen al factor sort que unes residències se'n sortissin més bé que les altres. «El vector de contagi eren els treballadors. Si tenies la mala sort de tenir-ne dos contaminats i potser un ús no del tot òptim dels epis que hi havia en aquells moments, que tampoc no eren tants, ho hem de recordar...», comenta Solà. També «faltaven PCR. En podíem demanar, però en faltaven», remarca Pla. Hi afegeix que «Salut Pública estava infradotada de recursos» i que «durant una època, els protocols canviaven constantment, la qual cosa també et descol·locava», diu Solà.

Després, tot va millorar. Nous recursos, més material, els cribratges sistemàtics als treballadors, les sectorialitzacions i, per fi, la vacuna, que ha donat aire a les residències.

Tant Pla com Solà coincideixen que «quan es fa més feixuc és ara. Aquesta cursa de fons que no s'acaba. Ara no hi ha aquella intensitat amb aquella descàrrega d'adrenalina. Les residències ens coneixen i ens continuen demanant coses, però és molt diferent». «Es fa llarg. Volem que tothom estigui vacunat i que s'acabi», se sincera Pla.

Podien desconnectar? Les dues professionals admeten que era quasi impossible. «Trigava moltes hores i el que em va fer reflexionar és que la meva filla de set anys un dia em va dir: m'agrada molt la feina que fas i no m'agrada. M'agrada perquè pots ajudar molta gent que ara ho necessita. No m'agrada perquè no ets mai a casa. Em passava hores i hores fora de casa i quan era a casa em passava el diumenge a la tarda trucant als meus pacients perquè patia per ells perquè durant la setmana gairebé no els havia vist perquè m'havia dedicat a les residències. Llavors, aquell dia vaig pensar: t'estàs bolcant tant en això que estàs deixant de banda els teus, però era aquella ambivalència de sentiments. Vaig prioritzar i tenia la sensació que els de fora em necessitaven més, fins que la meva filla m'ho va posar a la cara», explica la infermera Glòria Solà. També recorda que, durant el confinament, «cada dia era com Nadal al migdia. Baixar la Pujada Roja i no veure cap cotxe en tota la carretera de Vic feia posar els pèls de punta». La seva companya d'equip, la doctora Míriam Pla, explica que «arribaves a casa i et despullaves al replà. Jo, la roba la rentava a 60 graus tota cada dia i això que no la portàvem perquè dúiem la de la feina, i a la dutxa i, quan sortia els deia: ara ja us puc fer un petó. Del que em vaig adonar és que arribava i li deia al meu home: avui n'han mort o avui ha anat millor, fins que vaig pensar que no podia parlar de tantes desgràcies perquè tinc una nena petita i vaig pensar que al final ho normalitzaria, i el que ens està passant no és normal».


I després, la gairebé impossible feina de desconnectar quan arribaven a casa 



Podien desconnectar? Les dues professionals admeten que era quasi impossible. «Trigava moltes hores i el que em va fer reflexionar és que la meva filla de set anys un dia em va dir: m'agrada molt la feina que fas i no m'agrada. M'agrada perquè pots ajudar molta gent que ara ho necessita. No m'agrada perquè no ets mai a casa. Em passava hores i hores fora de casa i quan era a casa em passava el diumenge a la tarda trucant als meus pacients perquè patia per ells perquè durant la setmana gairebé no els havia vist perquè m'havia dedicat a les residències. Llavors, aquell dia vaig pensar: t'estàs bolcant tant en això que estàs deixant de banda els teus, però era aquella ambivalència de sentiments. Vaig prioritzar i tenia la sensació que els de fora em necessitaven més, fins que la meva filla m'ho va posar a la cara», explica la infermera Glòria Solà. També recorda que, durant el confinament, «cada dia era com Nadal al migdia. Baixar la Pujada Roja i no veure cap cotxe en tota la carretera de Vic feia posar els pèls de punta». La seva companya d'equip, la doctora Míriam Pla, explica que «arribaves a casa i et despullaves al replà. Jo, la roba la rentava a 60 graus tota cada dia i això que no la portàvem perquè dúiem la de la feina, i a la dutxa i, quan sortia els deia: ara ja us puc fer un petó. Del que em vaig adonar és que arribava i li deia al meu home: avui n'han mort o avui ha anat millor, fins que vaig pensar que no podia parlar de tantes desgràcies perquè tinc una nena petita i vaig pensar que al final ho normalitzaria, i el que ens està passant no és normal».
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit