12 de març de 2021
12.03.2021
Regió7
1 ANY DE PANDÈMIA: ELS MALALTS
Veí de calders. va estar hospitalitzat a Manresa més de tres mesos

«Dolor i patiment són les dues paraules que tenia gravades al cap»

Coincidint amb el primer any de la pandèmia a la Catalunya Central, publiquem avui i demà una àmplia mostra de veus de malalts i ciutadans que expliquen la seva experiència · En aquest article parlem amb Carles Cañellas Viñolas qui ahir va fer just un any que va començar la seva lluita sense treva contra el virus de la covid

11.03.2021 | 23:02
Cañellas al seu domicili de Calders. Amb la seva dona formen la companyia Rocamora Teatre

Des que un ciutadà portuguès que residia a Manresa temporalment va iniciar el còmput de contagiats a la Catalunya central el balanç s'ha enfilat fins als 30.064. El recompte de morts era ahir de 1.654. La magnitud de les xifres es pot apreciar d'un cop d'ull amb el gràfic que publiquem en aquesta edició, però podria expressar-se també d'altres maneres. Per exemple, en l'accident aeri més dramàtic de la història de l'aviació, el de l'aeroport de Los Rodeos, hi van morir 583 persones, aproximadament una tercera part de les que han mort de covid a les nostres comarques en un any. En termes més locals, aquest nombre de víctimes ompliria dues vegades i mitja el Kursaal.

El nombre de contagiats equival a tres vegades la població de Sant Joan de Vilatorrada. Tota la població de Martorell no seria suficient per cobrir el nombre total de baixes a la Catalunya central.

En aquestes pàgines recollim el testimoni de cinc de les persones que han passat la malaltia a les nostres comarques. Els seus casos són absolutament diferents, amb gravetats també molt diferents. Formen una mostra del calidoscopi de víctimes que han passat la malaltia i han pogut explicar-ho. A alguns, els va anar just. I no tots han aconseguit deixar la malaltia enrere: molts en pateixen seqüeles severes que afectaran la seva qualitat de vida durant molt temps.

Les xifres no deixaran de créixer durant una temporada. Les de malalts ja seran més elevades en el moment que el lector agafi aquest exemplar. Tanmateix, el nombre de morts jo no creixerà de la mateixa manera. La vacuna ja es nota entre els més vulnerables. Per fi.

 

Carles Cañellas Viñolas: «Dolor i patiment són les dues paraules que tenia gravades al cap»

Carles Cañellas Viñolas, nascut al barri de Gràcia de Barcelona fa 66 anys i resident a Calders en fa set, ha patit, i molt. «Quan vaig entrar a l'hospital pesava 82 quilos i quan em vaig despertar no arribava als 50». Va estar ingressat a Sant Joan de Déu, a Manresa, prop de tres mesos. «Dolor i patiment són les dues paraules que tenia gravades al cap perquè en vaig tenir per donar i per vendre». Ara, diu, «em sento valent, tot i que la covid ha estat com si em caiguessin vint anys a sobre de cop i volta». Amb la Susanna, la seva esposa, formen la companyia de titelles Rocamora Teatre. Tenen un fill de 25 anys.

No sap com es va contagiar, possiblement al metro de Barcelona, encara sense mascaretes. «Hi havia unes persones que no paraven d'estossegar i que no es posaven ni tan sols la mà a la boca». El que sí que té clar és quan es va començar a trobar malament. Ahir va fer un any just, amb l'agreujant que «no tenia cap dels símptomes que havies de tenir perquè t'atenguessin com a cas covid, que era la tos, la dificultat per respirar, la febre alta».

Trucava al CAP, els deia que no es trobava bé, però en no tenir cap dels símptomes que li demanaven, li recomanaven repòs. El 19 de març va canviar tot. A mitja tarda no s'aguantava i va dir a la dona que se n'anava a estirar. Les alarmes d'ella es van disparar perquè el Carles era una persona que no es cansava mai i va trucar al CAP. El van anar a veure, el van auscultar i el van dur a l'hospital. «Continuava convençut que no tenia la covid, que era un virus estomacal». No va rebre l'alta fins al 3 de juliol. Va estar més de cent dies hospitalitzat, la meitat dels quals intubat.

«No hi ha res pitjor»

Després de quatre dies en un box per veure com reaccionava als medicaments i evolucionava, «vaig entrar en crisi. M'ofegava directament». El van dur a la UCI i durant un mes va estar en coma induït. «Em van provar de tot. Em van haver de fer la traqueotomia. Em van posar cap per avall per veure si respirava millor...». D'aquell mes en guarda «flaixos de moments en què m'intentaven despertar per veure si era capaç de respirar sol. Era com si estigués dins l'aigua intentant respirar. La impossibilitat d'omplir els pulmons. Eren moments terrífics. No hi ha res pitjor». En canvi, els somnis que recorda, «a diferència d'altres pacients amb qui he parlat, van ser molt agradables. Altres van tenir malsons molt violents, amb molta sang i fetge. Els meus van ser de meditació, a l'Himàlaia». També recorda que «em molestava molt la música que hi havia posada perquè era repetitiva i terrible. Pensava: no en tenen cap altre?». Un cop despert, «em vaig adonar que eren els sons de les màquines que teníem al voltant».

Quan es va despertar havia perdut més de 30 quilos. «Era pell i os. Estava estirat i no podia ni tan sols aixecar la mà». Tocava comprendre i acceptar la situació. A la UCI de reanimació va poder rebre la visita de la seva dona. «Van considerar que m'ajudaria en el procés de recuperació. Amb l'epi, les ulleres i tota la parafernàlia, durant deu minuts va poder estar al costat del llit amb mi. Va ser un moment molt emotiu. El tenim tots dos gravat a foc al cor. Ho necessitàvem molt».

De reanimació va anar a semicrítics, on va estar nou o deu dies més, i a on va reaprendre a empassar, a respirar, a parlar... I de semicrítics a la planta covid. Semblava que el patiment s'acabava, però no. Una fissura interna al recte va entorpir el treball dels fisioterapeutes. «Va ser una tortura tremenda» que, a més a més, no li van detectar fins que s'ho va mirar una cirurgiana. Superat aquest mal, que fins i tot li generava la pèrdua del coneixement, va ser un altre. «Tot va canviar». Va progressar, el van passar a una planta no covid, va anar al Centre Hospitalari per acabar de fer la recuperació i, per fi, gràcies al treball dels fisioterapeutes i al seu esforç (caminava, feia peses...), va poder tornar a casa quinze dies abans del previst. La covid, però, no el volia deixar i va patir una infecció al cap de cinc dies que el va dur de nou a l'hospital tres dies.

Un objectiu: tornar a actuar

De seguida que va sortir va tenir un objectiu: comprovar si podia tornar a pujar a un escenari, «que és el que més m'apassiona». Tot i la tremolor a les mans, ho va poder fer amb molt esforç i readaptant els espectacles per no cansar-se en excés sense repercutir en la seva qualitat. En acabar una actuació, entre el públic hi havia Montse Costa, una de les infermeres que el van tractar a la UCI de reanimació, que hi havia anat amb la filla gran. «L'emoció va ser brutal. Encara se'm posen els pèls de punta».

Li han quedat seqüeles físiques de les quals es continua recuperant, però està convençut que «el que em queda per davant, veient tot el que he superat, ja va de baixada». Sap molt bé de què parla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit