12 de març de 2021
12.03.2021
Regió7
1 ANY DE PANDÈMIA: ELS MALALTS
Veí de Sant Vicenç de Castellet que va estar 120 dies ingressat a l'hospital

«Ho vaig passar molt malament, però ara estic bé i puc fer vida normal»

Un any després de contraure el virus i debatre's entre la vida i la mort, Joan Coll ha pogut anar recuperant la normalitat

11.03.2021 | 23:02
«Ho vaig passar molt malament, però ara estic bé i puc fer vida normal»

D'aquí a deu dies farà un any just que el santvicentí Joan Coll, de 75 anys, va entrar a l'hospital després de contraure la covid-19. No en va sortir fins al cap de 120 dies, havent-ne passat 35 a l'UCI. Un any després encara s'emociona al recordar la duresa de l'experiència que li va tocar viure. Es va debatre entre la vida i la mort en la primera onada de la pandèmia, quan pràcticament no es coneixia res sobre la malaltia. Tot i que encara té algunes seqüeles, assegura que està bé i que «a part de que em canso molt, faig una vida normal».

Una vida normal que ja tenia i que el març de l'any passat, sense saber com, es va estroncar. Després d'uns dies de trobar-se malament el van ingressar a l'hospital de Sant Joan de Déu, on va empitjorar, i va acabar l'UCI. «Vaig tornar a néixer. Entres a l'hospital caminant i quan surts de l'UCI t'han d'ensenyar a caminar i a menjar perquè no saps fer res de res».

Es desfà en elogis cap al personal sanitari, «des dels responsables de la neteja fins a l'última infermera, passant pels metges», afirma. «Em van atendre molt bé quan vaig estar malalt i ara em fan un seguiment. Els poso d'un 10 en amunt». De fet, reconeix que encara manté contacte amb alguna de les infermeres que el van atendre. «Jo ho vaig passar molt malament, però gràcies a Déu vaig estar molt ben cuidat i ara estic bé i puc fer vida normal».

Optimista de mena, cada matí, de dilluns a diumenge, fa una hora de gimnàstica a casa i, a la tarda, encara va a caminar mitja hora o tres quarts més. «Això no m'ho treu ningú!», diu. Tot i que es troba bé i pot portar una vida pràcticament normal reconeix que «encara tinc seqüeles, em canso molt i em fan molt mal les cames, que també se m'enrampen». Entre les coses que ara no pot fer, hi ha la cura del seu hort que, tot i que el continua cultivant, ara ho fa amb l'ajuda del seu consogre «perquè no puc fer esforços». De mica en mica, es va recuperant i, mirant en perspectiva, afirma que «si analitzes com estava el mes de juliol, quan vaig sortir de l'hospital, amb com estic ara, he canviat molt».

Li costa entendre que la gent no respecti les mesures sanitàries. «Quan veig la gent jove i no tant jove que va sense mascareta pel carrer penso que si veiessin com estan els malalts a l'UCI en tindrien prou. Perquè això només ho sap el que ho ha passat i la família que tens al costat».

Joan Coll és un clar exemple de superació. No ha perdut mai el seu bon sentit de l'humor, ni en les circumstàncies més difícils perquè això, diu, «no costa cèntims i no en treus res d'estar amargat!».

Després del sotrac que li ha comportat la covid-19 afirma que «ho valores més tot, la família, les amistats...» i constata que la malaltia no entén de diferències i ens iguala a tots. «Aquí no hi val l'orgull perquè tothom ho pot agafar».

Amb coneixement de causa insisteix que cal tenir molta cautela perquè es tracta d'una malaltia molt seriosa que «ens ha canviat completament la vida, ara tenim una altra manera de viure». En el seu cas no pot voltar cada cap de setmana com feia amb la seva esposa, ni anar als viatges de la Imserso, i als seus néts el veu «la majoria de vegades a través del mòbil», però té clar que «sempre hem de mirar endavant» i veure la llum al final el túnel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook