Unes hores abans de Cap d'Any i a una setmana d'iniciar la vacunació, la covid va penetrar a la residència d'avis Hospital Pere Màrtir Colomés de Solsona, neta fins aquell moment, que va causar la defunció de 28 usuaris i el contagi de la gran part dels residents i dels treballadors i treballadores de l'equipament. Una de les persones que es va contagiar va ser el mossèn Enric Bartrina (Gironella, 1934). Tot i haver-se contagiat, Bartrina no va patir greus símptomes de la covid i no va haver de ser ingressat, però va patir als altres efectes de la covid, l'aïllament, la mort dels companys i la incertesa per saber quina seria l'afectació el dia següent.
El mossèn gironellenc, que va ser durant tres dècades arxiver del bisbat de Solsona, va deixar el càrrec per motius de salut i es va traslladar a la residència farà gairebé dos anys. «Jo vivia al seminari de Solsona fins que vaig començar a tenir mal a les cames. Per problemes de sucre em van dir que m'havien de tallar una cama, però finalment van ser les dues», explica. Tot i això, apunta que aquesta experiència li va servir per poder superar la malaltia i els efectes de la pandèmia: «la meva malaltia em va deixar una mica inútil i això em va comportar un decaïment, però per l'altra banda em va donar el coratge per saber que queden moltes coses per endavant».
«Malgrat l'afectació que tenia la residència, jo mai vaig tenir por», assegura el mossèn destacant l'experiència que va patir amb la seva anterior malaltia i les ganes de tirar endavant que li van comportar. En aquest sentit, apunta que d'aquesta pandèmia se n'aprendrà molt i que «més enllà de totes aquestes peripècies i aquests problemes, hem de mirar sempre de tirar endavant»
D'aquelles setmanes, Bartrina destaca l'aïllament com una de les conseqüències més dures del brot de covid que va patir la residència. «Em van posar a una habitació sol que a l'armari tenia vestits de dona. Havien hagut de reordenar-ho tot», explica el mossèn d'aquells dies.Durant la primera quinzena de gener, quan van estar aïllats, una de les coses que més va trobar a faltar va ser el jardí de la residència, del qual ara assegura que en gaudeix sempre que pot per sortir a donar un volt, llegir o simplement xerrar amb els altres usuaris de l'equipament. Però aquella complicada situació va suposar també la demostració de la vocació de les treballadores de la residència, de les quals Bartrina en destaca la seva feina. «Vam estar molt de sort de les treballadores que hi ha a la residència. Es van desfer perquè estiguéssim contents i que no ens faltés de res. Veus que tenen una estimació per tu que no es paga amb diners», diu el mossèn desfent-se en elogis per a les persones que van tenir cura d'ell durant aquelles setmanes.
Durant aquell temps, el gironellenc només va poder tenir contacte amb la seva família per telèfon. Encara no ha pogut veure a les seves tres nebodes, però ja confia en poder-les rebre a la residència durant la propera setmana, fet que espera des de fa molt temps.
De tota aquesta experiència, el mossèn Bartrina creu que ens hem de quedar amb les parts positives, i en aquest sentit assegura que de la pandèmia «n'aprendrem que no ens podem ensorrar» i que «més enllà de totes aquestes peripècies i aquests problemes, això ens ha ensenyat que hem de mirar sempre de tirar endavant».
