Un proverbi àrab diu que «l'enemic del meu enemic és el meu amic». Aquest dimecres va poder comprovar-se en el judici que se celebra en l'Audiència Nacional per determinar si la reforma de la seu del PP es va pagar des de la caixa b del partit, confessada per qui va ser el seu tresorer Luis Bárcenas. Els expresidents del Govern José María Aznar i Mariano Rajoy van ser un exemple de com, malgrat les grans diferències que els separen, no hi ha millor estratègia de defensa que un bon atac, a poder ser conjunt, davant un enemic comú.

Tots dos es van centrar en negar la major: no va existir mai una caixa B al PP, malgrat la sentència de la primera època del ´cas Gürtel' que ja la va declarar acreditada, ni tampoc sobresous. Va ser com tancar un cercle iniciat pel primer exsecretari general del partit que va declarar, Ángel Acebes, i seguit pels altres tres citats, Javier Arenas, Francisco Álvarez-Cascos i María Dolores de Cospedal. Quan el lletrat de l'acusació que exerceixen els socialistes valencians li ho va fer veure a Rajoy, aquest va respondre: «El rar seria que haguessin dit una altra cosa. Només Bárcenas parla» de la caixa b «per diluir la seva responsabilitat. El que diguin els ´papers' no té cap valor».

Tant ell com Aznar compareixien a proposta de les acusacions populars, que es van mostrar incapaces de treure'ls d'un guió, que van mantenir contundentment. «Em pot preguntar 30 o 500 vegades de diferent forma que la resposta serà sempre la mateixa», va dir aquest últim en referència al registre manuscrit que Bárcenas va portar durant anys de les entrades i sortida de diner negre en el PP. «No he rebut cap quantitat que respongui a aquestes anotacions, si és que aquestes anotacions són certes o tenen algun fonament» o «jo no he conegut cap comptabilitat paral·lela i no he conegut més que l'oficial que es remetia puntualment al Tribunal de Comptes» van ser algunes de les afirmacions fetes per Aznar.

Fins i tot va desmentir les explicacions que el dia anterior havia pogut sentir el tribunal de l'exdiputat del PP Jaime Ignacio del Burgo, malgrat reconèixer-li el seu «gran servei a Espanya». Havia dit que el tresorer el 1991, Álvaro Lapuerta, li va començar a donar efectiu perquè li lliurés a un exconseller navarrès, Calixto Ayesa, per rescabalar-lo per un crèdit de la UCD que havia hagut d'afrontar, després que li hagués comentat la situació a Aznar. «No he tingut coneixement de cap d'aquestes accions o compensacions», va dir i va incloure en aquesta ignorància les relatives a víctimes del terrorisme, malgrat que aquestes sí han admès el contingut en els anomenats ´papers' de Bárcenas.

Aznar, que va voler declarar amb màscara malgrat fer-ho des del seu despatx de casa, ja no va admetre ni que l'expresident del Congrés Federico Trillo demanés una compensació econòmica, ni que se li pagués un pis a Jaume Matas quan va deixar de ser ministre per optar a la presidència de Balears, com diuen les anotacions de l'extresorer. En començar a declarar va deixar les coses clares: lluny de cobrar sobresous, va ser tan diligent amb Hisenda que fins i tot va declarar com a retribució en espècie la seva estada a la Moncloa com a president del Govern.

Encara que van coincidir en el missatge, el to, com és habitual, va ser diferent. Aznar va treure pit per Matas com a president balear, malgrat les seves condemnes per corrupció, i pels «800.000 afiliats» que amb ell va tenir el partit. Rajoy es va mostrar més contingut, però va apel·lar a «la seva militància de 40 anys» per negar haver notat l'existència de cap caixa b i va intentar ´orientar' les acusacions. «Veig que vostès utilitzen Bárcenas, amb massa alegria, com a argument d'autoritat i això és perillosíssim», va afirmar i va afegir en què «no hi ha ni una sola persona que hagi reconegut l'existència d'una caixa B. Només Bárcenas». El president del tribunal, José Antonio Mora, li va recordar que la funció de les acusacions és contrastar els ´papers' amb el seu testimoniatge i que era un testimoni. Rajoy ja havia qualificat de «demencial» l'últim dard que li havia dirigit l'extresorer: que li va lliurar una còpia de la comptabilitat B i la va destruir. «A mi no m'ha lliurat res. És metafísicament impossible que jo destruís uns papers. Mai no he triturat el que mai he tingut a les meves mans», va afirmar.