No són professionals sanitaris, però sense el seu imprescindible treball no podria tirar endavant la labor de metges i infermeres. Han estat (i continuen estant) «al peu del canó» durant tota la pandèmia, però denuncien la seva invisibilitat. Són les treballadores de la neteja, les ´kellys' (acrònim de Les quals Netegen), dels hospitals. «També existim, sí», dispara Anabel Gil, peó especialista en parets, sostres i finestres a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. «En la primera onada, sí que es va valorar més el treball del personal essencial, però crec que continuem sent invisibles», assegura aquesta dona de 42 anys i mare de dos fills.

Durant aquest any, no ha faltat «ni un sol dia» a treballar. Ho diu orgullosa. «Segueixo aquí cada dia, malgrat que sempre m'he sentit invisibilitzada. El Govern ens ha exclòs de la ´paga covid' i a nosaltres el covid-19 no se'ns reconeix com una malaltia laboral», denúncia Gil. Els professionals de la salut de Catalunya van rebre fins a 1.350 euros al setembre pel seu treball durant la pandèmia. Les netejadores van quedar fora.

A més, el Consell de Ministres va aprovar al febrer un reial decret llei que reconeix el contagi de coronavirus com una malaltia professional per a sanitaris i sociosanitaris. El personal de neteja d'hospitals va tornar a quedar-se fora. Gil creu que, dins de l'hospital sí que es veu el treball d'aquest gremi, però no així en el món polític. «Per als grans càrrecs sí que som invisibles», es queixa.

I, no obstant això, reivindica Gil, estan «al peu del canó», com els sanitaris. «Quan hi ha una urgència, corre el metge, la infermera i la de la neteja. De nosaltres també depèn la salut i seguretat del pacient perquè, si jo no descontamino bé, el pacient corre un risc», explica aquesta netejadora. Tot és una «cadena»: «Si jo no net, l'auxiliar no pot fer l'habitació i llavors no pot entrar el pacient».

Durant la primera onada , recorda, es van muntar molts llits extra, per a atendre l'allau de pacients, que va caldre desinfectar. «Igual que amb les ´plantes covid': cal netejar-les de dalt a baix, perquè si no no pot entrar el nou. Treballem caps de setmana. Vam fer el que va fer falta».

També van veure escenes de dolor. Dins de l'hospital, Gil veia com estava la gent. «Recordo especialment a un pacient que estava a urgències. Em va cridar l'atenció que era jove i va començar a tremolar quan li van dir que tenia covid. ´Què em passarà?', li va preguntar al metge. Em va inquietar molt», diu la netejadora.

També ella, que viu amb dos nens i la seva mare de 66 anys, va tenir «molta por» de contagiar-se. «Recordo d'arribar a casa, posar lleixiu en l'entrada, canviar-me la roba i no abraçar als nens en arribar», rememora. «Vaig apartar la meva vida aquells mesos perquè sol treball. I no ens van pagar les hores extra. Ens van donar un dia extra», assegura.

Milagros Vizcaíno, de 42 anys i també netejadora de Vall d'Hebron recorda els «nervis» i la «por» quan va esclatar la pandèmia. «Va venir de sobte. Ens van fer una formació súper ràpida. Mai havíem viscut una situació com aquesta», explica aquesta dona que porta dos anys treballant com ´kelly' després d'haver deixat el seu ús anterior com a perruquera. És mare de dos nens. Ella, que abans de la pandèmia treballava en les ucis, va passar a fer-ho també en les ´plantes covid': «On hi havia un cas de covid, aquí anava jo. Tenia uns nervis que em consumien».

Això malgrat que Vall d'Hebron portava ja dies esperant que es diagnostiqués el primer cas de coronavirus. «I, quan va arribar, quin estrès. Jo vaig arribar a les 13 hores i vaig sentir com em cridaven: ´Corre, Anabel, corre'. Em posaven un equip de protecció individual (epi) i era com veure una pel·lícula des de fora», recorda per la seva part Gil.

«Se'ns va informar [del virus] d'un dia per a un altre», certifica per la seva part José Antonio Cortés, de 29 anys, que com Gil és peó especialista de fons (és a dir, neteja habitacions totalment a fons) en Vall d'Hebron i que forma part d'una plantilla de neteja formada 80% per dones. Va haver-hi un sobtat canvi de protocols. I també d'una manera de treballar. «Ara et fixes molt més en els detalls a l'hora de netejar tot», compte.

«Nosaltres també hem vist gent morint-se. A mi em va marcar veure taüts en les plantes i en els soterranis. Veure com moria tantíssima gent», relata aquest jove. «A mi em va marcar veure com pacients que s'estaven morint no podien acomiadar-se dels familiars», destaca Biscaí. «Jo, que estic en la zona infantil, veure a un nen contagiat sense cap familiar amb ell és molt dur. Per això crec que la nostra funció és molt bona, perquè el ratet que som a l'habitació sol dir-li alguna cosa al pacient alegra una mica», afegeix. Després dels temors i l'estrès de la primera onada, ara asseguren estar adaptats. «Ja no entrem amb por de netejar», diu Vizcaíno.