«M'ha sobtat de tots els partits, inclosa la CUP, l'escassa predisposició a córrer riscos polítics»

«He comptat amb poques amistats entre la classe política», diu només arrencar el dietari, que desprèn un amarg sentiment de soledat i decepció del seu pas per la presidència. És aquest el resum de la seva experiència a la Generalitat?

Soledat, certament. Decepció, també, però m'enduc un record magnífic de la ciutadania. I ho voldria posar de relleu. Una cosa ha estat la classe política catalana; l'altra ha estat la gent, per la qual m'he sentit molt càlidament acollit. Una ciutadania extraordinària, que m'ha explicat els problemes que tenia, algú fins i tot m'ha agraït alguna cosa, també se m'ha criticat. La força de Catalunya és la de la seva gent.

Assegura que «no estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l'ambició ni la força que calen». Creu que aquesta és una bona autodefinició del que ha de ser un president de la Generalitat?

En el llibre el que volia era explicar-me i ser sincer, sobretot amb la gent, a qui li devia. Jo vaig entrar en la política catalana després dels fets d'octubre, amb gent a la presó, a l'exili, i no m'imaginava que les desavinences, les deslleialtats, fossin tan profundes, perquè tots teníem el mateix objectiu. A qui vulgui continuar a la presidència, li cal un plus més d'ambició necessària que jo potser no tenia per enfrontar-me a una situació que no vaig entendre que fos tan cruel.

Recorda al llibre que el 2015 va ser un dels promotors de la «llista sense polítics». La política no és per als polítics?

(Riu). Una cosa és la política dels estats, l'altra és la un d'un país que vol ser estat. Les lluites són molt diferents. Estàs en un procés d'alliberament nacional, en què necessites de les màximes complicitats de tots els que comparteixen aquest objectiu, i no he arribat a entendre que hi hagi tantes desconfiances, tan profundes, que jo no vaig ser capaç de solucionar i que aquests dies encara segueixen.

Qualifica la relació entre Junts i ERC com de «recel atàvic», de «lluita a mort, sense fer presoners». Fins i tot de «dinàmica guerracivilista». Els dos partits semblen condemnats a tornar a governar. Creu que d'aquest clima pot sortir un govern bo per al conjunt del país?

Sí, perquè les guerres civils, com dic, s'acaben, si t'adones que el bé major t'obliga a arribar a un acord. No és necessari que els polítics siguin amics, però sí lleials i constructius respecte del que s'ha pactat. I com que segueixo pensant que és impossible arribar a la independència sense un acord de tots, confio que aquest llibre serveixi perquè no torni a passar el que jo vaig patir. El que jo vaig viure, millor.

Però en les guerres civils un bàndol acaba vencent l'altre. I si pot, l'aixafa.

També hi ha la generositat del vencedor. Als Estats Units, per exemple. Des d'aquest punt de vista és necessari de debò enterrar les destrals. Insisteixo: no cal que siguem amics. Això va de pacte, i lleialment s'ha de complir.

I creu que que això és possible havent viscut l'experiència de ser el president d'aquesta mateixa coalició i de la decepció que diu haver sentit?

És el que desitjo i el que espero que passi. Qualsevol altra solució no ens farà avançar cap a la independència.

«La política catalana és el que passa entre filtració i filtració», diu. Una definició dura.

Ho és, però això és un llibre i hi intentes explicar les coses d'una determinada manera. Em vaig trobar, malauradament, amb situacions en què coses que pensaves que es guardaven en estricta confidencialitat veies que eren exposades als diaris o a les xarxes socials. I no em sembla el més positiu.

En el llibre narra el que vostè va viure com a rebel·lia d'alguns consellers d'ERC, als quals truca en alguns per renyar-los. Creu que li feien cas, com a president de la Generalitat?

Sí. Vam estar dos anys i mig, i en un govern de coalició sempre hi ha discussions, al govern espanyol, per exemple Al diari íntim explico el que anava passant dia a dia en un moment d'una tensió enorme i de gran complexitat, perquè no havíem tingut una catàstrofe humanitària com aquesta des de feia algunes dècades.

En un altre moment del llibre lamenta la «degradació a què s'ha vist sotmesa la institució més importat del país». Degrada també la institució voler traspassar el poder polític a un ens privat com és el Consell per la República?

No. Quan a mi se'm planteja pla presidència i l'assumeixo ja dic que els quatre motors per arribar a la independència son la presó, l'exili, les institucions i la ciutadania. Els quatre havien d'avançar a l'hora; si algun es quedava per sota no aniríem bé. Cadascun té la seva funció, i el Govern de Catalunya, governa Catalunya.

Un moment polèmic del seu llibre és quan parla de Pere Aragonès: «Em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai». Podria aprofundir aquesta visió que relata del candidat a presidir la Generalitat?

No, és una frase d'un llibre de moltes pàgines.

Però sobta que digui això de qui probablement serà el seu successor.

En un context de molta tensió i responsabilitat, de tots els teus col·laboradors estàs demanant el màxim. Pere Cardús era el meu assistent més important i em va presentar la dimissió i ara és el cap de l'oficina. S'ha de contextualitzar en un moment de tensió i responsabilitat. Però si ho vaig escriure és perquè jo vaig tenir la impressió que el vicepresident i jo ho vivíem d'aquesta manera.

«Molts, massa polítics d'aquella legislatura, ja no estaven disposats de cap manera a córrer cap risc que pogués comprometre la seva carrera». Sembla que estigui vaticinant el que hem vist aquests dies de Jaume Alonso Cuevillas.

(Riu). No, en absolut. Com pot imaginar-se no tenia ni idea del que passaria al cap d'un any i escaig. Transcric el que passava aquells dies i sí que m'ha sobtat del que he viscut de la classe política, de tots els partits, inclosa la CUP, és l'escassa predisposició a córrer riscos polítics.

I no va preveure que les coses efectivament serien així?

No, jo pensava que anàvem a seguir allà on ho havíem deixat a l'octubre.

I es va sentir decebut.

Molt.

En un moment determinat del llibre, quan pensa si publicar un decret que desobeeix l'Estat, es demana: «L'arribaríem a poder publicar? Els funcionaris encarregats ho farien? I si el publiquem, en aquests moments, el seguiria la gent? No és aquesta una bona definició dels dubtes que provoca, en general, la desobediència?

Això m'ho qüestiono en un moment determinat pel confinament de Catalunya. El llibre és una esmena a la totalitat de la gestió de la pandèmia per part de l'estat i també una anàlisi sobre si les decisions que hem pres han estat pensant en la ciutadania, si hem pres les decisions correctes pensant en salar vides humanes o no.. Perquè hauríem pogut prendre altres decisions. El 15 de març el Govern va demanar el confinament i el govern espanyol no el va decidir fins al cap de quinze dies, i això va costar milers de morts. S'hauria pogut prendre una altra decisió. Quan el president Sánchez no autoritzava el confinament jo vaig intentar tirar-ho endavant amb les patronals i els sindicats, i s'hi van negar, per motius que jo vaig pensar que no estaven prou justificats aleshores. Crec que era molt important decidir-ho, perquè no concebia que el president de la Generalitat es pogués quedar a casa fent el confinament i un obrer de la construcció o de la indústria química hagués d'anar a treballar. No em semblava correcte ni just. I en aquell moment em vaig plantejar si publicava un decret sobre el confinament de Catalunya, sense patronals i sindicats. I si se'm faria cas. Però vaig seguir en la línia de pressionar el govern de l'Estat.

Van ser dies durs des del punt de vista emocional. En molts moments del dietari confessa estar a punt d'ensorrar-se. I explica que va necessitar ajuda psicològica.

És que és un dietari íntim, més que no pas polític. Hi explico com em sentia des que em llevava fins que anava a dormir. I sí, hi havia dies duríssims. Amb informes diaris de dos-cents o tres cents morts.

Quina és la millor experiència que s'endú del seu pas per la Generalitat?

El contacte amb la gent, com ja he comentat. Durant el confinament a Canonges vaig tenir l'oportunitat de reflexionar molt i sol sobre el que ens havia passat. I vaig adonar-me de la força que té la figura del president. Per mi, que era un nouvingut a la política, la gent tenia un respecte que atribueixo a la força del símbol, del mite, que arrosseguem des de Macià i que impregna la política del país.

Un apunt anoienc: a Marc Castells, dels escassos polítics locals que surt citat al llibre, el qualifica de «tipus especial». Què vol dir, amb més exactitud?

(Riu). Ho dic en el sentit que exerceix d'alcalde, amb molta autoritat. Es un alcalde fort.

Es viu més tranquil a Girona que a la Casa dels Canonges?

Trobo a faltar Canonges. Me'n vaig anar perquè em van inhabilitar i m'enfilo per les parets. M'hauria agradat continuar i considero que és una aberració la inhabilitació. Sense cap dubte, jo hauria preferit seguir la lluita contra l'epidèmia, perquè crec que tenia l'experiència per poder-ho fer.