El 30 de juny de 1961, Fidel Castro va tancar una tensa reunió amb els intel·lectuals cubans en la qual es van definir de manera controvertida els límits de la llibertat cultural. «No ens afanyem a jutjar la nostra obra, que ja tindrem jutges de sobres», va dir als escriptors que desconfiaven. I va afegir: «Temin altres jutges molt més temibles. Temin els jutges de la posteritat, temin les generacions futures que seran, al cap i a la fi, les encarregades de dir l'última paraula». Set dècades més tard, i prop dels 90 anys, Raúl Castro es retira de la vida pública i carrega sobre les seves espatlles el pes d'aquella sentència del germà gran.

L'han anomenat «el Xinès». També, «el Prussià», per la seva afecció als rigors. Durant dècades es va exhibir amb l'uniforme de general de quatre estrelles. Quan, a partir de 2008, Fidel va començar a fer servir el xandall Adidas per raons de salut, el seu germà va canviar la vestimenta militar i el control de les Forces Armades pels vestits i les «guayaberas». Va haver de substituir el Comandant en Cap en les funcions executives i, a més, dur a terme la primera etapa de la transició. Va abandonar el Consell d'Estat i el Consell de Ministres el 2018, però va preservar el seu lideratge en el Partit Comunista, tot i que finalment aquest càrrec també forma part d'un passat que ja és sotmès a escrutini.

Raúl, el menor dels set fills del matrimoni format per Ángel Castro Argiz, un emigrant gallec esdevingut terratinent, i per la cubana Lina Ruz González, es va iniciar en la política lluny de la tutela de Fidel. Mentre el seu germà triava el Partit Ortodox, ell es va vincular al prosoviètic Partit Socialista Popular. Va participar en totes les fases del procés que va fer caure el sergent Fulgencio Batista: l'atac contra la Caserna Moncada, el 1953, la presó, l'exili, la guerrilla a la Serra Mestra, que el va ungir comandant i, finalment, la presa de poder.

Se sol assenyalar que va ser Raúl, acompanyat per Ernesto Che Guevara, qui va defensar davant de Fidel la necessitat d'accelerar els temps de la revolució iniciada el 1959 i donar-li un caràcter socialista enmig de l'enfrontament amb els Estats Units. En certa mesura, sentia més afinitat amb els vells comunistes que amb els rebels de la Serra Mestra o la clandestinitat. Per aquest motiu, va propugnar amb entusiasme una aliança amb Moscou, afavorit, entre altres raons, pels seus primerencs contactes amb diplomàtics i espies. Aquest gir va provocar ruptures, esquinçaments i primerencs descontents interns.

Sis dècades enrere va repel·lir l'intent d'invasió anticastrista organitzat als Estats Units. Quan Guevara va abandonar l'illa es va convertir en la segona figura política de Cuba. Si Fidel va tenir el monopoli de la paraula i les imatges, Raúl va ser l'organitzador de l'aparell estatal i un guardià de l'ortodòxia. L'anomenat «període gris» de principis dels 70, marcat per la intolerància i les persecucions d'intel·lectuals i artistes, va comptar amb el seu aval.

La sobreactuada sobrietat pública contrastava amb les versions d'un home més procliu a la broma i el rom entre camarades d'armes. Un d'ells, el general Arnaldo Ochoa, va ser afusellat a l'estiu de 1989 després d'un judici per presumpte tràfic de drogues que encara porta la marca de la sospita. Raúl va aprovar l'execució invocant Josef Stalin, a qui va anomenar «el meu amic, el georgià». Els coneixedors sostenen que, en advertir que la Unió Soviètica s'ensorrava, va promoure l'entrada de les Forces Armades a l'activitat empresarial.

Dos anuncis històrics

Sota el seu comandament polític, Cuba va iniciar una obertura econòmica que encara ha d'aprofundir-se i curar les desigualtats intolerables que ha estat provocant. S'ha reformat també la Constitució. Amb la seva acostumada serietat, va formular dos anuncis històrics: el restabliment de les relacions diplomàtiques amb els Estats Units, el 2014 i, el 2016, la mort de Fidel. Va rebre aquell mateix any Barack Obama a l'Havana i després va suportar l'envestida de Donald Trump. El seu dit va assenyalar Miguel Díaz-Canel, de 60 anys, com el successor i responsable de mantenir viu el castrisme sense ja el pes tutelar dels seus fundadors. Ho ha de fer sota circumstàncies urgents.