La victòria d'Isabel Díaz Ayuso no és segura, però sí el més probable. L'última enquesta de El Mundo diu que PP i Vox sumaran 71 escons (la majoria absoluta és 69). I la del CIS li dóna a l'esquerra, en la millor hipòtesi, 73. Tot pot passar. Però una dada de la del CIS de Tezanos és reveladora. El 69% creu que guanyarà el PP i només el 9% el PSOE. Hi ha marea Ayuso.
Però Ayuso no podrà tornar a ser presidenta sense els vots de Vox. Haurà pujat molt, però seguirà igual: presidenta de Madrid. I sense haver augmentat el seu període de mandat (fins al 2023) i depenent no de Cs sinó de Vox. Bon negoci?
A Ayuso ningú li podrà discutir el gran salt. Del 22% del vot el 2019 al 40%, segons El Mundo, i al 36,7%, segons el CIS. Per què? S'emporta gairebé tots els electors de Cs (un nodrit 19%) a les autonòmiques del 2019. Ara sembla que Cs caurà a menys del 5% i es quedarà sense escons. No és una revolució -en les últimes legislatives les tres dretes ja van sumar el 52% dels vots- sinó un transvasament al PP dels vots de Cs, que va cometre el «pecat» d'aliar-se amb el PSOE a Múrcia.
Doblar vots (o gairebé) és, sense discussió, un èxit. Més perquè el PP venia del desastre de les catalanes de febrer (només 3 diputats de 135) i estava en molt mal moment pels judicis de Bárcenas. Quines són les claus d'aquest èxit? Una és que la millor defensa és un bon atac. Ayuso s'ha oblidat de les «patums» del PP i, directament, s'ha dirigit contra el Govern de Sánchez-Iglesias. No contra Gabilondo o Mónica García. Així puja de graó, es converteix en martell del «sanchisme», i es beneficia del desgast d'un Executiu que ha afrontat el coronavirus (fins i tot Merkel ho ha notat) i la crisi econòmica.
A més, per a molts electors de dreta i de centre (la meitat dels madrilenys i espanyols), un Govern socialdemòcrata és molest. Però el PSOE més Podem són l'infern. Miguel Ángel Rodríguez li va passar a Ayuso allò d'«Espanya em deu una» per la impactant dimissió d'Iglesias. I en una elecció parcial hi ha tendència a votar contra el Govern. Passi el que passi, Sánchez seguirà a la Moncloa, per què no aprofitar per provocar-li una rebolcada o, com a mínim, un cop de peu a a la cama?
I Sánchez es va equivocar tapant Gabilondo. El duel era Ayuso-Gabilondo i Sánchez només hauria d'haver saltat a l'arena al final. Mai a l'inici.
També ha estat rellevant que Ayuso hagi aixecat la bandera de castigar menys l'economia, la vida social i els restaurants que allò ordenat per Sánchez. La crítica -certa- és que les dades sanitàries de Madrid són pitjors. Però no tan pitjors com per haver generat alarma. Si hi hagués hagut por per la major permissivitat, els madrilenys s'haurien revoltat. O haurien empitjorat la seva valoració d'Ayuso.
Per què Madrid està pitjor que altres comunitats, però els morts, o internats a les ucis no són molts més? Potser per la sort, el general que Napoleó apreciava més en els seus nomenaments. Allò irrefutable és que la meitat dels madrilenys creuen que la seva presidenta va encertar.
I l'actitud menys dura, i sense greus conseqüències, davant la pandèmia alimenta el discurs que tenen prioritat l'economia i la llibertat personal davant de la disciplina col·lectiva i el tancament forçós de l'activitat. La coerció de l'Estat és maligna. Traduït: socialisme o llibertat. I això reforça el radicalisme contra els impostos, una altra de les seves banderes.
I aquí batega una pluja fina que ha captat bé Víctor Lapuente a El País en dir que s'ofereix un dolç programa per a amplis sectors de les classes mitjanes: paquet d'impostos molt baixos i serveis públics mediocres, però «suficients». Això de suficients és opinable, però Lapuente recorre a Lasquetty: altres comunitats espanyoles tenen impostos «molt» més alts, però no serveis «molt» millors. El problema és un altre, però hi ha electors que poden comprar-lo, el rellevant a l'hora de caçar vots.
Aquestes són algunes de les raons per les quals Ayuso doblarà els seus resultats. L'esquerra faria bé de no culpar el «feixisme» i en estudiar-les. Finalment, el «tot a l'esquerra», encara que només sigui verbal (Calviño pesa més que Iglesias), facilita la reacció del «tot a la dreta».
El nostre món és el món
