05 de maig de 2021
05.05.2021
Regió7
ENTREVISTA

«Hi ha situacions en què la medicina no pot fer res per un malalt»

Rafael Fernández assegura que l'any llarg que fa que es lluita contra la covid passa factura als professionals, tant físicament com emocionalment

04.05.2021 | 22:24
«Hi ha situacions en què la medicina no pot fer res per un malalt»

Cap del servei de l'UCI de la Fundació Althaia. Fernández assegura que els missatges que afirmen que la situació pandèmica millora no es corresponen amb el que es troben el dia a dia als hospitals i en serveis com el de Medicina Intensiva

La Unitat de Cures Intensives de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa ha viscut dies de sobresaturació a causa de la covid i també de pacients amb altres patologies. Els malalts no covid estan en un altre espai físic fora de l'UCI convencional. Una «mini UCI» en una de les plantes del centre, explica el cap de Medicina Intensiva i responsable del servei, Rafael Fernández. L'inici de la pandèmia va ser un «no viure», comenta, però al mateix temps estimulant. D'aquí a un mes i mig es jubila.

Quina és la situació de l'UCI a Sant Joan de Déu ?

La situació està millorant mol lentament. Però treballem el doble del que fem habitualment. Això setmana darrere setmana durant més d'un any, passa factura.

Factura física o emocional?

De tota mena. La percepció dels metges i de les infermeres, és que la seva situació professional és molt més esgotadora. Durant la temporada de grip sabíem que hi havia molta més activitat, però es tornava a l'estàndard normal, que no només és veure malalts sinó tota l'activitat que necessitem sí o sí com formació continuada, estar al dia, poder recapacitar, recollir dades pròpies per saber si s'estan fent les coses bé o no... Tot això és el que més s'ha quedat pel camí durant tot aquest any.

El perfil del pacient ingressat a l'UCI ha canviat respecte la primeria de la pandèmia ?

Quan ara algú comença a plantejar que el sistema sanitari no està tan malament perquè el número d'infectats és semblant hem de tenir en compte que la gran diferència és que fa una temporada aquest gruix de malalts ingressats era gent molt gran. Eren malalts que ja sabíem que si es posaven molt més greus l'UCI no els hi podria oferir una solució, perquè era una malaltia que podia amb ells. De tots aquells ingressats el percentatge de malalts que podia complicar-se per venir a l'UCI era un determinat número. Ara els que estan a planta són més joves i tenen unes condicions prèvies que si empitjoren, tots hauran de venir a l'UCI. Per tant encara que el número sigui el mateix, el contingut és molt diferent. I no només per la quantitat de feina que pugui representar, sinó fins i tot per tota la càrrega emocional que té. Ningú no veu igual un malalt que s'està jugant la vida amb 45 anys, que un amb 79. Totes les vides són iguals i compten igual, però la càrrega emocional per qui el porta, si veu que se li en va, és molt més exagerada en la gent jove.

L'edat dels pacients de l'UCI baixa i i els casos són més greus. És així?

El que s'ha d'entendre és que si traiem a fora tota la gent molt gran que ja està vacunada i que per tant no emmalalteix, però la quantitat de gent que tenim a l'hospital és la mateixa, vol dir que la malaltia és molt més greu. Hauríem de tenir la meitat de malalts, i no és així. La malaltia està sent més agressiva, i amb edats que fins ara no es posaven tant greus com per venir a l'hospital. Ens ha de preocupar.

Els missatges moderadament optimistes que ens duran al final de l'estat d'alarma, del toc de queda i nous horaris comercials, no es corresponen doncs amb el que es troben dins els hospitals?

Suposo que és el que en diuen la fatiga pandèmica. És difícil de mesurar i de posar-hi solució. Només per donar una dada: el criteri dels experts per desescalar el passat mes de juny era tenir 200 malalts a les UCI. L'última desescalada ja es va fer amb gairebé 300. I ara s'està parlant de fer-ho quan estem a la vora de 500. Per tant ja s'està fora de mida. Ja ningú fa cas dels criteris que ens vam autoimposar com a societat. Desescalarem igual perquè hi ha altres motius que ja no són els purament científics. La realitat és aquesta.

Què s'imagina que pot passar amb la desescalada que començarà la setmana vinent?

Es fa una mica difícil imaginar si desescalar serà tan horrorós o no. Tenim exemples de societats que han confinat molt més, com Holanda, i no els hi va bé. I altres que han desescalat més ràpid i tampoc els hi va tant malament. Igual és que això del confinament o de la restricció de la mobilitat té un cert paper però no tan important com ens imaginem. Ningú pot dir exactament què passarà.

I Rafael Fernández, cap de Medicina Intensiva d'Althaia, què faria?

Jo clarament m'atendria a la idea que la malaltia està sent prou agressiva com perquè tota aquesta gent i d'aquestes edats necessitin anar a l'hospital. El problema dramàtic que a vegades no veiem és que la realitat és molt tossuda i dels que ingressen a l'UCI, fins i tot amb aquestes edats, la quarta part es mor. Per tant vol dir que si ara tenim 500 persones a Catalunya, 150 d'aquestes es moriran. És el que estem pagant. Si ho empitjorem amb el que fem com a societat, tindrem aquesta càrrega. El preu no és només la molèstia personal de no poder fer vacances o no poder anar a la platja, sinó en vides, i això és bastant més dramàtic. El que s'arregla amb diners, com la sanitat, és qüestió de pagar-ho o endeutar-se, però la vida de la gent... I ara encara angoixa més perquè la gent que està marxant d'una edat que encara tenia molt projecte de vida per endavant.

Quina és la mitjana d'edat de les persones ingressades actualment?

Són menors de 70 anys. I en aquests moments tenim 3 persones per sota dels 50. I sense grans malalties prèvies, que era una altra de les idees que abans es tenia. Ara són gent que pràcticament no en tenen. No entenem per què. S'està buscant si serien factors genètics que farien que per la mateixa quantitat de malaltia hi ha qui ho passa com si res, i altres en canvi desenvolupen símptomes molt greus. Com que no tenim cap forma d'esbrinar aquí sí i aquí no, hem d'aguantar dos mesos més fins que la vacuna sigui ja més a prop de la cobertura suficient perquè molta d'aquesta gent no tingui la malaltia, i fins i tot perquè qui la tingui li sigui més complicat que la transmeti.

La vacuna és l'única solució?

Sí. Tota la resta, i fins i tot el que es diu de tractaments actius contra la malaltia són petits pedaços per intentar reduir una mica la gravetat quan ja estan greus.

Com s'imagina doncs la situació d'aquí a dos o tres mesos?

Jo crec que la gent encara mantenim molt l'esperança, l'espurneta, d'imaginar-nos que a mida que aquesta vacunació, que ara sí que sembla que s'ha accelerat, ens redueixi aquest problema a una situació ni que sigui crònica però molt menys intensa.

Es jubila. Marxarà tranquil?

Segur. Jo quan vaig venir aquí fa 13 anys de cap de servei em preguntaven quin objectiu d'equip tenia. I jo vaig contestar d'una forma senzilla: una UCI a la qual si la meva dona estigués greu, que es quedés tranquil·la i no fos necessari traslladar-la a Barcelona. I això és el que hem aconseguit. Jo crec que tothom ha d'estar tranquil, que si està greu i ha de venir a l'UCI d'Althaia té el 100 % de seguretat que estarà molt ben atès.

Ha hagut de prendre decisions difícils arran de la pandèmia?

Som una especialitat que ja estam avesats a això. Hi ha situacions en les quals hem de reconèixer simplement que la medicina no pot fer res més per aquell malalt. És el nostre dia a dia. Amb la covid van passar dues coses. La quantitat de vegades que t'hi trobaves al cap del dia. Calien moltes til·les i molts moments de reflexió i serenitat. I l'altra que al principi era una malaltia que se semblava a les que coneixíem però no li teníem feta la foto del tot, i per això moltes vegades simplement no vam ser prou clars a l'hora d'explicar-ho. És una malaltia que a certes edats és més forta que ells per molt que facis. No és que no vulguem tractar la gent de més de 80 anys, per exemple, o els hi neguem o els abandonem. Hem après i hem confirmat que la medicina no podia fer res més per ells si arribaven a cert punt de gravetat. Quan això està tant clar tampoc és una decisió difícil perquè tampoc decideixes res. És la malaltia qui ho ha fet. Si se n'hagués parlat més hauria fet menys mal a la gent que ha quedat amb la sensació que el seu avi ha mort una mica més abandonat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit