A l'Estany, població del Moianès que amb prou feines arriba als 400 habitants, la situació és força semblant a la dels micropobles de l'alt Berguedà. El consultori local només està obert dos dies a la setmana -dimarts infermeria i divendres medicina-, i durant la resta de jornades l'atenció se centralitza a Moià.

Tot i això, la proximitat amb aquesta població-Moià es troba a només 10 quilòmetres- suposa que l'equip del Centre d'Atenció Primària de Moià també s'hi pugui desplaçar ràpidament en cas que sorgeixi qualsevol urgència.

La particularitat d'aquesta població, no obstant, és que consta de diverses masies aïllades, i molts pacients no es poden desplaçar de manera presencial al consultori. Així doncs, és la metge o la infermera que ha d'anar a cada un dels domicilis; sovint per camins de difícil accés.

Gemma Pujols és la infermera de l'Estany que cada dimarts atén visites al mateix consultori i després es desplaça a domicilis. «Coneixem els seus cuidadors, els seus fills, el seu entorn, i això crea un vincle molt especial que no hi ha en zones amb més població», assenyala Pujols.

Durant els moments més crítics de la pandèmia, l'atenció també es va centralitzar al CAP de Moià. Tot i això, Pujols considera que «en tot moment vam intentar atendre tota la gent que ho va necessitar» i recorda que, en alguns casos, també es van realitzar visites als domicilis.

Regió7 ha acompanyat la infermera i el seu ajudant -un estudiant en pràctiques- a atendre dos pacients que resideixen en masies disseminades del nucli de l'Estany. A part de l'estricta consulta mèdica al pacient, Pujols explica que «hi ha tot un equip al darrere que ens traslladem qualsevol signe d'alarma a nivell social»,com ara les condicions d'habitabilitat de la casa o sobre el dia a dia i la cura que es té de la persona.

Un tret comú dels dos pacients que ha pogut visitar aquest diari és l'estat força deficient dels seus domicilis i que no tenen algú que constantment els pugui cuidar i ajudar en les feines del dia a dia. A nivell de salut, però, el més delicat és el primer pacient. Als seus 87 anys, està anticoagulat, té poca mobilitat, i només disposa de dos persones que el cuiden a temps parcial -una cuidadora i el seu nebot, que també treballa-.

«Estic empresonat»

«M'agradaria estar més valent i poder baixar al poble, però ja fa temps que estic aquí empresonat», reconeix el testimoni. A més, l'estat del pacient conflueix amb una circumstància sentimental de no menor rellevància. El seu germà, amb qui convivia fins fa poc temps, es troba ara a la residència, i això accentua el seu sentiment d'impotència i tristesa.

D'altra banda, el segon pacient té 67 anys es troba en un estat de salut menys delicat, o com a mínim així ho aparenta. Això sí, pateix una artritis que l'impossibilita conduir, i aquesta circumstància pren especial importància tenint en compte la gran dificultat per accedir a la seva casa -sobretot per les condicions del camí-.

Al domicili hi conviu amb la seva germana, que té greus problemes d'esquena. Viuen sols, i no tenen cap persona cuidadora ni familiar que els cuidi. Davant les dificultats per realitzar les tasques del dia a dia, se'ls hi va destinar un Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) que els visita i ajuda unes hores cada dia.