És el col·lectiu més nombrós del sistema sanitari. I essencial. Un pilar bàsic. Però sovint invisibilitzat, a remolc d’altres professionals sanitaris com els metges tot i que cada cop amb més competències i responsabilitats. Durant el pic de la pandèmia les infermeres van ser imprescindibles per parar el cop, i ho continuen fent ara. Ahir es va celebrar el Dia Internacional de la Infermeria, una jornada durant la qual han rebut agraïments de diversos sectors. Reclamen, però, més reconeixement institucional i social, i reforçar les plantilles perquè no donen a l’abast.
Regió7 ha parlat amb sis infermeres i infermers de la Fundació Althaia, Sant Andreu Salut i l’Institut Català de la Salut. Coincideixen en diverses reflexions: que la feina de les infermeres, aquella essencial, no ha canviat: la de tenir cura de les persones.
Sí que ha canviat, però, la forma de fer-ho. La pandèmia ho ha capgirat tot , expliquen, com la irrupció dels equips de protecció, nous protocols, treball en equip o el rol de les auxiliars d’infermeria, que en alguns casos han hagut de substituir les pròpies infermeres. «Ara fan tècniques més complexes perquè nosaltres hem hagut de fer altres coses. Són les reines dels PCR», comenten. Infermeria també s’ha demostrat cabdal a l’hora de plantar cara a la covid en forma de vacuna.
Una mostra de reconeixement social, de consideració, seria que la població actués amb la màxima prudència davant el final de l’estat d’alarma, asseguren.
Manresa és una ciutat formadora d’infermeres i infermers. És l’orígen de l’actual campus Manresa de la UVic-UCC. Actualment hi ha 438 estudiants d’Infermeria a la FUB-UManresa: 136 a primer; 109 a segon; 113 a tercer i 78 a quart.
Joaquim Pascual
Infermer de l’ICS adjunt a direcció a Sant Joan de Vilatorrada
«Hi ha problemes per explicar què oferim»
Joaquim Pascual té 29 anys i és d’Igualada. Treballa d’infermer al CAP de Sant Joan de Vilatorrada, on és adjunt a direcció. Comenta que «les infermeres, i no només a Primària, són a primera línia en l’atenció al pacient», però té dubtes que es reconegui aquest paper bàsic.
«No sabria contestar de forma global. Jo crec que en general tenim serioses dificultats i les continuarem tenint per explicar què és el que oferim». Continua dient que «ens dediquem a una activitat molt innata, tenir cura, i estretament vinculada a la dona, i això ha implicat d’una forma injusta percepcions negatives que han dificultat el reconeixement de les seves competències professionals». Posa un exemple: a Primària cada ciutadà té assignada una infermera, i «no m’equivocaria si dic que un percentatge molt alt de la població no ho sap. Dels qui sí que ho saben, un altre percentatge molt alt no sabria dir quina cartera de serveis ofereix». És una situació que es donava abans de la pandèmia, i que hi continua sent ara».
Invisibles en pandèmia
Més exemples. Insisteix que Primària s’ha invisibilitzat molt durant la pandèmia -a diferència de la tasca als hospitals- quan «el 80% dels casos han sigut lleus i han recaigut a Primària».
També diu que la majoria de proves s’estant fent a Primària, i que la vacunació també tradicionalment «l’ha pilotat Primària». En canvi «la infermeria ha estat poc visible en el context de la pandèmia, i Primària més, perquè pràcticament no se’n parla».
En definitiva, Pascual té la sensació que «Primària no és tant apassionant com a producte per explicar tot i que és l’àmbit assistencial més pròxim al ciutadà».
Davant de tot això, faria falta més reconeixement social i institucional, i també donar a conèixer amb més profunditat la cartera de serveis que ofereix infermeria a Primària. «Tenim competències tècniques, però també un saber fer per treballar i assumir responsabilitats». És del parer que «quan tenim un pacient definim responsabilitats i col·laborem amb la resta de professionals. Som un agent de salut més dins el sistema», i sovint no és té prou en compte.
Abans de treballar a Sant Joan de Vilatorrada Pascual va ser al Servei de Vigilància Epidemiològica, i va viure l’explosió de la covid i el confinament de la Conca d’Òdena. «Ningú no s’esperava» la irrupció de la covid tal i com va anar, comenta. «El que vam viure amb més preocupació va ser la incertesa, no veure en quin moment es podria sortir d’aquí o trobar l’equilibri en el dia a dia de l’assistència».
Per això reclama molta prudència encara. «El que necessitaríem és que tothom es comportés d’una forma molt responsable. A Primària no hem parat de veure covid, i ens preocupa que hi hagi un increment de casos per la flexibilització de les mesures».
Gala Garcia
Infermera de la residència de Sant Andreu de Manresa
«S’han de valorar més les residències»
«El paper de les infermeres i del personal sanitari en general de les residències no està prou valorat», opina Gala Garcia. De 40 anys, en fa 13 que treballa a la residència Sant Andreu de Manresa de la Fundació Sant Andreu Salut. Afirma que «totes som infermeres», sigui en una residència o en una UCI. «Tenim uns rols i unes activitats diferents i potser no fem tantes tècniques», però el personal de les residències s’hauria de valorar més, defensa.
Les residències de gent gran van patir molt durant el pic de la pandèmia, ara fa un any . «No estàvem preparats, però ningú no ho estava», reflexiona. «Va ser molt dur», recorda.
Dels aplaudiments que rebien en ple confinament comenta que «fèiem la feina que ens tocava. va estar molt bé, però el que demanem els sanitaris en general és molta prudència. S’ha acabat l’estat d’alarma però la pandèmia hi continua sent, i qui es posarà malalt és la gent jove perquè la gran ja està vacunada. Hem de ser molt pudents. Entenc el jovent, però hem de tenir cap i pensar que, si no, no s’acabarà mai».
Primers en vacunar-se
Segons García en aquests moments a les residències hi ha tranquil·litat però «molt control». Les persones que viuen en residències de gent gran i els treballadors van ser els primers a rebre la vacuna contra la covid per frenar la malaltia que va fer estralls. «A la residència no hi ha casos, però estem a l’expectativa perquè li tenim molt respecte». La corba de la covid ha baixat en picat a les residències de gent gran des que estan vacunats.
La pandèmia no ha canviat el paper de les infermeres, pensa. «Continua sent el mateix perquè les persones tenen les mateixes necessitats». També a les residències. Tot i la vacuna explica que es mantenen els controls higiènics i sanitaris «perquè no ens torni a aparèixer».
La residència de Sant Andreu es manté sectoritzada per unitats de convivència. «Hem de mantenir els grups bombolla. Com a les escoles, però intentem tornar a la normalitat. Com a qualsevol casa, perquè la residència és casa seva».
Del moment més cru de la pandèmia Garcia comenta que «va ser molt difícil. T’emociones recordant-ho. Ho vèiem a la Xina i no ens imaginàvem que arribés». També explica que els símptomes de la malaltia amb la gent gran va ser diferent a la d’altres col·lectius: «podia ser una diarrea, falta de gana, deixadesa. No sabíem cap on anar. Ningú no ho sabia i tot estava col·lapsat». «Sempre hem fet acompanyament al final de la vida, però viure-ho sense que els familiars fossin al seu costat va ser molt dur», diu emocionada.
També va patir conseqüències a nivell personal. Les seves filles van anar a viure a casa dels avis uns mesos. «Quan plegava les anava a veure des del balcó. Mai no havia patit tanta angoixa».
Laura Rodríguez
Infermera d’urgències a la fundació Althaia de Manresa
«L’essència de la feina és la mateixa»
Laura Rodríguez, de 28 anys, treballa a l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Urgències. Tres setmanes abans que esclatés la pandèmia ho feia a la Clínica de Sant Josep. Es va obrir una convocatòria interna a Althaia, s’hi va presentar i va canviar. Després de dues setmanes de formació, a la tercera va començar a treballar al nou lloc. «I ens vem trobar amb tot. Van ser setmanes molt dures. No érem conscients del que ens venia a sobre». Explica que «entràvem a treballar, ens vestíem tots junts, ens posàvem els EPI i estàvem molt angoixats perquè no sabíem ben bé a què ens ateníem ni a què ens enfrontàvem. Cada dia anava a més»
Opina que amb la pandèmia no ha canviat «l’essència de la nostra feina. És la mateixa: curar malalts». Diu que sí que ha canviat la forma de fer-ho, amb un plus de pressió i càrrega de feina per atendre malalts complexes. Considera que la professió no ha guanyat en reconeixement, i ho exemplifica amb les escenes que s’han vist al final de l’estat d’alarma. «Moltíssima gent va sortir al carrer a celebrar ben bé no sé què».
Ester Lladó
Infermera a l’Hospital de Sant Andreu de Manresa
«Sort n’hem tingut, del treball en equip»
El companyerisme va ser i continua sent el salvavides dels professionals sanitaris, assegura Ester Lladó. De 45 anys, treballa a l’Hospital de Sant Andreu, on a l’inici de la pandèmia, i també ara, atenen malalts complexes, amb més d’una patologia. Generalment gent gran a qui la covid ha colpejat d’una forma especialment crua. Lladó recorda com havien d’acompanyar els malalts sols, aïllats. «En el meu cas ho vaig passar molt malament. Emocionalment és molt dur. Ens cauen les llàgrimes a tots». Explica que «hi havia situacions dramàtiques com qui s’acomiadava de la família. Intentaves no involucrar-te però ho acabes fent perquè no deixes de ser persona». A tot això cal afegir-hi el cost a nivell personal. Lladó, per exemple, es va confinar tres mesos sense veure els seus fills per evitar contagis. Respecte el rol d’infermeria considera que «hi ha famílies que són molt agraïdes i altres que davant la impotència ho paga amb qui pot, i les infermeres són les primeres que paren el cop». Ara la situació a Sant Andreu ha millorat després de la vacunació a la gent gran.
Manel Mingo
Infermer a l’UCI a la fundació Althaia de Manresa
«Quan descansaves volies ser a l’hospital»
«Durant el pic de la pandèmia tenies una sensació estranya. Necessitaves descansar perquè estaves desgastat físicament i psicològicament. Però quan eres a casa, el cap pensava que havies de ser a l’hospital, que hi faltaven mans». Manel Mingo, de 52 anys, és infermer a l’UCI de Sant Joan de Déu. Abans de l’emergència treballava a quiròfans de la Clínica de Sant Josep. La situació, comenta, és crítica a l’UCI, amb molts ingressats i més joves que no pas abans.
Creu que en general es valora la tasca de les infermeres i infermers, i que la pandèmia hi ha ajudat. El fet d’haver de fer d’enllaç entre pacients i famílies també hi ha contribuït. «Sovint senzillament aguantaves el mòbil per fer una vídeo trucada. Et trobaves en situacions molt íntimes i emotives. Ens han caigut més d’una i de dues llàgrimes», recorda emocionat. Sense poder fer cura de salut ni carregar piles durant tot aquest temps, opina que el suport entre companys ha sigut clau. «Portem més d’un any veient situacions molt crítiques, i hi ha dies que ho engegaries tot».
Paqui Garcia
Infermera de l’ICS. Adjunta a direcció al Baix Berguedà
«Somies en la feina, PCR i vacunes»
Paqui Garcia, infermera de l’ICS adjunta al Baix Berguedà, dubta que a nivell global infermeria estigui més reconeguda arran de la pendèmia. «M’agradaria pensar-ho, però no ho sé pas. Nosaltres sí que hem canviat molt», comenta.
Garcia, de 58 anys, tan és atenent residències del Baix Berguedà, com fa atenció comunitari o posa vacunes de forma voluntària. «L’escenari és molt diferent d’abans. Hem anat aprenent i la gent s’ha adonat que ens hem adaptat i l’esforç que hem fet per per donar una millor qualitat». Assegura, però, que la situació és complexe, que els professionals estan esgotats, i que fins i tot «et replanteges els teus valors. No som superherois», sentencia. «A les nits somies en la feina, amb PCR, amb vacunes».
Defensora de l’atenció primària, opina que infemeria és un pilar bàsic. «Tenim molta capacitat resolutiva, de reorganitzar-nos, adaptar-nos i de resiliència». «A nivell de poble tenim una altra imatge . Em sento valorada i més realitzada a primària que no pas a un hospital», on hi va treballar 12 anys.
