Acadèmics i activistes coincideixen en el fet que la crisi econòmica i financera global iniciada el 2008 i les polítiques d’austeritat pressupostària i de retallades socials van fer coincidir, ara fa deu anys, a les places persones i col·lectius procedents de lluites socials anteriors com l’ecologisme, l’accés a l’habitatge, el feminisme, el pacifisme o l’altermundialisme amb joves i adults de classes mitjanes i treballadores que fins aleshores no s’havien polititzat. Segons el politòleg Toni Rodon (UPF), la fins aleshores «desafecció», definida com a cinisme i passotisme, va «mutar en insatisfacció», cosa que va comportar més implicació i mobilització de la ciutadania. Ivan Miró, activista de la de la cooperativa Ciutat Invisible, diu que es va passar del «nihilisme i la resignació» a la «repolitització del malestar».

El salt a la política d’aquell moviment no va ser immediat. En les eleccions d’aquell 2011 el PP va guanyar majoritàriament a tot l’estat i a Catalunya CiU va tenir bons resultats. El 2014 Podem va treure cinc eurodiputats. Podem, els comuns i altres confluències a Catalunya van aconseguir alcaldies en grans ciutats com Barcelona, Badalona o Madrid, i Cs i CUP també van obtenir bons resultats en ajuntaments importants.

Jordi Mir, del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF, explica que alguns dels moviments socials previs al 15-M van néixer o créixer gràcies a aquella acampada. Però l’entrada amb força a les institucions, fins i tot governant-les, de persones i discursos procedents directament d’aquells moviments socials «difícilment s’hagués vist sense el 15-M». De fet, Rodon considera que una de les grans novetats del 15-M és que no només volia influir en les institucions com feien anteriorment altres moviments, sinó entrar-hi per canviar-les des de dins, cosa que, segons ell, no ha acabat d’aconseguir.

El politòleg de la UOC Marc Sanjaume creu que el sistema polític, institucional i de partits ha absorbit part del discurs dels indignats, però no ha canviat «el moll de l’os» com la Constitució, les polítiques públiques d’habitatge, educació, pensions o sanitat, o la representació democràtica, ni tampoc el paper de la banca o les multinacionals, entre altres. Els dos grans partits del sistema bipartidista, PP i PSOE, s’han «replegat» i han «intentat cooptar» el moviment i fer alguns canvis «de maquillatge», però també han incorporat les noves formes de fer política iniciades per aquells indignats. El sistema, ha fet que els nous partits acabin funcionant com els vells, diu aquest politòleg. Fins i tot, com a reacció, han sorgit o crescut partits contraris al 15-M, com Cs o Vox. De moment, però, els dos vells grans partits segueixen guanyant les eleccions per davant dels seus rivals més petits i nous.

Segons Xavier Torren,politòleg de la UB, la falta de consolidació i aplicació de les propostes del 15-M es deu en part a la «base teòrica feble» dels seus líders. «Tots els moviments socials tenen cicles, però l’impacte social del 15-M hagués perdurat més si els seus líders tinguessin més lectures», explica, i afegeix que «els polítics tenen molta formació en el màrqueting de la política, però no en polítiques públiques, creuen que els discursos en si mateixos ja fan els canvis socials».

Simona Levi és molt crítica amb Podem, a qui acusa de «trair» el moviment, apropiar-se del seu discurs i «manipular l’imaginari col·lectiu» tot i que «no eren a les places». «Va usar aquesta energia, les noves formes de governança, la sostreu dient que ells la representen, sense haver-hi participat en absolut i li treu potència davant de l’opinió pública; per això es va reduir l’impacte del que realment la societat civil organitzada estava demanant i el transforma en les reivindicacions bàsiques d’un partit d’esquerres i interessat com Izquierda Unida, no aporta cap canvi o innovació», recrimina. No obstant això, aquesta veterana activista digital compara el llegat del 15-M amb el de la Revolució Francesa, la Segona República espanyola o el Maig del 1968 a París: «són moviments molt innovadors, amb idees i formes molt noves que ràpidament són cooptats o destruïts fins i tot per enemics interns, però deixen un substrat que perdura en el temps». Segons ella, el dels indignats no va ser «un moviment» sinó una «energia que produeix molts moviments».

Jordi Mir destaca que una de les grans novetats i aportacions del moviment ha estat que algunes de les mobilitzacions no només eren per fer-se visibles al carrer, sinó que tenien objectius concrets i immediats, com els ‘escarnis’, les ocupacions de sucursals bancàries o energètiques o l’aturada de desnonaments. Segons ell, aquesta és una de les grans aportacions d’aquelles mobilitzacions que encara perdura.