El Roger Riera és veí de Navàs i és de les primeres generacions que pot abraçar-se o agafar de la mà públicament la seva parella. Els darrers 16 anys, des de la legalització dels matrimonis entre persones del mateix sexe, els drets del col·lectiu LGBTI han avançat. Però una de les grans conquestes recents, i per la qual encara es batalla a les comarques de la Catalunya Central, no està sobre documents oficials ni entre articles jurídics, sinó al carrer. Més parelles joves del mateix sexe mostren el seu afecte amb llibertat sense sentir-se estranys enfront la mirada dels altres. Per això veuen menys la necessitat de marxar a viure a ciutats més grans.
El col·lectiu a la Catalunya Central té clar que l’homofòbia és present i encara n’hi ha que no s’atrevixen a fer-se un petó per evitar comentaris i mirades, especialment en els municipis petits. Però l’aparició els darrers anys de més col·lectius a les comarques centrals que representen les persones LGBTI i lluiten contra la discriminació és una mostra que la normalització de l’homosexualitat i la transsexualitat avança, encara que sigui a marxes forçades.
Aquesta realitat ha començat a posar fre a un fenomen del col·lectiu a la Catalunya Central, el del sexili. És a dir, persones que marxen del seu municipi i se’n van a la zona metropolitana per viure amb llibertat la seva sexualitat.
Precisament, Roger Riera, de 22 anys, és un dels responsables del Triangle, entitat que representa el col·lectiu LGBTI a Navàs. «No conec persones de la meva generació que hagin hagut de marxar per viure més lliurament la seva sexualitat», afirma, però incideix que la normalització és recent i que cal ser conscients que, fins fa poc, persones homosexuals i transsexuals «marxaven a Barcelona o, fins i tot, emigraven a un altre país». Triangle ha jugat un paper fonamental en un municipi petit com és Navàs perquè «l’ambient del poble sigui obert» i que la lluita per la igualtat sigui menys dura que abans, tenint en compte que en pobles petits els que reivindiquen més drets per al col·lectiu s’exposen a un entorn on tothom es coneix.
Divendres va tenir lloc a la sala Cal Llobet de Santpedor una taula rodona d’entitats LGBTI del Bages. Un dels actes previs a la commemoració del Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, que se celebra avui. Hi van intervenir set associacions, la majoria nascudes els darrers cinc anys, que van mostrar que el col·lectiu té cada cop més veu a la societat i estan disposats a lluitar per la igualtat i la seva normalització. L’associacionisme està sent clau a la Catalunya Central perquè homosexuals surtin de l’armari cada cop amb més naturalitat i per fer front a entorns hostils. La taula rodona, precisament, anava encaminada a ressaltar la importància de fer xarxa.
Menys por a sortir de l’armari
«Les xarxes socials, en el seu sentit més ampli, han ajudat a la sensibilització. Així, persones d’un mateix municipi es poden conèixer amb més facililitat», explica la tècnica del Servei d’Atenció Integral (SAI) del Consell Comarcal del Bages, Gemma Franch. Precisament en la diagnosi del pla per als drets LGBTI a la comarca es va posar en evidència que emigrar era un experiència generalitzada.
«Ara no passa tant i més gent aposta per quedar-s’hi. Tot i això, no hem de perdre de vista que continua passant i n’hi ha que necessiten marxar un temps per reafirmar-se i empoderar-se abans de tornar a la comarca i participar o crear iniciatives», ressalta. Les entitats tenen clar que la igualtat social i jurídica encara és lluny i que cal lluitar per no fer passes enrere enfront una extrema dreta homòfoba que guanya força.
«A Barcelona vaig descobrir que la meva orientació no era cap patologia»
«Va ser arran de viure a Barcelona, i entrar en contacte amb joves de la mateixa edat, que vaig descobrir que l’homosexualitat no era una patologia», explica David Clusellas, de 41 anys i actualment veí a Sant Fruitós. Hi viu amb el seu marit, Joan Romero, amb el qual està casat des de fa deu anys, i el seu fill. Clusellas va néixer i créixer a Avinyó i assegura que marxar a Barcelona als 18 anys per estudiar a la universitat li va «canviar la vida», sobretot en entrar en contacte amb associacions i especialistes mèdics.
«Pensava que no tornaria mai al Bages perquè l’ambient als anys 80 i 90 era tòxic per al col·lectiu», recorda. Marxar de la comarca va suposar un alliberament, però no va ser el darrer cop que va haver d’emigrar. «Vivíem a Perpinyà i vam decidir tornar al Bages perquè l’ambient s’estava enrarint amb l’arribada del Front Nacional, l’extrema dret francesa, a l’Ajuntament», afegeix Clusellas. No se sentien còmodes en una ciutat on un gruix de la població simpatitza amb idees homòfobes i, a més, va viure episodis a la feina que el van incomodar. Una senyal inequívoca que la lluita per la igualtat de drets pot recular.
La seva parella, Joan Romero, és de Sant Joan de Vilatorrada i assegura que no va marxar del Bages. Va descobrir que era homosexual als 21 anys, però també va patir discriminació en empreses on havia treballat, com quan li van treure del sou els dies que va faltar a la feina per gestionar l’embaràs subrogat. «Em van dir que era il·legal, i em va doldre», afirma.
