Dilluns passat va prendre possessió de la Presidència de la Generalitat el republicà Pere Aragonès. Totes les cròniques afirmen que és el 132è president de Catalunya, però hi ha fonaments històrics i jurídics més que raonables per a sostenir que es tracta del 133è, perquè en falta un: el socialista Manuel Serra i Moret.

A les acaballes de la Guerra Civil, l’1 d’octubre de 1938, el Parlament de Catalunya celebrà la seva darrera sessió –la següent tindria lloc a l’exili mexicà–, en la qual s’elegí Josep Irla i Bosch com a president de la cambra catalana i Antoni Rovira i Virgili i Manuel Serra i Moret, respectivament, com a vicepresidents primer i segon.

A conseqüència de l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre del 1940 i d’acord amb l’estatut interior de Catalunya, Josep Irla assumí oficialment i interina la presidència de la Generalitat i, conseqüentment, Antoni Rovira passà a ocupar la presidència del Parlament que deixava vacant Irla i Manuel Serra la vicepresidència primera.

El 5 de desembre del 1949 moria a Perpinyà el president del Parlament i en aplicació de la legalitat catalana Serra havia de prendre el relleu a Rovira al capdavant de la cambra legislativa. Es suscità una encesa polèmica perquè els diputats d’ERC, encapçalats pel grup que residia a Mèxic, consideraven que el socialista estava inhabilitat pel càrrec pel fet d’haver estat ministre del govern espanyol a l’exili. Amb aquest subterfugi intentaven evitar un president del Parlament aliè a la seva formació política. Són diverses les missives creuades entre Josep Tarradellas i Martí Rouret, un dels dirigents d’ERC a Mèxic, en aquest sentit. Efectivament, Serra i Moret havia acceptat la proposta d’Álvaro de Albornoz per ser ministre sense cartera per a Europa del Govern de la República a l’exili, però dimití el 30 de març del 1950 per assumir la presidència del Parlament. En el context d’aquesta pugna per la presidència del Parlament, Pere Foix escrigué:

«Sorpresos per aquesta insòlita actitud, en trobar-nos amb un diputat d’ERC, i fer-li la pregunta escaient, ens contestà que, en efecte, no admetien Serra i Moret com a president del Parlament, no solament perquè havia estat ministre, ans per no ser d’Esquerra Republicana.

- Tu comprendràs –afegí Martí Rouret, que és el diputat a qui ens referim– que no és admissible que un diputat que no sigui de la majoria ostenti la Presidència del Parlament. Serra i Moret és un home al qual jo admiro i reconec la seva vàlua política i intel·lectual, alhora que la seva honestedat personal, però d’això a què pugui ser el president del Parlament hi ha un bon tros.

Argumentàrem que Nogués i Biset, diputat a les Corts i pertanyent a una minoria, era en aquell moment el president del Parlament espanyol, amb la conformitat de la resta de diputats espanyols. Per altra banda, el malaguanyat Rovira i Virgili, durant un temps fou conseller del govern català a l’exili i president del Parlament alhora, i mai ningú no en protestà a desgrat de la incompatibilitat de càrrecs.

- Oh, com que Rovira era de l’Esquerra, no vam dir res! –contestà en Rouret–. Si en Serra fos del nostre partit, tot rutllaria. I pel que fa als diputats espanyols, són lliures d’acceptar la Presidència que els plagui. A més d’això –continuà en Rouret–, la minoria a la qual pertany en Serra és inexistent».

El cert és que oficialment Manuel Serra i Moret és considerat President del Parlament des del 5 de desembre del 1949 (data de la mort de Rovira i Virgili) fins al 5 d’agost del 1954, quan fou elegit Francesc Farreras i Duran, que n’exercí fins a les primeres eleccions democràtiques del 1980.

El 7 de maig del 1954, Josep Irla dimitia com a President de la Generalitat per motius de salut i Serra i Moret, per tant, hauria d’haver ocupat la vacant, però els diputats d’ERC no ho podien permetre i s’hi oposaren frontalment. Proposaren a Pau Casals la presidència, però aquest declinà l’oferta. Finalment el conflicte es va resoldre el 5 d’agost amb l’elecció de Josep Tarradellas i Joan. Fou la primera i única reunió del Parlament de Catalunya a l’exili. L’elecció va tenir lloc a la residència de l’Ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, ubicada al número 7 del carrer Londres, és a dir, en territori de jurisdicció espanyola i catalana. Cal tenir en compte que Mèxic era l’únic país important del món que reconeixia el govern republicà com a legítim. Hi assistiren físicament 9 dels 83 diputats del Parlament: Salvador Armendares, Enric Canturri, Antoni Dot, Josep Folch, Garles Gerhard, Francesc Farreras i Duran, Josep Riera, Estanislau Ruiz Ponsetí i Martí Rouret. Quinze més emeteren el vot per correu. La presidència de la sala de sessions era presidida per una gran bandera catalana i a la seva dreta, una de republicana.

Des d’un punt de vista legal, doncs, caldria considerar Manuel Serra i Moret com a legítim president de la Generalitat entre el 7 de maig del 1954, data de la dimissió de Josep Irla, i el 5 d’agost següent, en què fou elegit Tarradellas. Mentre que en la llista oficial de Presidents del Parlament hi consta Manuel Serra, no és així en la galeria de presidents de la Generalitat. Algun dia caldrà resoldre aquesta anomalia considerant oficialment Manuel Serra i Moret com el 125è President de la Generalitat i, per tant, Pere Aragonès com el 133è i no el 132è.